EL SALVATGE OEST DIGITAL 6.2.25

El president del Govern, Pedro Sánchez, està decidit a que Espanya continuï liderant l'aposta per un món digital basat en l'ètica en què els drets dels ciutadans tinguin la mateixa protecció que tenen al món real.

“Per què acceptem al món digital el que mai acceptaríem al món físic? No podem permetre que l'espai digital es converteixi en el salvatge Oest”, va asseverar Sánchez durant la seva intervenció. “Hem de rebel·lar-nos davant dels que promouen la desregulació absoluta i apostar per un creixement digital que tingui en compte els drets de les empreses i que respecti els drets humans”, va reivindicar el president del Govern davant una audiència en què estaven presents importants directius de món empresarial espanyol com el nou president de Telefónica i la Fundación Telefónica, Marc Murtra, les administracions públiques, Óscar López, de la cartera de la qual penja aquesta iniciativa, així com el ministre d'Economia, Carlos Cuerpo; el ministre de Memòria Democràtica i Política Territorial, Ángel Víctor Torres; i la ministra d'Igualtat, Ana Redondo.

Dues precisions sobre el tema:

1.- El Sr. Sánchez segueix d'alta i operatiu a X - 2.- un aforisme propi de 1999 premonitori: “Quin pànic li tenen tots els Governs, del color que siguin, a internet. I és que cap d'ells, obsessionats a controlar-ho tot, volen assumir que els ciutadans visquin en autèntica llibertat. Val a dir, que són molt conscients que aquest nou mitjà de comunicació global, no poden controlar-lo - de moment- però ja trobraran tard o d'hora la manera de fer-ho. a El marmessor de la ignorància (2001). 

EL TERME MITJÀ DE MATAR 6.2.25

La frase “aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc d'altres”, àmpliament atribuïda a Groucho Marx, ha renascut a la nostra era d'acceleració tecnològica. Fins fa poc, Google mantenia a la seva pàgina web sobre principis d'IA que existien quatre objectius que mai no perseguiria mitjançant la intel·ligència artificial. Un eren les armes, però aquesta promesa de futur ja ha desaparegut, com ha detectat aquesta setmana l'agència Bloomberg. -  Francesc Bracero.

El que deia Google abans és que no utilitzaria la intel·ligència artificial per desenvolupar “armes o altres tecnologies el propòsit principal o implementació de les quals sigui causar o facilitar directament lesions a les persones”. En lloc d'això, una nova entrada al bloc descriu uns objectius més ambigus en què semblen encaixar moltes més coses. “Creiem que les empreses, els governs i les organitzacions que comparteixen aquests valors haurien de treballar junts per crear una IA que protegeixi les persones, promogui el creixement global i recolzi la seguretat nacional”. Aquí hi cap de tot. El nou compromís del gegant tecnològic és que actuarà per “mitigar els resultats no desitjats o perjudicials i evitar biaixos injustos” i s'alinearà amb “els principis àmpliament acceptats del dret internacional i els drets humans”.

La utilització de la tecnologia per matar més i més ràpid és una delicada qüestió que afecta els contractes que han signat companyies tecnològiques dels Estats Units amb l'Exèrcit i que han provocat protestes dels seus empleats diverses vegades.

Recentment, Meta va anunciar que ha posat el seu model d'IA Llama "a disposició de les agències governamentals dels Estats Units, incloses les que treballen en aplicacions de defensa i seguretat nacional, i dels socis del sector privat que donen suport a la seva feina". La calculada indefinició sobre com s'utilitzarà la intel·ligència artificial en la indústria de defensa no permet afirmar que s'emprarà per ferir o matar persones, però tampoc descartar que s'utilitzi així.

Algú que ja té els principis alineats amb el poder polític del país és Darío Amodei, el conseller delegat d'Antropic, que ja ha negociat amb el departament de Defensa la utilització del seu IA Claude. En una entrevista a Financial Times , Amodei es va expressar sense embuts: “la postura que mai hauríem d'utilitzar la IA en entorns de defensa i intel·ligència no té sentit per a mi. La postura que hauríem d'anar en gran i fer-la servir per fer el que vulguem, fins a fabricar armes apocalíptiques, és òbviament igual de desgavellada. Estem intentant buscar un terme mitjà, de fer les coses de manera responsable”. És clar. El terme mitjà de matar mai no ha estat fàcil.

No deixa de ser d'un cinisme absolut quan afirma que el nou compromís del gegant tecnològic és que actuarà per “mitigar els resultats no desitjats o perjudicials i evitar biaixos injustos” i s'alinearà amb “els principis àmpliament acceptats del dret internacional i els drets humans”. Ve a ser com aquell Governador mexicà que en acabar el seu mandat, es vantava de la seva honestedad, deia l'home: "i conste que en mi mandato he robado poquito". No es roba molt o poc, no és mata molt o poc. Es mata i es roba, aqui no hi ha un  terme mitjà.

LA HISTÒRIA DE LA CLASSE DOMINANT 5.2.25

El populisme és un moviment social amb permanent vocació política que es fonamenta en l’existència certa d’una injustícia greu i evident, que es nodreix de classes mitjanes i populars ofeses i indignades per la desigualtat; que s’expressa en forma de denúncia simplificadora; que propugna solucions dràstiques; que provoca una ruptura radical, de vegades sota l’aparença d’una reforma; i que degenera sempre en una dictadura real encara que aquesta guardi aparentment les formes de la democràcia.

Res no de nou sota el sol. Corria l’any 137 a.C. quan Tiberio Graco, membre d’una de les grans famílies de Roma i heroi de guerra al setge de Cartago, veient la precària situació dels camperols, es va comprometre amb la reforma i va dir que a molts homes que van combatre per Roma “els anomenen amos de l’univers però no tenen ni un tros de terra pròpia”. Elegit tribú de la plebs el 133, va presentar una llei a l’Assemblea Plebea per reinstal·lar els petits agricultors en parcel·les de “terra pública”. Va voler ser ­reelegit, però una quadrilla de senadors i pinxos va posar fi a la seva vida a cops. La mateixa sort va córrer, anys després, el seu germà Gai Semproni Grac, després d’haver seguit una trajectòria similar. A partir d’aquest moment, la història romana s’estimba durant un segle per una successió de complots, guerres, assassinats massius, repressió i dictadures (personals o en forma de triumvirat). El conflicte subjacent era la protesta populista dels plebeus contra l’oligarquia de les famílies patrícies atrinxerades al Senat. Fins que Juli Cèsar –el més distingit dels patricis– es va posar al capdavant del partit populista i, després de l’assaig del primer triumvirat (Cèsar, Pompeu i Cras, és a dir, dos generals i un plutòcrata, ja que Cras era l’home més ric de Roma), va aconseguir el poder absolut una vegada derrotat Pompeu. 

No es va saber mai quina forma ­jurídica pensava donar Cèsar al seu poder absolut, quan la facció tradicionalista i més obtusa de l’oligarquia senatorial el va assassinar. Però, també aquesta vegada, la sort estava jugada, i un nebot de Cèsar –Octavi– va culminar la tasca d’aquell consolidant el seu poder absolut com a imperator, sota la subsistència estrictament formal de les antigues institucions republicanes. Roma va seguir en mans de la vella oligarquia –això sí, renovada i ampliada– pagant el preu de la seva submissió al poder absolut i capritxós d’un dictador: l’emperador. Per això Ronald Syme va escriure aquestes tremendes paraules, a la seva clàssica obra La República Romana: “En totes les edats, qualsevol que sigui la forma i el nom del govern, sigui monarquia, república o democràcia, darrere de la façana s’oculta una oligarquia, i la història de Roma, republicana o imperial, és la història de la classe dominant”. Amb informació de la vanguardia i copilot.