LA HISTÒRIA DE LA CLASSE DOMINANT

El populisme és un moviment social amb permanent vocació política que es fonamenta en l’existència certa d’una injustícia greu i evident, que es nodreix de classes mitjanes i populars ofeses i indignades per la desigualtat; que s’expressa en forma de denúncia simplificadora; que propugna solucions dràstiques; que provoca una ruptura radical, de vegades sota l’aparença d’una reforma; i que degenera sempre en una dictadura real encara que aquesta guardi aparentment les formes de la democràcia.

Res no de nou sota el sol. Corria l’any 137 a.C. quan Tiberio Graco, membre d’una de les grans famílies de Roma i heroi de guerra al setge de Cartago, veient la precària situació dels camperols, es va comprometre amb la reforma i va dir que a molts homes que van combatre per Roma “els anomenen amos de l’univers però no tenen ni un tros de terra pròpia”. Elegit tribú de la plebs el 133, va presentar una llei a l’Assemblea Plebea per reinstal·lar els petits agricultors en parcel·les de “terra pública”. Va voler ser ­reelegit, però una quadrilla de senadors i pinxos va posar fi a la seva vida a cops. La mateixa sort va córrer, anys després, el seu germà Gai Semproni Grac, després d’haver seguit una trajectòria similar. A partir d’aquest moment, la història romana s’estimba durant un segle per una successió de complots, guerres, assassinats massius, repressió i dictadures (personals o en forma de triumvirat). El conflicte subjacent era la protesta populista dels plebeus contra l’oligarquia de les famílies patrícies atrinxerades al Senat. Fins que Juli Cèsar –el més distingit dels patricis– es va posar al capdavant del partit populista i, després de l’assaig del primer triumvirat (Cèsar, Pompeu i Cras, és a dir, dos generals i un plutòcrata, ja que Cras era l’home més ric de Roma), va aconseguir el poder absolut una vegada derrotat Pompeu. 

No es va saber mai quina forma ­jurídica pensava donar Cèsar al seu poder absolut, quan la facció tradicionalista i més obtusa de l’oligarquia senatorial el va assassinar. Però, també aquesta vegada, la sort estava jugada, i un nebot de Cèsar –Octavi– va culminar la tasca d’aquell consolidant el seu poder absolut com a imperator, sota la subsistència estrictament formal de les antigues institucions republicanes. Roma va seguir en mans de la vella oligarquia –això sí, renovada i ampliada– pagant el preu de la seva submissió al poder absolut i capritxós d’un dictador: l’emperador. Per això Ronald Syme va escriure aquestes tremendes paraules, a la seva clàssica obra La República Romana: “En totes les edats, qualsevol que sigui la forma i el nom del govern, sigui monarquia, república o democràcia, darrere de la façana s’oculta una oligarquia, i la història de Roma, republicana o imperial, és la història de la classe dominant”. Amb informació de la vanguardia i copilot.