La fal·làcia del Nirvana, o fal·làcia de la solució perfecta, és l'error lògic de comparar coses reals amb coses irreals o amb alternatives idealitzades. També es pot referir a la tendència de suposar que hi ha una solució perfecta a un problema particular. En crear una dicotomia que presenta una opció que és evidentment avantatjosa, però que alhora resulta completament inversemblant, la persona que incorre a la fal·làcia del Nirvana, és a dir, atacar qualsevol idea contrària perquè és imperfecta. En aquesta construcció mental, l'elecció no es dona entre solucions del món real, sinó entre una possibilitat realista i una altra d'irreal que és simplement millor. La fal·làcia del Nirvana seria, per tant, un tipus de fals dilema.
Tots els polítics saben què és la fal·làcia del Nirvana, coneixen la seva condició mendaç –apareix sovint en els catàlegs de fal·làcies lògiques– i, així i tot, en fan ús amb total lleugeresa. S'atribueix el seu enunciat a Voltaire, que va traduir un adagi italià que en llenguatge pla diu: “Sovint el millor és enemic del bo”. A Espanya està continguda en un refrany que és el bastió del realisme més prosaic: “Més val ocell a la mà que cent volant”. La fal·làcia resideix a adduir de forma perversa que per aconseguir el millor (cent volant) cal renunciar a allò bo (ocell en mà). I això va passar ahir al Congrés, que en realitat era el Senat. Però no mancava de precedents. Ni de bon tros.
A l'anterior legislatura, el cas més flagrant van ser els vots contra la reforma laboral, quan formacions com Bildu i ERC van adduir les absències del text com a justificació del seu vot en contra. És a dir, estaven d'acord amb el contingut dels 52 folis de la norma sotmesos a votació i van argumentar l'absència d'uns folis 53 i 54 platònics (sobre indemnitzacions per acomiadament) per votar contra tot aquest contingut que, deien, els semblava bé. Es diu fal·làcia perquè conté una mentida, que en aquell cas era que Bildu no podia recolzar un text de la negociació del qual van quedar exclosos els sindicats bascos, i que ERC no volia regalar tal triomf polític a Yolanda Díaz que, com es va veure el passat 23- J, gaudeix de tantes o més simpaties que Esquerra a Catalunya.
Els cinc exdiputats de Sumar només van votar no al decret del seu exlíder, Yolanda Díaz.
Un altre cas idèntic va ser el fracàs de la reforma de l'anomenada llei mordassa, on els vots en contra dels aliats d'investidura es van basar de nou, no en els més de trenta punts pactats que contenia la reforma, sinó en allò que no contenia.
L'inconvenient d'acudir a aquest mecanisme, que ahir vam tornar a veure en la votació del decret relatiu a l'ampliació de la protecció de la desocupació, és que acostuma a transparentar el propòsit veritable després de la fronda de la discussió tècnica. Els cinc exdiputats de Sumar –sota la marca dels quals van obtenir l'acta–, tots ells amb carnet de Podem i integrats avui al grup mixt van adduir una “retallada” en la protecció a desocupats de més de 52 anys per tombar el decret. El debat sobre la presumpta retallada és simple: el decret baixa gradualment la cotització del subsidi del 125% al 100% del salari mínim en cinc anys, però el camí de creixement previst i pactat per al salari mínim fa que aquesta retallada no sigui tal i de fet, sigui un increment.
Res d'això era rellevant al cas, ja que parlem d'una norma els efectes de la qual es veuran el 2028 i de tombar-hi mesures en vigor que milloren avui mateix les prestacions per desocupació de tres quarts de milió d'aturats en gairebé 100 euros al mes.
La veritat darrere de la fal·làcia és transparent: els cinc diputats de Podem van votar a favor dels decrets del PSOE i en contra de l'únic promogut per la líder de Sumar, Yolanda Díaz. La vida no fa presoners. En aquest àmbit narratiu de la política –ara que tot és multivers i retrobaments amb un mateix a l'espai-temps–, ahir calia imaginar el que la radical diputada del grup mixt Ione Belarra li diria, respecte a la modesta ambició de les lleis que va impulsar, a la reformista ministra Ione Belarra. O millor encara: viceversa. - Pedro Vallín a la vanguardia.
