EL BARÇA I ELS ESPATEGADENTS 13.2.25

El primer conte de fades del futbol europeu, una petita joia literària txeca del 1922 traduïda per primer cop al castellà, retrata un Barça d'instints gairebé assassins. I si la realitat va ser just al revés,? un feridor golàs al Futbol Club Barcelona per tot l’escaire literari. Escrit el 1922 pel periodista, actor i cantant txec, Eduard Bass.  L’equip Espetegadents és el primer conte de fades del futbol europeu. Un relat per a nens i adults, un cant màgic a l’esforç honest per assolir metes insospitades. Una joia de la literatura txeca que Sushi Books edita per primera vegada en castellà (El equipo Chascadientes ).Explica la història d’un humil camperol de la Bohèmia interior que es ven una cabra, compra dues pilotes, converteix els seus onze fills en un equip de futbol i ho peta. Amb una ploma tendra i irònica, i agudes reflexions sobre la monarquia o l’ànima de l’esport, la novel·la comença amb els onze joves Espetegadents fulminant ràpid totes les divisions del futbol txecoslovac: marquen 122 gols sense encaixar-ne cap. L’equip emprèn llavors la gira per una Europa que es rendeix a les seves cames i, entre poètiques i fabuloses peripècies, acaben guanyant el campionat del món –vuit anys abans que existís!– a la ciutat de Sydney, els antípodes del seu bressol txecoslovac. A la gira inicial, els Espetegadentss’enfronten a disset grans equips europeus. Tots civilitzats. Excepte el Barça, que retrata amb instints gairebé assassins. Divertida i punyent, la petita novel·la descriu la directiva i els jugadors culers gaudint sàdicament quan debaten com trencaran el cos dels txecs. 

“El millor serà deixar-los fora de combat des del principi; encara no he vist un centrecampista que salvés una situació amb una costella trencada”, proposa un jugador blaugrana.

“Bravo! –criden els altres–. Millor els en trenquem tres! Per si de cas!”.

Un aposta per picar primer als dos ariets i al centrecampista. Un altre, per esclafar els dos laterals i un defensa, o atacar el davanter, el centrecampista i el porter.

“Magnífic –criden–. Així podrem marcar tots els gols que vulguem!”.

El president del club descarta la idea de lesionar tots els txecs perquè, si no quedava ningú davant, el Barça estaria sempre en fora de joc (en aquella època, si un jugador es lesionava no podia ser substituït), i va optar per la proposta de liquidar els ariets i el centrecampista.

“Si no és suficient –diu el president als seus jugadors–, us xiularé el començament de l’himne nacional i eliminareu els laterals i un defensa. I si no n’hi hagués prou, trencarem la línia de mig camp, d’acord amb la tercera proposta”. La ciutadania és molt còmplice del crim. “L’endemà –diu el narrador– tot Barcelona n’estava al corrent i es va apoderar de la ciutat una alegria enorme”. Els diaris van publicar les fotos de dos ariets i el centrecampista del Espetegadents “i van demostrar, basant-se en dades històriques, polítiques, biològiques i matemàtiques, que es tractava d’uns salvatges que Barcelona havia de vigilar de ben a prop; a totes les barberies, tavernes i pastisseries, la gent reia i marcava creus sobre les tres fotos, volent dir que ja estaven acabats per sempre”. El vell Espetegadents va notar “una cosa hostil i insidiosa” a l’aire de Barcelona, i es va emportar al camp “una maleta enorme que havia comprat a Berlín, i amb un contingut que era un misteri per als nois”.

Els Chascadientes (espetegadents)salten al camp protegits contra el Barça Il·lustració original de Josef Capek per al llibre d'Eduard Bass. Davant la “consternació” del Barça, els Espetegadents van saltar al camp enfundats –“per salvar la vida”– en armadures de cautxú inflables. Amb llançaments llargs per l’efecte rebot i esgotant els blaugrana, van guanyar per 31 a 0. Els sanitaris van atendre aquell dia 275 culers víctimes d’atacs de nervis “per la ràbia”. Els txecs “van ser pròdigs en insolències, brutícies i incorreccions”, diu la premsa de l’època. Va jugar net Eduard Bass –animador de cabarets a la Praga d’entreguerres– amb el Barça en el seu cant literari al joc net?. El nostre, de Cabaret, sospita que va ser just a l’inrevés. Quan escrivia la novel·la, l'Sparta de Praga va inaugurar l’al·lucinant Estadi Català de Montjuïc amb dos partits contra el Barça, els dies de Nadal i Sant Esteve del 1921. L’ Sparta va arribar amb molta premsa txeca, potser el mateix Bass, i amb fama d'Espetegadents: havia guanyat 61 dels 62 partits jugats aquella temporada. Era un gran amistós, amb l’afició catalana geològicament integrada als penya-segats de la Foixarda, però el bon rotllo es va acabar després de l’intercanvi de les banderes de Catalunya i Txecoslovàquia.

Ho expliquen amb detall les cròniques de La Vanguardia i el Mundo Deportivo. “Els txecs abusen del joc brut, incorren en mans i el públic comença a xisclar. Els artificis desllueixen el seu magnífic futbol. (...) El joc s’embruta per moments. (...) Insisteixen en les seves agafades, i els nostres ara contesten de la mateixa manera. (...) Emoció i violència per les dues parts, especialment per l’Sparta”. “Alcántara [capità del Barça] va a xutar, però Kolenaty li fa la traveta. Deixant-se portar pels nervis, Alcántara comet l’acció reprovable de donar puntades de peu a Kolenaty i, un cop més, s’ha d’interrompre el joc”. Fart de provocacions, les puntades de peu d’ Alcántara al txec reforcen la sospita que aquests dos partits van marcar Bass: a la seva obra, Alcántara és el jugador que llança la primera idea de com ferir els txecs i l’únic blaugrana que apareix amb el seu nom.

La novel·la s’hi recrea: “ Alcántara estava tan furiós que, sense cap motiu, va saltar amb els dos peus sobre el pit de Tonik” i va sortir volant per l’efecte rebot del cautxú. “Hi ha freqüents i fortes topades –explica la premsa del partit real–, davanters i mitjans spartans roden per terra malgrat la seva corpulència. (...) Kada i Sancho entren alhora a una pilota i topen fort. S’atura el joc una bona estona, i mentre es cura Kada, a Sancho li embenen el cap. La ferida taca la bena de sang, però jugarà tot el matx amb una tenacitat admirable”. “D’una manera lletja, Perner carrega contra Piera, que avança ràpid cap a la porta txeca. Dos jugadors de l’Sparta li entren perillosament, però els esquiva i són els txecs els que es claven una enorme patacada. El públic xiscla fort”. “Els txecs van ser, sens dubte, els primers a treure netedat al joc, però això no pot justificar que se’ls esbronqués com es va fer, una lamentable coacció”. “El nostre públic s’ha d’anar acostumant a presenciar el joc dur que fan molts dels grans equips que se’ns anuncia que ens visitaran”. Un any abans, el Barça havia rebut la visita de l’Slavia de Praga i va ser encara pitjor. “[Els txecs] han estat pròdigs en insolències, brutícies, incorreccions. Molt lamentable. El partit ha estat dur, molt dur, excessivament dur”. L’espectacular duresa d’aquests amistosos entre txecs i catalans va ser l’inici de moltes coses. “Sempre he cregut –deia Samitier– que la visita de l’Sparta va ser decisiva per al futbol català. Des d’aquells partits, el públic va créixer com l’escuma”. La memòria d’un Barça killer arriba fins a les pàgines finals d’aquesta novel·la de culte, amb els Espetegadents naufragant quan tornaven d’ Austràlia i gairebé devorats per una tribu caníbal del Pacífic Sud. Aconsegueixen escapar enfundats en les armadures inflables de cautxú que van fer servir “durant el cèlebre enfrontament amb els salvatges del Barcelona”. Un Barça salvatge” - Plàcid Garcia-Planas - Cabaret Voltaire. - lavanguardia.cat

DÍA MUNDIAL DE RADIO 13.2.25

Avui 13 de febrer, és el día mundial de la radio, o així ho va declarar la Unesco. Una radio que malgrat els auguris de fa uns anys està més viva i escoltada que mai, potser perquè malgrat no tenir imatges, té un dinamisme al que no arriba la televisió i també perquè la seva pluralitat és molt més gran, així com la seva capacitat de comunicar. Sóc dels qui no pot estar sense la radio, a casa o quan surto amb la bicicleta, normalment escolto RAC1 però també altres emisores com Catalunya Radio, o la SER. A la radio sovint es troba un consol, una ajuda, una distracció o una informació que és bona i s'agraeix. 

De la radio, recordo de menut a la iaia i ma mare assegudes al costat de la radio en una tauleta d'aquelles amb braser, i mentre l'escoltaven feien mitja. El pare a la nit que d'amagatotis escoltava radio Pirenaica, i a casa d'un amic que tenia una radio enorme amb un bafle impresionant, escoltavem jazz a Radio Montecarlo. En Riqui i Bernal, Taxi Key, don Pollo, Joaquin Soler Serrano i Pepe Iglesias el Zorro Zorrito.

A RAC1 el dia d'avui fan una programació especial on s'intercanvien els papers els presentadors dels seus programes que caldrà seguir amb atenció, ja que ens pot donar moments memorables. Llarga vida a la radio!.

L'EFECTE MANDELA 13.2.25

L'efecte Mandela, batejat amb aquest nom per la pseudocientífica Fiona Broome, és el nom amb què es coneix popularment el fenomen de confabulació compartida per diverses persones. Rep el nom del Premi Nobel de la Pau sud-africà Nelson Mandela, ja que, quan s'anuncià la seva mort el 2013 diverses persones afirmaren recordar que Mandela havia mort als anys vuitanta.

S'han donat diverses explicacions al fenomen (diverses d'aquestes de caràcter pseudocientífic) malgrat que existeix ampli consens sobre la raó d'aquest efecte. Tots els records es reconstrueixen periòdicament al llarg de la vida d'una persona, i són modificats a través d'estímuls tant interns com externs. Les referències a un record diferent (ja sigui per mitjà de converses amb altres individus o de mitjans de comunicació que propaguen una idea equivocada) modifiquen l'experiència i modelen els records originals, tot plegat reforçat pels biaixos de confirmació i les dissonàncies cognitives.

Exemples - L'efecte Mandela es produeix en una gran varietat de contextos diferents, sovint relacionats amb memòries d'infantesa. Alguns dels exemples més notables es mostren a continuació.

La frase "Sue Ellen, ets un pendó", que és central de la versió en català, però que en realitat és «...tu, mentrestant, fent el pendó..».

A la saga de pel·lícules Star Wars la frase «Luke, I am your father» (anglès) o «Luke, jo soc el teu pare» (català), en realitat és «No, I am your father» o «No, jo soc el teu pare».[

Quan es va canonitzar Teresa de Calcuta el 2016, molta gent recordava que s'havia canonitzat el 1990.

Encara que molta gent recorda l'home del logotip del Monopoly vestint un monocle, no en porta pas cap.

Hi ha gent que recorda la frase «Ladran Sancho, señal que cabalgamos» de l'obra El Quixot, malgrat que no hi apareix.]

A Espanya molta gent recorda haver seguit en directe per la tele, el cop d'estat del 23 de febrer de 1981, malgrat que només es va retransmetre per ràdio.

En la pel·lícula Casablanca en lloc de la frase «toca-la una altra vegada, Sam», Ilsa diu «toca-la, Sam». Aquest fals record apareix per diverses versions idiomàtiques del llargmetratge.

"Elemental, estimat Watson", que Sherlock Holmes mai no va dir. En cap dels seus 56 contes curts i 4 novel·les, el famós detectiu de Sir Arthur ConanDoyle va dir aquesta frase. Només després de rebuscar molt bé, es poden trobar les paraules que la conformen en una part del conte “L'aventura del geperut”, però molt distants entre elles. És més, la paraula “elemental” apareix només 7 vegades a les històries originals. La frase que coneixem va ser dita per primera vegada pel personatge Psmith, a la novel·la de 1915 “Psmith periodista”, del britànic P.G. Wodehouse, contemporani i admirador de Sir Arthur.

“Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament” - Edward Murphy. El creador de la Llei de Murphy mai no va expressar la màxima de la seva llei amb aquestes paraules. Segons el seu fill, la frase original va ser: “Si hi ha més d'una manera de fer una feina i una culminarà en desastre, algú ho farà d'aquesta manera”. Les decepcions no s'acaben aquí. La frase que tenim internalitzada pertany A una altra llei! La Llei de Finagle sobre la Negativitat Dinàmica.

“L'Estat sóc jo” - Lluís XIV - No hi ha cap registre que el Rei Sol hagi dit aquestes paraules davant del Parlament francès. És molt probable que hagi estat popularitzada pels seus rivals per destacar la visió estereotipada de l'absolutisme que el Rei representava. Per contra, una frase que sí que va dir va ser: “Me'n vaig, però l'Estat sempre romandrà”, quan jeia al llit de mort. 

"Houston, tenim un problema" - Jack Swigert - I el problema és que mai no es va dir aquesta frase, encara que sí una força semblant. Durant l'accidentat viatge de l'Apol·lo 13, just després d'observar una llum d'advertència acompanyada d'un esclat, l'astronauta Jack Swigert va comunicar al Centre Espacial: “Bé, Houston, hem tingut un problema aquí”. 

Jordi Pujol: "No he estat mai un polític corrupte" - L'expresident de la Generalitat assegurà al Parlament de Catalunya que l'origen dels diners del llegat del seu pare no era il·lícit i que mai no ha cobrat a canvi de concedir obres públiques. En realitat Pujol va dir: Són una colla de ximples, se m'arruga la berruga quan arribo a Comarruga.

Podem deduir doncs que la memòria és traïdora, sempre a Espanya i a part de l'estranger de fora. Sort de la Wikipedia que és la versió 2.0 del 'Libro Gordo de Petete'.