LA MEVA PRIMERA SIGNATURA 17.1.14

He volgut recuperar aquest escrit de fa un parell d'anys, perquè té a veure amb l'escrit anterior sobre la signatura de llibres. En aquest es ferereix a la meva primera signatura de llibres.

"Una advertència si sou escriptor novells, nediocres o no; no aneu mai a una signatura de llibres (feu-me cas), us pot agafar una depressió de cavall, i menys encara per Sant Jordi. Dit aixó, anem al meu cas. Per Sant Jordi de l'any 2001 presentava "El Marmessor de la Ignorància", havia sortit una petita ressenya al Diari de Sabadell el dia anterior i per megafonia anaven anunciant de tant en tant que jo era alli per signar el meu llibre.

Al meu costat tenia en Lluís Subirana, al costat d'ell en Ton Creus i més avall l'Ibañez el d'en Mortadelo. Havia avisat a tothom a qui podia avisar que hi seria a la plaça de l'Ajuntament signant el llibre per la tarda, però no devia avisar gaire bé o el personal es va fer l'orni. En Lluís i en Ton varen signar força ejemplars dels seus llibres i l'Ibañez ja us podeu imaginar la cua que tenia formada davant seu. I jo allí veient com passava la gent, i quan semblava que algu s'acostava, a ùltima hora anava parar al company del costat, i hom com un "capullu" de braços creuats sense que vingués ningú.

Aleshores quan ja m'estava angoixant va aparèixer la Montse que de fet ja el tenia signat de dos o tres dies abans, el meu pare, el Santiago, que també el tenia signat i el Domenec.... aquest el que feia era venir a que li signés el llibre, se n'anava i als vint minuts tornava, o sia que el seu llibre duia tres o quatre dedicatories, però almenys donava una certa sensació de moviment. Mentrestant a l'Ibañez li devia fer mal el canell de tan signar. En resum que em vaig frustrar molt, més que res per que anava de novell.

Malgrat el consell que us he donat, dos anys més tard, en publicar "Fins que cal dir-ser adéu" vaig reincidir i coincidir també amb en Lluís Subirana i Ton Creus, però aquesta vegada anava ja preparat, o millor dit resignat, i tot i així va anar una mica més bé que la primera, vaig signar deu o dotze ejemplars, que vista la primera experiència va ser tot un èxit."

LA SIGNATURA DE LLIBRES 17.1.14

"Us han dit que signareu al Corte Inglés de 12 a 1, i fins i tot els diaris ho porten; però és veritat.

Per a l'ocasiò, us poseu el vestit d'escriptor que signa llibres (ja sabeu què vull dir: americana xeviot i pantalons de franel·la, tot plegat un si és no és negligé) i us planteu a l'indret assenyalat portant a l'infern de l'americana el millor bolígraf xapat d'or que posseïu.

En el vestíbul forà dels grans magatzems, damunt una taula llarga, hi ha tres munts de llibres; els d'en Serrallach, els d'en Gonzalo Durpín, i els vostres; i de vegades, a la paret, els vostres retrats.

Amb el Serrallach us coneixeu de tota la vida i us saludeu cordialment. En Durpín ningú no us el presenta.

Si l'organització és eficient, els altaveus proclamaràn la vostra presència i diràn que esteu disposats a signar incansablement els vostres llibres, respectivament. Si és molt eficient, fins i tot és possible que no us equivoquin el nom ni us atribuexin el llibre en castellà del desconegut i isolat Durpín.

Encara no heu tingut temps d'asseure-us darrera la taula, amb la pila dels vostres llibres davant, quan us adoneu que en Serrallach ha desaparegut i que en el seu lloc hi ha una pinya de gent estranyament exaltada que vol la seva signatura.

En Durpín si que hi és. Sol i vern, davant el muntet dels seus llibres. El vostre munt de llibres roman intacte....

La cosa ha començat a les dotze, i quan us sembla que ja deu ser la una només n'és un quart.

Llavors, de sobte, lluqueu una cara coneguda. Un nebot! Una cosina!

Si us ve a comprar un llibre i us demana la signatura, més tard en tornar a casa, comentarà: "Ai no sé! M'ha fet un paperot, l'oncle (o el cosi). Com si no em conegués. I és que heu de fer tot el possible per fer creure al desolat Durpín que qui us demana l'autògraf el veieu per primera vegada...

En Serrallach, exhaust demana compassió, tot vermell, somrient als seus admiradors, i, fent una petita pausa, es pren un cafè.

El desconegut Durpín s'aixeca i se'n va. No el veureu mai més. Potser no escriurà mai més cap llibre. Potser es farà frare de la trapa. O se suicidarà....

Torneu a quedar-vos sol. Consulteu el rellotge i us venen ganes de fingir un desmai o un atac de cor per aconseguir d'aplegar un rotlle de tafaners al voltant vostre, i a tres quarts d'una us acomiadeu d'en Serrallach, obrint-vos pas difícilment entre les masses, pretextant que a la una heu de ser auna altra llibreria, d'on han telefonat que ja hi havia cua i la gent s'impacientava."

Aquesta delicia és un extracte del "Manual del perfecte escriptor mediocre" d'en Ramón Folch i Camarasa, guanyador del Premi Pere Quart d'humor i sàtira de l'any 1991. I és real com la vida mateixa, signar la seva novel·la per a un escriptor mediocre és exactament així, prou ho sabeu més d'un dels que llegiu aquest text. 

EL CÀNCER DELS IMPIUS 16.1.14

Suposo que el nom Jesús Calvo no us sonarà de res. Bé, de fet no és ningú, o podria ser un dels imbècils que Warhol va pronosticar tindrien els seus 5 minuts de Gloria. Jesús Calvo és un capella de la diòcesi de LLeó que opina, o sia exerceix de ultracrepidià a un mitjà televisiu tan democràtic i objectiu com és la feixistoide Alerta Digital.

En una entrevista a que el va convidar el presentador del programa perquè opinés del diví i l'huma (qui millor (o pitjor) que un capellà, aquest va dir que la malaltia d'un polític socialista és el "càstig de la divina providència". Així mateix, va declarar que la pena de mort "és doctrina catòlica". A l'espai, Robles va fer una sèrie de comentaris despectius sobre Pedro Zerolo, regidor socialista de l'Ajuntament de Madrid que recentment va anunciar que pateix càncer, i va incitar al seu convidat, el capellà Jesús Calvo, a fer el mateix . 

"El pecat té la seva sanció, el seu càstig, llavors no m'estranyaria gens que això [ el càncer ] fos un efecte de la divina providència", va afirmar el religiós.

   

Durant la seva polèmica intervenció , el sacerdot va defensar també que "la pena capital" és "doctrina catòlica". "S'ha tret la pena capital, malauradament, que és doctrina catòlica, i caldria eliminar a molta gentussa que els està fent la vida impossible als innocents", va dir el capellà en referència als avortistes. Robles no va ocultar la seva alegria al conèixer que el religiós comparteix la seva forma de pensar. "M'alegro que aquestes paraules meves estiguin sent ratificades per l'autoritat moral, per qui és per a mi una referència espiritual", va assegurar el presentador en un moment de l'entrevista.

O sigui que una vegada més un representat en principi legal i autoritzat de Déu o del seu fill, opina d'una manera molt poc afortunada sobre dues questions serioses com el càncer d'una persona o la pena de mort, i evidentment els seus superiors ni l'han desautoritzat, renyat o apartat del seu càrrec. No és nou ni ens ha de sorprendre, expliquen que aquest senyor fa misses a Francisco Franco, o sia que ja us podeu imaginar el peu que calça. 

Més que un representant de l'Esglesia, aquest individuu no és més que un ésser mesquí i un miserable, que ha oblidat el missatge de Crist, de pau, amor i respecte pel proïsme. 

DEL PROÏSME 15.1.14

E, ¿Qui són els nostres proïsmes? Jesucrist ho declara: proïsme és tota persona de qui podem haver profit. De fet no se si Jesucrist ho 'declarà' així, però tal és l'afirmació de Sant Vicent Ferrer (sermons, II, 911). D'altra banda, la definició és preciosa. 

JOAN FUSTER 

ALARIC HUNT 14.1.14

L'home de la fotografía es diu Alaric Hunt, condemnat a cadena perpètua per homicidi des de 1988, ha estat guardonat amb el premi literari Private Eye Writers, per la seva novel·la sobre un assassí en sèrie, titulada 'Cuts through Bone'. Hunt rebrà 10.000$ i un contracte amb l'editorial que publicarà el llibre. L'escriptor ha confessat que la seva font d'inspiració va ser la sèrie televisiva 'Llei i ordre'.

El 1988, quan Hunt tenia 19 anys, va ser empresonat per homicidi i provocació d'incendi. Juntament amb el seu germà, Hunt va tractar d'ocultar l'assalt a una botiga de joies provocant un foc a l'establiment, cosa que va provocar la mort d'una persona per inhalació de fum, segons expliquen a 'The New York Times' .

No hi ha massa informació, pero sorpren que el que va ser accident amb un mort, però un accident per inhalació de fum, fos castigat amb cadena perpètua. Expliquen que Hunt, que cal recordar tenia 19 anys en el moment dels fets té un alt coeficient intel·lectual, i sincerament, no entenc com per un accident sense ànim de matar a ningú, se'l condemnés a cadena perpètua, potser perquè era croata i no ciutadà nord-americà.

El sentit de la justicia i les seves sentencies en general, i la dels Estats Units en particular, sovint, no deixa de ser peculiar. En el fons, en el cas dels Estas Units, depén dels diners que tinguis per pagar-te un bon advocat, vegis sinó el cas de O.J. Simpson.

MOSTRAR EL CAMÍ 14.1.14

Expliquen els mitjans que Mikhaïl Kalàixnikov, el dissenyador del fusell d'assalt AK -47, va escriure l'abril de 2013 una carta al patriarca de l'Església ortodoxa russa, en què s'expressava el seu remordiment per les morts causades pel seu invent.

"El meu dolor espiritual és insuportable - li deia -. Tinc la mateixa pregunta sense resoldre: Si el meu rifle es va emportar la vida de les persones?, Llavors pot ser que sóc culpable per les morts de les persones, encara que fossin enemics", es va preguntar Kalàixnikov, que va morir el passat 23 de desembre als 94 anys en un hospital de la república russa d'Udmúrtia, a mil quilòmetres a l'est de Moscou.

La carta, reproduïda pel diari rus Izvestia aquest dilluns, estava escrita a mà i signada per Kalàixnikov, que es descriu a si mateix com "un servent de Déu". L'inventor de l'AK -47 va explicar en la missiva que va ser per primera vegada a una església a l'edat de 91 anys i va ser batejat més tard. "El Senyor em va mostrar el camí a la tarda de la meva vida ... Quan vaig creuar el llindar d'una església, la meva ànima va sentir com si hagués estat allà abans".

Encara que tard, sembla un penediment sincer. Ara, el que és fantástica és la resposta del secretari de premsa del patriarca, Alexander Volkov, de manual, vaja.

Volkov, va afirmar al diari rus que el líder de l'Església va rebre la carta i va escriure una resposta personal. "L'Església té una posició molt definida: quan les armes serveixen per protegir la pàtria, l'Església dóna suport tant als seus creadors com als soldats que les utilitzen", va dir Volkov. 

Lo qual vol dir que a Volkov i al patriarca potser el senyor no els va mostrar el cami, o varen tirar per alguna drecera en justificar la tasca creativa de rifles per matar de Kalàixnikov.

EL MILLOR AMIC DE L'HOME 13.1.14

L'altre dia era a la llibreria i davant meu hi havia un senyor gran amb gorra, d'aquells que em sembla fins i tot dormen amb ella, atès la porta sempre, hivern i estiu, només que la d'estiu és més adient al temps. L'home de la gorra duu un bastó bastant consistent i el mànec és el cap d'un gos. Mentre esperava per pagar el diari, l'home deia: 'El perro no és el mejor amigo del hombre, el mejor amigo del hombre és el bastón que hay debajo de la empuñadora'.

Vaig pensar que l'home de la gorra no havia entès res, o potser creia més en la força del bastó que no crec li permetés defensar-se amb massa solvència atès la seva avançada edat, i potser també, l'home de la gorra no sabia que el gos és el millor amic de l'home, en la mesura que l'home sigui el seu amo i el cuiti, guareixi i alimenti.