L'ESQUERRA WOKE L'HA FET MASSA GROSSA


Tres articles recents i molt diversos aporten llum sobre la involució conservadora. Jordi Amat ens diu al seu –“Per què canten el Cara al sol?”– que el fill de 14 anys d'un amic seu va començar a xiular un dia “aquella melodia viril” que el seu amic no ha cantat mai: el Cara al sol . És la mateixa melodia, afegeix Amat, “que canten entre rialles el grup de gamberrets del curs del meu xaval, que estudia en un lloc tan castís com l'Eixample de Barcelona”. I es pregunta: “Per què canten el Cara al sol?”. I pren la resposta de la síntesi que un equip de CaixaBank ha efectuat de l'Enquesta Financera de les Famílies, que el Banc d'Espanya va publicar la primavera passada. Diu així: “Entre el 2001 i el 2021, la renda mitjana de les llars amb cap de família menor de 35 anys va baixar un 19,8% i la dels majors de 74 anys va augmentar un 49,5%, i entre el 2002 i el 2022 la riquesa total neta de les 7 74 anys va augmentar un 98,7%”. La seva conclusió és clara: “Són dades prou contundents per voler despenjar-se d'un sistema que revalora les pensions i en prioritza la pujada” sense “revertir l'empobriment objectiu de les noves generacions”.

Per la seva banda, Arturo Pérez-Reverte afirma –a “El trist preu de l'estupidesa”– que hi ha un cansament a la nostra societat, que genera “una sorollosa galopada reaccionària que sacseja Occident” després de dues dècades d'hegemonia dels “apòstols del món feliç paritari i igualitari”, de l'esquerra preguntant-se com és possible (…) que al vaixell del progrés humà li entri aigua per tot arreu”. I afegeix: “Què és el que ha portat l'extrema dreta als Estats Units i Europa, a ressuscitar fantasmes que semblaven ben morts i sota terra?”; però l'esquerra, que busca la causa a tot arreu, s'oblida de mirar-se al mirall, cap a ella mateixa, “a la seva estupidesa, irresponsabilitat i ignorància, sinó deliberada mala fe, que va convertir una ultradreta abans inexistent a Europa, o més aviat minoritària o residual, en pretext, en factor útil per al seu hipòcrita exercici”. Així va passar "quan l'esquerra de nou encuny va deixar d'ocupar-se dels treballadors" per passar a "retorçar fins a la més grotesca exageració conceptes útils, nobles i necessaris com a esquerra, igualtat, paritat, feminisme (i) antifeixisme". En suma: “L'esquerra woke s'ha guanyar l'antipatia de la gent normal i fins i tot el rebuig intel·ligent de col·lectius als qui assegura defensar”.

“Catalunya és, sinó un infern, almenys un purgatori per als professionals amb rendes i patrimonis alts. Específicament, l'impost de patrimoni (…) acaba anul·lant qualsevol rendibilitat positiva dels estalvis. Per a les grans fortunes, en canvi, el règim fiscal català és molt favorable, com ho és a tot el territori de l'Estat. (…) L'únic partit que ha mantingut una política coherent en aquesta qüestió és el PP, que a les comunitats on governa, liderades per Madrid, ha bonificat els impostos de patrimoni i successions i ha reduït la diferència en el tipus de gravamen entre rendes de treball i rendes del capital”.

El valor d'aquests textos és que són complementaris: tots diuen veritats i reflecteixen entre tots una realitat complexa, com és la caiguda del pensament progressista per causes internes. Aquestes són l‟oblit de la seva missió essencial de reivindicació social, a canvi de la proclamació d‟un nou dogma de fe i l'exacerbació fins al paroxisme dels drets individuals. Tot plegat, amb les ínfules d'un nou clericalisme tan repulsiu com el vell, que té la seva arrel en una falsa supremacia moral autoatorgada. En el resum dels fets: “L’esquerra woke l’ha fet massa grossa”. I ara en paga les conseqüències tota l'esquerra. - J.J.López Burniol.

INADEQUADA?, SI, DELICTIVA?, NO


Mentre al món pasen altres coses i supertrump va a la seva bola, l'advocada de Luis Rubiales Olga Tubau, demana una sentència absolutòria. Així ho ha manifestat aquest dijous, a l'Audiència Nacional durant el seu informe final al judici pel qual l'expresident de la Reial Federació Espanyola, (RFEF) s'enfronta a una petició de dos anys i mig de presó, per delictes d'agressió sexual i coaccions a la jugadora Jennifer Hermoso per un petó no consentit que va tenir lloc a Sidney a l'entrega de medalles del mundial.
Un judici que, després d'haver escoltat una vintena de testimonis, el relat de Luis Rubiales i tres acusats més, l'exdirector de la Selecció espanyola Albert Luque, l'exseleccionador femení Jorge Vilda i l'exresponsable de Màrqueting de la Federació Rubén Rivera, pel qual la Fiscalia demana un any i mig per les pressions.
La lletrada, que ha tret un gran nombre de folis sobre la taula, ha intentat justificar que els fets enjudiciats no es podien considerar agressió sexual per la reacció de la jugadora després del petó, i ha argumentat que qui ha estat una víctima d'aquest tipus de delicte està enfadada o dolguda, però ha reconegut que aquest acte no va ser correcte. "Estem davant d'una conducta inadequada? Si Delictiva? No".
Tal com ha comentat Tubau, hi ha proves que acrediten que ella va donar el seu consentiment. Per exemple, que al vídeo emès en directe a Instagram quan eren al vestidor es podia observar que la seva expressió era alegre i bevia xampany. "Algú pregunta qui li ha fet un petó i ella diu 'eh, però no m'ha agradat'. I algú torna a preguntar 'què has dit?', a la qual cosa la jugadora contesta 'doncs val'".
Per a la lletrada, aquesta resposta demostraria que hi va haver consentiment perquè no és incompatible dir que no li hagi agradat que no hagués consentit. Ha demanat que, a l'hora de posar-se la sentència, es tingui en compte "les conductes prèvies, el context, el moment i la relació entre tots dos" en estar en una manifestació d'"alegria incontrolable". Després d?exposar que la majoria d?aquests actes es produeixen en privat.
"Estem davant d'una conducta inadequada? Si Delictiva? No" sosté Olga Tubau, i sembla obvi i de sentit comú, és clar, per a gent normal no per a ofendiditos ofendiditas, ni per l'agrupació local dels de me l'agafo amb paper de fumar. Com diria el filòsof Bernardo Schuster: no hase falta desir nada más.

ELS CICLISTES NEGRES


Fa temps que comencen a veure's habitualment cotxes vermells que trenquen la monotonia del negre-gris-blanc de les carrosseries, mentrestant la plaga del negre arriba al ciclisme. M'he estat fixant que cada vegada que vaig a la bicicleta per la carretera de Matadepera, hi ha molts ciclistes vestits de negre de cap a peus. Surto de casa, a la carretera de Prats de Lluçanès i me'ls trobo també, encara que aquests van cap a Castellar del Vallès. Em produeixen una sensació inquietant: set o vuit grandullons, de negre, amb cascos de colors més o menys discrets, pedalejant compassats, i a sobre algun 'cabroncete' d'aquests quan m'avancen (perquè sempre m'avancen) em diu: bon dia avi!.
Que anar de negre per la carretera no és la millor idea del món ho demostra que alguns ciclistes, a sobre de les malles, llueixen una armilla de color groc o beix. Tradicionalment, el ciclisme ha estat associat a colors brillants. Els equips històrics vestien uniformes vistosos: vermell i blanc, groc i blau, verd i blanc, taronja i blanc, taronja i negre. Hi havia una raó fonamental: que els corredors del mateix equip es reconeguessin, que el públic els identifiqués fàcilment i que, en el cas que haguessin de compartir la carretera amb cotxes i camions, el vestit alertés els conductors. Encara avui els líders de les carreres s'enfunden mallots grocs o roses, i el líder de la muntanya va amb un mallot preciós, blanc amb talps vermells, que recorda els jockeis de les carreres de cavalls.
Per què aquesta obsessió amb el negre? La resposta evident és que el món cada cop és més trist. Abans, quan t'havies de posar de dol, era un drama. Ara la gent s'hi posa per gust. Deu ser l'ambient existencial que s'hi respira. Més encara que la pèrdua i la tristesa, el negre representa l'individualisme transcendental. Ens prenem tan de debò a nosaltres mateixos! El negre és el color del test de proves. Cap corredor professional surt a entrenar vestit com un pallasso, amb un mallot colorista amb noms de marques. Quan ens vestim de negre és com si ens preparéssim per a una cursa: el negre és un element més de l'esport tecnificat i de la fantasia professional que molts de nosaltres vivim.
Mentre vaig pedalejant i pensant en aquestes coses veig venir un ciclista amb el mallot gloriós de Molteni que lluïa Eddy Merckx. Encara hi ha esperança! Quan em creuo amb ell és un senyor de la meva edat, uns vuitanta anys. “Bon dia!”. “Bon dia!”, perquè anant fora vila en bicicleta la gent sempre se saluda. A tot això, cal tenir en compte que servidor encara va amb bicicleta amb pantalons texans i l'ullera per recollir-los, ah! i al bidó Coca-cola. 70 anys pedalejant em donen una certa butlla per transgredir.
...
BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ