ÉS L'ALCALDE QUI VOL QUE SIGUIN ELS VEÏNS L'ALCALDE 30.7.24

És l'alcalde qui vol que siguin els veïns l'alcalde, proclamà al seu dia el senyor Mariano Rajoy i Brey, i a fe que un dels membres del seu partit, o exmembre (sembla que ha estat expedientat), li ha fet cas. És l'alcalde de Camuñas, Fernando Gallego Vega. L'home va ser un dels protagonistes de la jornada d'ahir, i per un doble motiu. En primer lloc, perquè van transcendir uns missatges a les seves xarxes socials en què va insultar el rei Felip VI, el president del Govern, Pedro Sánchez, i el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, i pels quals el Partit Popular el va suspendre cautelarment de militància. I, també ahir, perquè el programa 'En boca de todos' de Cuatro es va traslladar fins a la localitat toledana per parlar amb els veïns sobre la polèmica i va emetre unes declaracions d'un ciutadà que va assegurar que l'alcalde “és bona persona” i “l'estimem”. També va afirmar que Gallego Vega “té el suport” dels ciutadans i que aquests missatges “deuen ser de la seva vida personal anterior a l'alcaldia”. El més sorprenent va ser que aquest home era realment l'alcalde, que es va fer passar per un veí anònim i va fer servir la tercera persona per autodefensar-se. També ahir, va assegurar haver esborrat aquestes publicacions i va demanar disculpes públicament. L'home és un imitador de l'expresident del Barça, Joan Gaspart, que podia ser Joan Gaspart, soci, Joan Gaspar, president o Joan Gaspart patitzant. Aquestes derivacions de personalitat, no són fàcils de detectar de vegades, fixeu-vos amables lectors en què la Justícia Espanyola encara no ha sabut determinar qui carall era M.Rajoy. Tampoc varen saber determinar al seu dia qui era el senyor X, del Gal, fins que anys més tard s'ha sabut que era Elon Musk.  Cosas más raras veredes amigo Sancho, y recuerda que: hay tontos que tontos nacen y hay tontos que tontos son, y hay tontos que vuelven tontos a los que tontos no són. Chimpón.

El document de l'entrevista immortalitzat per la història.

LA BATALLA DELS PERIODISTES 29.7.24

"El periodismo se convirtió en una profesión de riesgo. El poder ha establecido un territorio de combate donde o se está con el Gobierno o se adscribe a la ultraderecha. Sin contemplaciones, a la brava. Quien escribe debe arrostrar la ofensiva, impávido o acogotado; siempre consciente de que los administradores del carnet de demócrata, no digamos ya el de progresista, sentenciarán el lugar que ocupas. Para los viejos del lugar es algo tan conocido que ni siquiera produce esa risa contagiosa de otras veces, porque ya no estamos en la edad de ser sarcásticos, sino de protegernos ante la epidemia institucional que trata de llevarnos al geriátrico.

Vivimos el silencio de los años del cólera, luego la reconversión democrática en la que surgieron más liberales que champiñones. Pasamos más tarde por la guerra incivil de Felipe González entre su nuevo “Régimen” y los adversarios que denominó “Sindicato del Crimen” -así se las traían entonces-, que dejó tantas víctimas periodísticas colaterales por el camino de la Gran Ofensiva de la OTAN. ¡Cuántos recuerdos! Llegamos a Aznar y al arrogante MAR (Miguel Ángel Rodríguez) que te concedía el derecho a existir entre carcajadas. Surgió Zapatero y advino el guiño de la complicidad bien remunerada. Rajoy hacía como que no leía más que el Marca, pero sus subalternos se ocupaban de lo importante, los fondos, y tenía consecuencias.

La era de Pedro Sánchez tiene visos de novedad porque inaugura procedimientos insólitos, tanto como sus hallazgos en el arte siempre sórdido de mandar: los gobiernos patchwork -un anglicismo que en España se conoció siempre como almazuela-, hechos de retales. Al ampliar el círculo de intereses se diversificó mucho el mundo oficial y por tanto las coimas, las subvenciones y las filtraciones interesadas. Las redes sociales, tan mentadas hoy, no son en el mundo periodístico sino la calderilla de los grandes negocios. El tránsito de Pedro Sánchez, de la prestidigitación a la fontanería, formalizó los temas de alto riesgo. Hasta ahora se jactaba de improvisar soluciones y consagró lo que vino en llamarse Manual de Resistencia, pero la situación se le ha complicado tanto que tiene que bajar la retórica. De artista circense a fontanero. Hay que cerrar las vías de agua que se le han abierto en Cataluña y que creía haber cerrado con una amnistía muñida en beneficio propio y ahora en el alero, porque ni la aprueba la ciudadanía, ni la judicatura, ni asegura a los propios interesados. En palabras llanas, ha de salir corriendo con la caja de herramientas para tapar la rebelión de su derecha más corrupta, Junts; heredera de ese Pujol que con toda probabilidad acabará siendo juzgado corpore insepulto después de diez años de demora interesada de los tribunales. En situaciones de emergencia cualquier bobo sobrado puede provocar una desgracia. Puigdemont, por ejemplo. No tiene más que 7 votos, pero imprescindibles. Hay que cerrar ese grifo y si es menester regalarles la “llave de la caja”; no hay precio comparable a mantener al Presidente. No se trata de socios estratégicos sino de cómplices y eso requiere compartir el botín. Obligado a improvisar un viaje a Barcelona, sabe que Salvador Illa aguantará el desdén; está acostumbrado. Y de Cataluña al País Vasco, sin pausa, porque el PNV empieza a espantar las moscas de su quietud y se crece en la duda. Una cosa es que el Presidente no sea de fiar y otra estar dispuestos a pasar por mansueños sabiendo como saben que Bildu ha logrado, en secreto mafioso, unas concesiones que les achican ante sus paisanos. El fontanero viajante les abrirá el baúl a todos. ¿Quieren controlar las fronteras?, pues que se las regalen. ¿Quieren compensaciones económicas en Cataluña?, pues encontraremos una fórmula lingüística enrevesada para que sean singulares. ¿Y la llave? Que hagan una copia. ¿Quieren los Ferrocarriles de Cercanías? Nada más fácil. Ocurrirá, como con la Enseñanza y la Sanidad, una continuación de lo existente, pero con cartelería en catalán y más parcelas a repartir. Los defensores de las autonomías lo tenemos crudo, porque nos dejan en ridículo. No hay ya lugar para el amor y las pasiones. Hay que acabar con el caso “Begoña, vía mía”, y pasar al “caso Peinado, el picajoso”, que vive en una casa sin licencia, tiene dos carnets de identidad y una hija concejal del PP en no sé dónde. ¡Que declare él! Entre los fenómenos más curiosos de esta guerra inducida de periodistas hay una que me llena de zozobra. ¿A qué se dedican los 800 asesores oficiales de La Moncloa? El secreto mejor guardado: ¿quiénes son estos clandestinos del poder? Lo que cobran me importa menos que su misión, porque 800 conforman una división de combate. A esa tropa de la inteligencia gubernamental es seguro que debemos símbolos tan luminosos como “fachosfera”, “bulo” o la “máquina del fango”, una metáfora que patentó Umberto Eco para definir la labor subterránea de la mafia en los medios de comunicación, que tenía como objetivo socavar el prestigio y la honorabilidad de los jueces. Lo mismo que ahora, pero al revés. Hay un periodismo que hace las veces de Orquesta del Titanic. Por un equívoco debido a la tradición, pensamos que la misión de esos músicos era distraer a los pasajeros. Me temo que no, que lo suyo estaba en dar a entender que frente al mar embravecido lo mejor era quedarse al abrigo del buque y pasar por alto la irresponsabilidad de los tripulantes que se afanaban en la caza de los botes salvavidas. En el fondo quizá el inefable Tezanos y sus imaginativas encuestas del CIS tengan una suprema razón de ser. Después de tantos años haciendo de mamporrero de los sucesivos líderes del PSOE -yo le recuerdo en la facción radical-populista vinculada a Alfonso Guerra, que tenía su base de operaciones en la cafetería del Hotel Suecia de Madrid- ahora cumple su sueño húmedo de aparecer de Director de Orquesta. Según la última de las suyas, recién de anteayer, el 80 % de los españoles se sienten felices; especialmente los votantes socialistas y sus retales. Ahora sí podemos marcar territorio: la mayoría de los españoles son felices porque tienen un líder que se llama Pedro Sánchez. Lo garantiza científicamente el reputado sociólogo Félix Tezanos, de dilatada trayectoria. Conviene valorarlo antes de escribir, porque luego pasa lo que pasa y no cabe sorprenderse por la que nos va a caer en nuestra condición de adversarios del gobierno más progresista de nuestra historia, y lo que es más grave, por intentar privarles de la felicidad." 

Cal veure les diferents visions del mateix asumpte, i divulgar-les, encara que no les compartim, més que res perque no sigui dit que sempre esric remant cap a una banda. Gregorio Moran -com heu llegit-, té la seva particular visió del tema que ens ocupa en el cas Sánchez, el cas Gómez, o el cas Peinado y m´és casos. Qualsevol dels tres supòsits és un cas com un cabàs. I molt em temo que cap dels tres supòsits acabarà bé. Gregorio Morán.

ESTAT DE PERPLEXITAT 29.7.24

La perplexitat és un estat de suspensió temporal de la nostra ment quan succeeixen fets o circumstàncies que no sabem com qualificar. L’actuació del jutge Juan Carlos Peinado en la seva instrucció contra Begoña Gómez, la dona del president del Govern espanyol, causa cada vegada més perplexitat. Res no és previsible en aquesta investigació penal, i les seves actuacions no tenen paral·lelisme amb altres casos. La perplexitat màxima en aquesta vida la produeix qui ha perdut el rellotge, la seva regla de mesurar i el diapasó, afirmava el dramaturg Alfred Jarry. La situació es complica quan qui camina sense aquest equipatge és qui ha d’impartir justícia. Ignacio Escolar, director d’Eldiario.es, escrivia que no hi ha res en la instrucció que sigui gaire normal: ni els terminis, ni les formes ni els procediments. Peinado va obrir el cas amb quatre retalls de diari que li van presentar una sèrie d’organitzacions d’extrema dreta, com Manos Limpias o Hazte Oír, i el partit Vox. Va desestimar dues investigacions de la Guàrdia Civil que sumaven més de dues-centes pàgines, on s’afirmava que no havien trobat res que pogués ser delictiu. Va decretar el secret de sumari sense donar trasllat a l’acusada Begoña Gómez. Ha canviat la condició d’un empresari i un rector de testimonis a investigats sense una base sòlida. Tampoc no va traslladar a Gómez l’ampliació de la causa sobre la qual pensava preguntar-li al jutjat. I ha citat el president del Govern central com a ciutadà per fets no relacionats amb el seu càrrec. Les irregularitats s’acumulen, les incongruències preocupen. Tal com està portant la investigació el jutge, es pot pensar que ens trobem davant una causa política contra Pedro Sánchez, a través de la seva esposa. La prova del nou és la insòlita citació al president, que li permet a Peinado portar dimarts el seu circ a la Moncloa, quan Sánchez té el dret a no declarar contra la seva dona i quan, en tot cas, havia demanat de fer-ho per escrit.  La dreta d’aquest país viu sota la consigna aznariana de què qui pugui fer alguna cosa, que la faci. Però el que no és aconsellable fer és el ridícul pensant en fer història. La justícia no s’ho mereix, i aquest país, menys. - Màrius Carol a la vanguardia.com

FORA DE LLOC 29.7.24

Mentre llegeixo banals informacions sobre els Jocs de París, recordo un fet social que es va produir en una barriada obrera de Marsella fa uns trenta anys. Uns nouvinguts musulmans, faltats de serveis propis, sacrificaven a la manera halal els xais a les banyeres dels pisos dels blocs on havien anat a parar. Les canonades d’aquells edificis s’embossaven sovint amb la sang i altres deixalles, cosa que provocava seriosos problemes sanitaris i d’olor. Els obrers autòctons que havien entrat en relació de veïnatge amb els nouvinguts van queixar-se’n als seus dirigents polítics i sindicals, so­cia­lis­tes o comunistes, i van obtenir com a resposta una reflexió moral: “Heu de ser solidaris amb els nouvinguts”. Antoni Puigverd.

Com que aquelles pràctiques van persistir i els problemes de convivència es van cronificar, el discurs paternalista dels dirigents d’esquerres va provocar una forta reacció negativa, que va ser aprofitada per Jean-Marie Le Pen, un mediocre militar vinculat a les darreres batalles del colonialisme francès. Le Pen va posar al dia la ideologia de la França antisemita de Vichy i va projectar sobre magribins i africans emigrats el malestar de les classes populars franceses en l’inici del que solem anomenar globalització. Els ciutadans d’aquell barri marsellès van passar de votar comunista a votar extrema dreta. Mentre la gauche caviar, universitària, seixantavuitista i de bon nivell de vida predicava un discurs favorable a la immigració, la classe obrera, inculta i precaritzada, veia com empitjorava la seva vida, ja inicialment limitada: del preu del sòl a l’escola dels nens, dels centres sanitaris a la densitat dels parcs. Del malestar dels guetos d’acollida en va sortir el primer lepenisme; i del malestar dels guetos d’arribada n’ha sorgit l’islamisme i la conflictivitat. Sense un veritable exèrcit de policies no serien possibles l’ordre i la seguretat del París olímpic. França ha passat 40 anys component música barata sobre la nació: mentre uns idea­litzen el mestissatge, els altres el rebutgen frontalment. Resultat? Una França desnortada. Un sistema electoral pensat per centrar el país, en realitat, l’està dividint irreversiblement. Fermenta entre nosaltres aquest mateix problema, que França havia anticipat. La consciència agonística de la identitat apareix quan l’individu s’adona que no quadra en cap casella. Quan descobreix que ha de violentar els seus sentiments, que ha de reescriure la seva memòria o anul·lar una part de la seva experiència. El fenomen migratori (i el turístic!) obliga els occidentals a reescriure el seu llegat íntim. Cada vegada hi ha més individus que, escombrats radicalment els seus orígens, no acaben de trobar un lloc on arrelar d’acord amb les pautes de normalitat que porten a la memòria. Cada vegada són més els immigrants que l’economia global expulsa del seu entorn familiar i que desembarquen en territoris on coneixeran l’estranyesa i viuran fora de lloc . I cada vegada són més els autòctons que ja no reconeixen el paisatge humà que els envolta. Tothom comença a estar fora de lloc .

Aviat les societats occidentals ja no contindran cap nació dominant, cap normalitat cultural, cap patriotisme cohesionador. Una ­infinita gamma d’identitats (nacionals, ètniques, sexuals, de gènere) pugnen per imposar-se. El context històric és de franca hostilitat interna. El problema no són els líders: Trump, Macron, Sánchez. El problema és de fons. A tot Occident hi ha perspectives reals o simbòliques de guerra civil.

¿QUI ÉS RORO? 28.7.24

Probablement, us soni el terme tradwives i, si no, segur que coneixeu el nom RoRo, perquè, per immunes que siguem a les xarxes socials, us ha de sonar la frase: “Avui Pau m'ha demanat que…” Amb aquests vímets, El debat ha girat al voltant de l'eterna qüestió de si RoRo és una dona submisa o una dona empoderada. Aquesta setmana el món de Rocío Bueno, la jove influenciadora de 22 anys, coneguda per fer vídeos a TikTok en què cuina per al seu xicot, ha girat al voltant d'aquesta qüestió.

Què són les tradwives? Les dones dels anys 50 i 60, amb cabells amb bucles i davantal de quadrets, preferentment de colors suaus. Estem parlant del concepte de dona tradicional de fa dècades, quan les dones eren vistes com a mestresses de casa i cuidadores dels seus fills. Una de les coses més sorprenents d'aquest moviment, que va emergir als Estats Units el 2020, és que parlem d'un contingut realitzat per noies joves que reprenen aquests patrons, en la majoria dels casos, també a nivell estètic.

D'altra banda, es podria pensar que el fet que una noia cuini per al seu xicot sigui afecte i no servilisme. “No em considero dona submisa. Sempre m'he considerat feminista, si per feminista s'entén igualtat de drets entre homes i dones”, assegurava Rocío al podcast de SrWolf, de José Ramón Lucas. La noia subratlla, a més, que ella i el seu xicot es reparteixen les feines de casa, “és ell qui neteja”. RoRo reivindica que fa el que li agrada, ni més ni menys.

Tothom projecta una imatge, crea un personatge a través d'Instagram i TikTok. El que fem és projectar-hi una imatge. En aquest sentit, Roro és un personatge, tal com ella mateixa reconeix: “Tot a internet està guionitzat, és un 50 i 50… No sempre faig el que em demana Pau”.

Per aquesta raó, cal pensar que “darrere d'aquesta noia hi ha un gran màrqueting, fins i tot té un mànager. RoRo és un producte, abans feia un altre tipus de contingut. Va copiar 100% l'enfocament de les tradwives i el va adaptar a Espanya”, afirma Patricia Illa, sociòloga i membre de la junta de Feministes de Catalunya.

Rocío ha explotat l'oportunitat que se li ha presentat i s'ha viralitzat. “Jo dono suport a la llibertat de les dones de fer el que vulguin, però elles no estan recolzant-me a mi per fer el que jo vull”, assegura aquesta jove. "S'acusa el feminisme d'atacar les dones, el feminisme no critica les pràctiques i els comportaments individuals, sinó que analitza, critica i qüestiona l'estructura social i els valors de fons que fan que una dona prengui una decisió determinada", explica Illa .

No obstant aquesta sociòloga opina que “l'assetjament patit per part de Rocío és totalment condemnable” i que “és absurd posar-hi el focus. En realitat hauríem de parar esment al discurs que hi ha al darrere. Un discurs que ens vol convèncer que el lloc de la dona és ser mestressa de casa”.

No sé qui està pitjor, si la noia o els que la critiquen, aquests últims no entenen que estem a l'època de la vacuïtat, de la banalitat gilipuá. Roro sí que ho ha entès, i bé que se n'aprofita. Només m'hi sobra el to de veu de nena petita, més que res perquè denota una impostada falsedat de bleda assolellada.

UN ESTIU DE POR 28.7.24

Se suposa que el juliol és un mes per relaxar-se a Gaza. Les famílies haurien d'acudir en massa a la platja per gaudir d'un descans merescut. Reunir-se a la vora del mar amb familiars i amics és una tradició molt apreciada. Els nens haurien d'estar molt emocionats el dia abans del viatge a la platja. Haurien de portar equip de natació, lleixes i pales i altaveus on puguin escoltar la seva música favorita. Els pares han de proveir-se de fruites i altres entrepans.

Les famílies han d'aixecar-se d'hora al matí, el dia del viatge, a les 6 a. m. o fins i tot abans, per poder començar el dia amb oracions.

En acostar-se a la riba, les famílies haurien de veure els pescadors descarregant xarxes, cadascuna plena d'una pesca fresca i acolorida.

La part més plaent del dia hauria de ser l'esmorzar a la platja.

L'esmorzar pot consistir en hummus cremós i falafel cruixent, farigola, oli d'oliva, arròs, olives verdes, pa de pita calenta i te fumejant.

Aquests aliments i begudes són deliciosos independentment del lloc on es consumeixin, però hi ha alguna cosa encara més especial a mastegar-los o empassar-los mentre es contemplen les onades, es respira aire fresc i se sent el cant dels ocells.

Els nens haurien de passar el matí construint castells. Haurien de poder deixar volar la seva imaginació per crear els seus propis petits mons.

El dinar ha de ser una barbacoa. La carn espurnejant s'ha de servir acompanyada d'amanides, preparades amb tomàquets, cebes, pebrots verds i julivert. Aquesta saborosa combinació hauria de ser suficient per satisfer les ganas més intenses. Els venedors ambulants haurien d'oferir panotxes de blat de moro i pomes acaramel·lades.

El dia ha de continuar amb animals, especialment camells i cavalls, visitant la platja. Algunes persones haurien d'estar jugant al voleibol i d'altres surfejant.

Al capvespre, el so dels tambors i les cançons nacionals ha d'omplir l'aire. Tant els adults com els nens han de començar a cantar i ballar.

La gent s'hauria de quedar a la platja fins a mitjanit abans de tornar a casa per a una dutxa ràpida i una bona nit de son.

El juliol del 2024, l'alegria de l'estiu ha estat reemplaçada per la por i la incertesa. La gent ha perdut l'entusiasme per les escapades de cap de setmana i, en canvi, l'amenaça constant de violència ha provocat un temor immens.

Les famílies que haurien d'estar descansant a la platja han quedat destrossades. Hi ha nens que han quedat orfes i pares que han perdut els fills i filles.

Tots els que encara són vius lluiten per arribar a final de mes.

Massa nens de Gaza han estat desplaçats una vegada i una altra. Les rialles han quedat ofegades pels sons d'una guerra genocida.

El mar encara pot proporcionar un mínim de consol.

La platja continua sent un lloc on la gent pot escapar dels confins de casa danyades o de les tendes de campanya improvisades.

Qualsevol respir és extremadament curt.

El mar no simbolitza la llibertat el 2024.

Ara serveix com a recordatori que Gaza està aïllada.

Ningú no pot sortir en aquest moment. Estem atrapats.

Eman Alhaj Ali - escriptora i traductora radicada a Gaza.