DESTÍ MANIFEST 21.1.25

"Texas ara és nostre, entra dins de la cara i sagrada designació del nostre País". Era el 1845 i el periodista nord-americà John O'Sullivan escrivia aquestes paraules com a part d'una columna que va titular “Annexió”.

Havien passat pocs dies des que el Congrés de la República de Texas -un país de cortíssima vida, del 1836 al 1845- aprovava unir-se als Estats Units i O'Sullivan celebrava la incorporació d'aquest vast territori com a part d'un designi diví. Altres nacions han emprès una interferència hostil contra nosaltres, amb l'objecte declarat de frustrar la nostra política i obstaculitzar el nostre poder, limitant la nostra grandesa i frenant el compliment del nostre destí manifest d'estendre'ns pel continent assignat per la Providència per al lliure desenvolupament dels nostres milions que es multipliquen anualment”, va continuar O'Sullivan.

Texas, que havia estat domini espanyol i després va ser part de Mèxic després de la seva independència, es va anar poblant cada cop més amb nord-americans que creuaven la frontera encoratjats pel govern del seu país. Quan Mèxic va adoptar una reforma constitucional que deixava enrere un Estat federal per passar a ser un centralista el 1836, els texans van decidir independitzar-se per la força primer i formar part dels EUA després. Aquesta no era la primera vegada que els EUA creixien en superfície des de les inicials 13 colònies britàniques sobre la costa est d'Amèrica del Nord que van declarar la seva independència el 1776. Però O'Sullivan va posar en paraules la idea que prevalia als EUA: tenien un destí manifest encomanat per Déu per expandir el seu territori.

I aquest destí manifest s'explicava per un altre concepte fundacional arrelat en aquesta societat: l'anomenat “excepcionalisme nord-americà”, una idea de poble superior als altres, elegit per Déu. Aquesta convicció va continuar a l'imaginari col·lectiu nord-americà durant dècades, i es va veure reflectida en nombroses polítiques impulsades des de Washington. Aquesta doctrina està tan incorporada en el pensament nord-americà que la candidata demòcrata a la presidència, Kamala Harris, la va expressar en el seu discurs davant la Convenció Nacional Demòcrata a l'agost. “En nom de tots aquells la història dels quals només es podria escriure en la nació més gran a la Terra, accepto la seva nominació per ser presidenta dels Estats Units d'Amèrica”, va dir la candidata.

I ahir a la cerimònia de possessió Trump també es va referir al destí manifest: “La història de la nostra nació és plena d'històries d'homes i dones valentes que van donar tot el que tenien per convertir els EUA en la nació més gran de la història del món. Houston, tenim un problema.

GOVERNANTS TENYITS DE FILOSOFÍA 21.1.25

No es lliurarà l'espècie humana dels seus mals fins que la classe dels qui filosofen amb rectitud i veritat no arribi al poder polític o que la classe dels qui governen a les ciutats no es dediqui realment, per algun designi diví, a filosofar”. Aquest text pertany a la Carta VII de Plató, del segle IV a. C.

És impossible no veure paral·lelismes amb el nostre temps. Si Plató escrivís avui, tindria material de sobres: discursos grandiloqüents sobre la “regeneració democràtica” que no són sinó maniobres descarnades per mantenir-se al poder; un president que, en lloc de buscar grans consensos, sembra la discòrdia a la societat espanyola; i debats públics on la veritat importa menys que el darrer trending topic. El pensador continua parlant-nos des del segle IV a.C., al segle XXI, però seguim sense parar-hi atenció. En el fons, no només descriu Siracusa, ens descriu a nosaltres: una societat on el soroll substitueix el diàleg, el poder continua sent tan opac com aleshores i l'únic que importa, com va dir l'encara fiscal general de l'Estat, “és guanyar el relat”. És impossible no veure paral·lelismes amb el nostre temps. Si Plató escrivís avui, tindria material de sobres: discursos grandiloqüents sobre la “regeneració democràtica” que no són sinó maniobres descarnades per mantenir-se al poder; un president que, en lloc de buscar grans consensos, sembra la discòrdia a la societat espanyola; i debats públics on la veritat importa menys que el darrer trending topic. Plató descriu amb ironia els governants que “es tenyeixen de filosofia”, que usen la cultura com un vernís superficial que no transforma, només aparenta. La seva bona intenció per actuar buscant el bé comú va ser impotent davant de la set de poder dels governants. La calúmnia i la mentida com a armes (alguns es creuen que això de les fake news és recent) i “la ceguesa d'un poble que no vol ser governat per lleis, sinó satisfer les seves baixes passions” es van imposar davant dels anhels i els esforços de Plató.

Ahir va prendre possessió Donald Trump com a president dels EUA. És el que passa quan no es fa una bona política, que triomfen els perillosos populismes. Això em recorda l'escena final de 'El planeta dels simis' en què Charlton Heston, en comprendre el que ha passat, davant l'estàtua de la Llibertat semienterrada a la platja, crida desesperat: “Maleïts, ho heu destruit tot!”. Resultarà que la veritable història d'amor platònic, és a dir, quelcom impossible d'assolir, era, en realitat, la bona política.