Escric aquest article amb el desig de contrarestar amb arguments la campanya deslligada pels portaveus del nacionalisme espanyol més ranci contra el fantasma de la suposada agressió que pateix el castellà en els centres docents catalans, dedicats, segons ells, a adoctrinar les ments escolars en l’odi a Espanya. Més enllà del desmantellament de tamaña insensatesa, la present reflexió pretén desvetlar el molt ampli substrat històric que alimenta aquesta infundada acusació.
Vegem: 1) Règim del 78 i poders fàctics.
En l’última dècada, la contrareforma conservadora, iniciada durant la segona legislatura del Govern de Rodríguez Zapatero i implantada en la seua versió més radical pel Govern de M. Rajoy ha suposat el reforçament dels privilegis dels “poders fàctics” del país en perjudici dels drets de la ciutadania i, fruit d’açò, una involució democràtica sense precedents en la història del Règim del 78. Així, l’establishment empresarial i financer ha recompost el seu poder de classe mitjançant el progressiu desmantellament de l’Estat del Benestar i la imposició paral·lela del marc adequat per a traficar amb els béns públics, degradar els drets laborals i les prestacions socials i garantir un tracte privilegiat al gran capital privat; la casta episcopal ha incrementat el seu pes com a grup de pressió social gràcies a la revaloració del tracte de favor, pressupostari i fiscal, dispensat per l’Estat i a l’impuls de l’ensenyament privat i concertada en detriment de l’educació pública i de l’ensenyament confessional del catolicisme en centres públics, en perjudici de l’educació cívic-social; i la cúpula militar s’ha enrobustit per l’increment del pressupost destinat a les Forces Armades per damunt de la inversió en necessitats socials. Aquest entramat de poders, que escapa al control de la ciutadania, s’ha articulat històricament entorn de la Monarquia i la unitat territorial de l’Estat espanyol. Per aquest motiu el nacionalisme espanyol constitueix l’argamassa ideològica que articula els seus interessos corporatius
Hereva del franquisme, aquesta “nomenklatura” es troba perfectament blindada en la Constitució de 1978. En efecte, si bé és cert que, segons la definició constitucional, Espanya “es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret”, també ho és que les seues 169 articles, en funció dels quals s’apliquen i els que no, podrien resumir-se en uns pocs: l’article 2, que estableix la unitat indissoluble de la Nació espanyola, a la qual queda subordinat tot dret sobiranista; el 8, que atorga a les Forces Armades la missió de “defensar la seua integritat territorial”; el 16, que esmenta explícitament el rang especial de l’Església Catòlica en les relacions de l’Estat amb les confessions religioses; el 56, que estableix la inviolabilitat de la Monarquia; i, finalment, el 135, que en la seua modificació de Setembre de 2011, obliga al fet que en els pressupostos de les Administracions tinga “prioritat absoluta” el pagament del capital i els interessos del deute públic sobre la resta de les despeses de l’Estat, per damunt, per tant, del manteniment serveis i prestacions públiques. Ara com ara, la resta de l’articulat pot considerar-se paper mullat.
En altres paraules, els articles constitucionals que millor encarnen “l’imperi de la llei”, que tantes vegades s’invoca per la classe governant per a justificar les seues mesures, són aquells que legitimen la continuïtat dels privilegis dels poders fàctics en el seu plàcid trànsit des de la dictadura feixista, capitalista, unionista, catòlica i militar de Franco, cap a la legalitat democràtica.
2) L’intervencionisme dels poders fàctics en l’elaboració de la Constitució
No cal sorprendre’s. Cap dels articles esmentats van sorgir de la lliure contraposició d’idees en les Corts encarregades en 1977 de discutir i aprovar el text constitucional, sinó de la pressió exercida pels poders esmentats sobre els “constituents”. Així, la redacció final de l’article sobre la unitat d’Espanya va ser imposat per l’estament militar, en sintonia amb Juan Carlos de Borbó (1); l’esment en el 16 a l’Església Catòlica, que permet definir a l’Estat espanyol com a aconfessional i no laic, va ser conseqüència de la intromissió en les labors constituents de la Conferència episcopal, dirigida llavors pel cardenal Enrique i Tarancón (2); la modificació del 135, fruit de l’acord entre Zapatero i M. Rajoy, que converteix en constitucional la legitimitat del deute públic, un mercat financer en el qual fons d’inversió i bancs es parapeten per a obtenir pingües rendiments a costa de l’erari públic, va ser dictada per la poderosa oligarquia que governa des del FMI (Fons Monetari Internacional) i el BCE (Banc Central Europeu) i la Comissió europea; i, finalment, la forma monàrquica de l’Estat va ser el preu que la ciutadania va haver de pagar si volia democràcia i llibertat.
Resulta evident, per tant, que la Constitució espanyola, en la qual es fonamenta el Règim del 78, va consagrar el que ha sigut una constant en la política ibèrica: la unió de la creu, l’espasa, el tron i el capital.
Després de la mort del dictador, aquesta “Santa Aliança” va aconseguir cimentar la seua perpetuació en el sistema democràtic gràcies a un sistema electoral que discrimina les legítimes aspiracions col·lectives de les minories nacionals i patrocina un model bipartidista en l’Estat central en el qual les diferències entre els grans partits hegemònics, PP i PSOE, que s’han vingut alternant en el Govern i l’oposició, no depassen els límits d’un tauler d’acords bàsics, consistent en no traspassar les barreres imposades pels privilegis de la patronal dels diners, el consorci armamentístic i els adoctrinadors de les consciències.
Simplificant: Franco va posar al rei Juan Carlos i a Fraga, Fraga va posar a Aznar i Aznar a M.Rajoy. Al mig, Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, que van començar il·lusionant i van acabar claudicant.
Convé afegir que després de la nova correlació de forces que va resultar de l’emergència política de noves forces de canvi social, com les derivades de la rebel·lió democràtica del 15M i de la mobilització en favor del dret a decidir a Catalunya, la funció d’un partit polític com a Ciutadans, avalat per la patronal empresarial i financera, obstinada ara a restar suports al PP per a lliurar-los als seus nous dofins, no és acabar amb el que ha suposat el bipartidisme, sinó desbaratar tota opció sobiranista a Catalunya i social-progressista en el conjunt de l’Estat espanyol. No estan per a governar, sinó per a impedir que uns altres ho facen.
És fàcil entendre, per tant, que el marc constitucional vigent empara allò que impedeix el desenvolupament d’una democràcia avançada: la concentració de poder econòmic, polític, mediàtic i ideològic, en una casta agotnada en el mantell protector de les formes democràtiques i en permanent disposició a l’ofensiva en defensa dels seus interessos corporatius.
La pròpia implementació de la Carta Magna en el seu desenvolupament normatiu ho demostra. Així, mentre els drets econòmics i socials de la ciutadania manquen de garantia legal alguna en considerar-se, en una parenceria d’eufemisme, com a principis rectors de la política social i econòmica, la qual cosa impedeix la denúncia del seu incompliment davant els tribunals i que, per exemple, siga “legal” l’execució d’un desnonament usant la força bruta policial, els estaments privilegiats tenen blindats penalment les seues prerrogatives mitjançant la contemplació de delictes com el d’ultratge a la unitat i els símbols de la nació, el d’ofensa als sentiments religiosos i el d’injúries a la corona, reforçats i completats, sota el Govern de M. Rajoy, amb noves figures delictives en les “lleis mordassa” i altres tretes de la cistella per a penalitzar el procès sobiranista a Catalunya. De tots és conegut l’impacte que les mesures en qüestió han suposat per a restringir les llibertats civils
El caràcter nacional dels poders fàctics.
En aquesta estructura de poder, tant la Monarquia com el capital, l’Església i l’Exèrcit són institucions d’àmbit nacional. Aquest fet procedeix de la mateixa formació d’Espanya com Estat-nació. En efecte, dins del cicle de les revolucions liberals impulsades per la Revolució Francesa de 1789, el projecte d’Espanya com a “nació” va fonamentar la lluita de la burgesia liberal per a trencar les traves imposades per l’Antic Règim a l’expansió del capital. Per aquest motiu, enfront de la fragmentació del territori en àrees locals sota poders senyorials, amb els seus impostos, peatges i sistemes de monedes, l’ideari de la burgesia liberal identificara la nació espanyola amb l’Estat unitari i el mercat nacional unificat, necessaris tots dos per a garantir la lliure circulació de mercaderies i capital. L’Església catòlica va acomodar els seus privilegis a la nova situació i la Monarquia es va sumar i va seguir. Així, el nacionalisme espanyol es va configurar, des d’un principi, com un nacionalisme d’estat de la mà del liberalisme. Després van venir les diverses interpretacions sobre la “qüestió nacional”.
Poders fàctics: repressió, adoctrinament ideològic i construcció de l’enemic
És consubstancial a tot poder dominant, com el qual ens ocupa, la pretensió de controlar a la població potencialment rebel. Els mitjans per a aconseguir-ho resulten de la combinació de la repressió, el “pal”, i l’adoctrinament ideològic, la “carlota”. Aquest últim inclou l’intent que els postulats ideològics del poder siguen assumits per la població com a propis de la identitat cultural comuna. En aquesta línia s’inscriu l’explotació de la por i l’odi, que operen com a instruments necessaris per a la neutralització/destrucció de tota dissidència i l’obtenció d’adhesions populars entorn del paper salvador de l’autoritat. A per ells..!, recorden? En aquest procés, els grans mitjans de comunicació, controlats per autèntics emporis econòmics amb interessos corporatius com els de qualsevol altra corporació privada, compleixen un paper fonamental: invoquen la llibertat d’expressió per a atribuir-se el privilegi de difamar, sobredimensionar amenaces i assenyalar enemics, al mateix temps que oculten a la ciutadania informació significativa. És la nova fórmula de la censura. Esmentem a la banda de mercenaris illetrats de la Caverna? No hi ha espai.
Així, en el marc de l’Estat neoliberal unitari i “no-laic” espanyol, l’ideari neoliberal transforma als explotadors de la força de treball en creadors de riquesa, quan, en realitat, la qual cosa mobilitza la inversió privada és la presència de conjuntures favorables per a l’obtenció de beneficis; la ideologia catòlica concep els seus propis dogmes morals com a valors ètics necessaris per al conjunt de la societat, al mateix temps que defineix com a llibertat d’ensenyament al privilegi dels centres en mans de l’Església, tant privats com concertats, per a seleccionar als pares que poden contribuir al seu manteniment; i el nacionalisme unitarista converteix la unitat d’Espanya, que és unitat política dels territoris entorn de l’Estat central, en una construcció imaginària (mite) que explota valors identitaris, amb una forta càrrega emocional, com l’orgull de ser espanyol o la igualtat entre espanyols. Ideologia!.
Aquest context ideològic defineix per si mateix les figures desestabilizadoras, els “altres”, enfront dels quals articular el discurs de la por i l’odi: els que lluiten per remoure els obstacles imposats per la propietat capitalista al ple exercici dels drets humans, els que advoquen per la restauració de la legitimitat laica i republicana o els que reivindiquen el dret al ple exercici de l’autogovern, com és el cas de Catalunya. Contra ells, tot val. Han de ser desacreditats sistemàticament, o destruïts sense compassió, sense detenir-se a enfangar la imatge personal dels caps visibles.
És una cançó molt coneguda en aquest país. En l’època de la dictadura aqueix procés destructiu es va materialitzar en repressió (bales incloses). Avui ho fa en forma de campanyes mediàtiques que inunden de porqueria “el verd jardí de les nostres llars”, les llars decents.
La qüestió nacional i lingüística catalana, en aquest context.
A Catalunya hi ha un procés de construcció nacional en marxa i sense tornada, un procés legítim i democràtic. basat en el dret a decidir sobre la seua sobirania. L’alarma que genera en els cercles del nacionalisme espanyol es produeix perquè el procès posa en dubte les tradicionals estructures de poder articulades entorn de l’Estat unitari, incapaç de respondre a les demandes sobiranistes. Per aquest motiu els propagandistes de les essències de la pàtria, en particular de la dreta montaraz del PP i Ciutadans, pretenguen aniquilar-ho, identificant-ho amb la insolidaritat i la ruptura del país. Falsa ideologia. En realitat, és tot el contrari. L’autodeterminació nacional per la qual s’advoca en el Procès, s’inscriu en el marc de l’estreta relació del soberanisme amb la solidaritat i la igualtat entre els pobles. Ningú és capaç de veure que si s’afirma la igualtat entre persones, el no reconeixement del dret a l’autogovern de les minories nacionals és contrari al principi d’igualtat entre grups nacionals, fonament de projectes compartits? No es pot entendre que gens afecta a les relacions fraternals amb Catalunya que aquesta siga o no independent? Deixem de fer el joc a les campanyes tòxiques!
Des d’aquesta perspectiva, associar la immersió lingüística en el model educatiu català a una agressió contra el castellà, a més de suposar una fal·làcia ideològica impresentable, una més, constitueix una ofensa per al conjunt dels professionals de l’educació, no solament als de Catalunya. A més, s’inscriu en l’ofensiva centralitzadora i contra l’educació pública del Govern de M. Rajoy. En realitat, la invocació del sagristà del Ministeri d’Educació, Mendez de Vigo, a la llibertat dels pares per a triar la llengua vehicular que volen que estudien els seus fills, a més de constituir un assumpte que no és competència dels pares sinó dels professionals de l’educació, és un mer recurs ideològic, que camufla l’interès de la dreta montaraz a utilitzar la llengua com a arma llancívola contra el soberanisme cívic català. Divideix i venceràs, i, de pas, acusa als altres del mateix! El vell victimisme del botxí! Sorry, ja no cola.
En l’escola catalana, la immersió lingüística està pensada per a incloure i no per a segregar. Respon al dret de la ciutadania a gaudir d’una cultura comuna que facilite la comunicació el seu principal instrument és el llenguatge. A més, aquest model és fruit de l’esforç de milers de pares i mares que no van nàixer a Catalunya però que van voler que els seus fills foren bilingües i estigueren plenament integrats en la realitat plural catalana. Admirable!
Conclusió, Dues idees: Qui adoctrina a qui en aquest país?
Vivim temps d’involució, però també d’emergència de la ciutadania social. El Règim del 78 va mantenir un llegat de la dictadura que resulta democràticament insostenible. Per a quan un nou procés constituent?
(1) Vegeu el meu article “El rerefons silenciat del procès català” en Públic, 21-9-2017
(2) Després de la mort del dictador, la Conferència Episcopal espanyola, presidida pel cardenal Enrique i Tarancón, temorosa després de perdre la seua rellevància social, va adoptar, en els inicis de la Transició, una postura conciliadora que, si bé va despertar la ira de l’integrisme contra el cardenal, li va permetre mantenir el seu status privilegiat. Torn de paraula - Nacionalisme espanyol i adoctrinament ideològic - Javier Segura - Professor d’Història - publico.es
