Tres articles recents i molt diversos aporten llum sobre la involució conservadora. Jordi Amat ens diu al seu –“Per què canten el Cara al sol?”– que el fill de 14 anys d'un amic seu va començar a xiular un dia “aquella melodia viril” que el seu amic no ha cantat mai: el Cara al sol . És la mateixa melodia, afegeix Amat, “que canten entre rialles el grup de gamberrets del curs del meu xaval, que estudia en un lloc tan castís com l'Eixample de Barcelona”. I es pregunta: “Per què canten el Cara al sol?”. I pren la resposta de la síntesi que un equip de CaixaBank ha efectuat de l'Enquesta Financera de les Famílies, que el Banc d'Espanya va publicar la primavera passada. Diu així: “Entre el 2001 i el 2021, la renda mitjana de les llars amb cap de família menor de 35 anys va baixar un 19,8% i la dels majors de 74 anys va augmentar un 49,5%, i entre el 2002 i el 2022 la riquesa total neta de les 7 74 anys va augmentar un 98,7%”. La seva conclusió és clara: “Són dades prou contundents per voler despenjar-se d'un sistema que revalora les pensions i en prioritza la pujada” sense “revertir l'empobriment objectiu de les noves generacions”.
Per la seva banda, Arturo Pérez-Reverte afirma –a “El trist preu de l'estupidesa”– que hi ha un cansament a la nostra societat, que genera “una sorollosa galopada reaccionària que sacseja Occident” després de dues dècades d'hegemonia dels “apòstols del món feliç paritari i igualitari”, de l'esquerra preguntant-se com és possible (…) que al vaixell del progrés humà li entri aigua per tot arreu”. I afegeix: “Què és el que ha portat l'extrema dreta als Estats Units i Europa, a ressuscitar fantasmes que semblaven ben morts i sota terra?”; però l'esquerra, que busca la causa a tot arreu, s'oblida de mirar-se al mirall, cap a ella mateixa, “a la seva estupidesa, irresponsabilitat i ignorància, sinó deliberada mala fe, que va convertir una ultradreta abans inexistent a Europa, o més aviat minoritària o residual, en pretext, en factor útil per al seu hipòcrita exercici”. Així va passar "quan l'esquerra de nou encuny va deixar d'ocupar-se dels treballadors" per passar a "retorçar fins a la més grotesca exageració conceptes útils, nobles i necessaris com a esquerra, igualtat, paritat, feminisme (i) antifeixisme". En suma: “L'esquerra woke s'ha guanyar l'antipatia de la gent normal i fins i tot el rebuig intel·ligent de col·lectius als qui assegura defensar”.
“Catalunya és, sinó un infern, almenys un purgatori per als professionals amb rendes i patrimonis alts. Específicament, l'impost de patrimoni (…) acaba anul·lant qualsevol rendibilitat positiva dels estalvis. Per a les grans fortunes, en canvi, el règim fiscal català és molt favorable, com ho és a tot el territori de l'Estat. (…) L'únic partit que ha mantingut una política coherent en aquesta qüestió és el PP, que a les comunitats on governa, liderades per Madrid, ha bonificat els impostos de patrimoni i successions i ha reduït la diferència en el tipus de gravamen entre rendes de treball i rendes del capital”.
El valor d'aquests textos és que són complementaris: tots diuen veritats i reflecteixen entre tots una realitat complexa, com és la caiguda del pensament progressista per causes internes. Aquestes són l‟oblit de la seva missió essencial de reivindicació social, a canvi de la proclamació d‟un nou dogma de fe i l'exacerbació fins al paroxisme dels drets individuals. Tot plegat, amb les ínfules d'un nou clericalisme tan repulsiu com el vell, que té la seva arrel en una falsa supremacia moral autoatorgada. En el resum dels fets: “L’esquerra woke l’ha fet massa grossa”. I ara en paga les conseqüències tota l'esquerra. - J.J.López Burniol.
