Aquí tenim ara Espanya, tensa i fixa la seva atenció en nosaltres. No ens fem il·lusions: fixa la seva atenció, no fix el seu entusiasme. Pel mateix, és urgent que aquest Parlament aprofiti aquestes dues magnes qüestions per fer les coses exemplarment bé, per regenerar-se en si mateix i davant l'opinió. Qui no us ho digui així, no és lleial. (Molt bé.) I enmig d'aquesta situació d'ànim, vibrant Espanya sencera voltant, trobem aquí, a l'hemicicle, el problema català.
Entrem en ell sense més i comencem pel més immediat, pel primer d'ell amb què ens trobem. I què és el més immediat, concret i primer amb que topem del problema català? Es dirà que si volem evitar vaguetats, el més immediat i concret amb què ens trobem del problema català és aquest projecte d'Estatut que la Comissió ens presenta i allarga; i d'ell, l'article 1r del primer títol. Jo sento discrepar dels que pensen així, que pensen així per no haver caigut en el compte que abans d'aquest primer article del primer títol hi ha una altra cosa, per a mi la més greu de totes, amb la qual ens trobem. Aquesta primera cosa és el propòsit, la intenció amb què ens ha estat presentat aquest Estatut, no només per part dels catalans, sinó d'altres grups dels que integren les forces republicanes. A tots us és ben conegut quin és aquest propòsit. Ho heu sentit una vegada i una altra, amb persistent reiteració, des de l'adveniment de la República. Se'ns ha dit: «Cal resoldre el problema català i cal resoldre-ho d'una vegada per sempre, d'arrel. La República fracassaria si no aconseguís resoldre aquest conflicte que la monarquia no va encertar a solucionar ».
Jo he sentit això moltes vegades i altres tantes m'he callat, perquè a les paraules havien precedit els actes i per moltes altres raons. Encara que m'agrada la conversa, no crec ser home aviat ni llarg en paraules. A defecte de millors virtuts, sé callar llargament i resistir a les incitacions que obliguen els homes, que els forcen perquè parlin a deshora. Però ha arribat el minut precís en què cal trencar aquest silenci i respondre al que tantes vegades escoltat, que si es tracta no més que d'una manera de dir, d'un mer joc enunciatiu, aquestes expressions em semblen pura exageració i, per tant , perilloses; però si, com tots presumim, no es tracta d'una figura de dicció, d'una eutrapelia, que seria francament intolerable en assumpte i aquell temps tan greu, si es tracta de debò de presentar amb aquest Estatut el problema català perquè sigui resolt d'una vegada per sempre, de presentar-lo al Parlament ia través d'ell al país, adscrivint a això els destins del règim, !ah!, llavors jo no puc seguir endavant, sinó que, davant d'aquest punt previ, davant aquesta manera de plantejament radical del problema, jo clavo bé els talons a terra, i dic: !prou!, de la manera més enèrgica i més taxativa. He de negar-me rotundament a seguir sense fer abans una protesta que es presenti en aquesta forma radical el problema català a la nostra Catalunya i a la nostra Espanya, perquè estic convençut que és això, per uns i per altres, una exemplar inconsciència. Què és això de proposar-nos conminativament que resolguem d'una vegada per sempre i d'arrel un problema, sense parar a les esmentes de si aquest problema, ell per si mateix, és soluble, soluble en aquesta forma radical i fulminant? Què diríem de qui ens obligués sense remissió a resoldre de cop el problema de la quadratura del cercle? Senzillament diríem que, amb altres paraules, ens havia convidat al suïcidi. Doncs bé, senyors; jo sostinc que el problema català, com tots els parells a ell, que han existit i existeixen en altres nacions, és un problema que no es pot resoldre, que només es pot comportar, i en dir això, consti que significa amb això, no només que els altres espanyols hem de conllevar-nos amb els catalans, sinó que els catalans també han de conllevarse amb els altres espanyols.
El problema catalàn es un problerma que no se puede resolver (fragment) - José Ortega y Gasset
