Joan Salvat i Papasseit 6.7.08

Com cada diumenge a l'estiu m'he llevat a les sis del matí i amb la bicicleta m'he n'he anat fins a Matadepera i Castellar del Vallès, de pujada per la carretera fins a Castellar i la tornada pel camí que voreja el Ripoll, a les vuit era a casa com cada diumenge, he comprat el Periódico, m'he donat una dutxa i he esmorzat mentre rellegia el diari de paper que a les sis ja havia mirat en la seva versió Digital (aí senyor, quan acabarem d'entrar al segle XXI). Res de nou doncs, és part del dia de la marmota en que tots estem instal·lats cadascú dins el seu rutinari imaginari. També com cada diumenge, després d'esmorzar he anat a veure al meu Pare i na Mercè, estan bé que és el que més importa; per cert que m'ha descobert el Santiago en que una edició de l'Ombra del vent que li vaig regalar fa un temps i que ara s'està llegint, hi ha un CD amb música -sembla- del mateix autor Carlos Ruiz Zafón. L'hem estat escoltant mentre xerràvem de tennis, és una música interessant una mica minimalista d'aquelles que s'han d'escoltar sense fer-ho, però que és bo tenir-la de fons, de fet, no sé treballar ni fer res sense música - ho reconec -.

Sortint de casa del meu pare i na Mercè he anat fins a la plaça del Mercat, res de nou atès es una altra part dels rituals del diumenge, però avui hi havia quelcom que feia fos diferent, un vell llibreter m'havia dit que em duria uns originals i un ex-libris més una fotografía també original d'en Joan Salvat Papasseit. L'home havia complert la seva paraula i al poc els tenia a les meves mans. Malauradament allí s'han quedat, a tall d'inventari us faig una relació de preus perquè us en feu una idea de perquè s'han quedat on eren:

1.- fotografia original d'en Joan Salvat = 225€
2.- Original de les Conspiracions = 575€
3.- El poema de la rosa als llavis, de 1960 amb una tirada de 116 exemplars feta per en Joan Sales i amb pròleg d'en Joan Fuster = 375€ (es la foto de dalt)
4.- Un dibuix d'un ex-libris amb la signatura d'en Joan Salvat = 225€

Suposo entendreu perquè no m'ho he quedat, aixó que el bon home m'anava dient que ja ho entenia que valia molts diners, però que era de qui era i ell ho havia pagat car també en més d'una subhasta.

Mireu! l'hi he dit, no hi ha res car ni barat, depèn en primer lloc de l’interès que hom tingui i després de si es pot desprendre dels diners o no, i d'interés en tinc i molt.......

Com sempre que em trobo en alguna situació que em supera, que no puc assolir recorro a Pepe Rubianes i em dic, gairebé 1300€ per tot: cagati lorito, - no m'ho puc permetre - que ja sé no és molt poètic però si descriptiu.

I aixó que fins i tot ja havia creat l’enèsim bloc per recollir tota aquesta informació del poeta. Que hi farem, el que no pot ser no pot ser i sovint és impossible, o gairebé.

AIGUA VA, O VA D'AIGUA 28.2.08

Una de les coses que em molesta profundament, és que l’administració se’n foti dels ciutadans, tractant-los com a unes criatures immadures i incíviques, renyant-los, dient que han de fer i com i en alguns casos a quina hora, i ells s’ho passen tot pel forro i fan el que els hi rota.
És sabut que al començament de la recollida selectiva de brossa, el que els ciutadans havien separat, es tornava a barrejar perquè no hi havia les plantes preparades pel tractament d’aquests residus. Durant anys els vehicles que estaven en pitjor estat de manteniment i posada al dia de la ITV han estat els municipals, siguin de la policia o d’autobusos.

Nosaltres hem d’anar a vuitanta per hora, o fer llargues cues, quan veus passar un cotxe oficial per la vorera de l’autopista de peatge en la que estàs embussat, a tota pastilla amb el Conseller de torn – per raons de seguretat diuen –
Tu tens un terrenet en el que confiaves i no hi ha manera de requalificar-lo, i en canvi qualsevol ajuntament fa uns tripijocs de mans com que un terreny agrícola, passi a ser industrial i d’ací n’acaben sortint cases adossades amb jardí i mànega per regar l‘herba incorporada, i un centre Comercial al costat.
Podria posar més exemples de ineficiència indolent de l’administració i presa de pel vers els ciutadans, però hi ha un cas que ahir em va encendre, entre d’altres coses perquè ja ho havia denunciat en més d’una ocasió en aquest bloc, no aquest en concret però si el cas. Em vinc a referir a la fuita d’aigua (m’és igual 260.000 que 400.000 lts. diaris) de la canonada que va de Cardedeu a Barcelona. I em va encendre perquè es un exemple fefaent de la hipocresia, estultícia, inoperància i mala fe de la administració. Se sabia d’aquesta fuita d’aigua, i feia temps que se sabia, com se sap que en una població qualsevol, unes canonades en bon estat de manteniment (si és que n’hi ha alguna) perden entre un 15 i un 20% d’aigua i en general es un 40% la que se’n va en orris. Però és que a banda, sap la administració la quantitat d’aigua que malbaraten els pagesos?, pagesos per cert, que potser no ens podem permetre el luxe de tenir si són incapaços d’adaptar-se als sistemes de reg del segle XXI. Si! Ja se que n’hi ha que ho fan, no masses, sinó no consumirien el 70% de l’aigua. I aquí al Montseny, a Sant Hilari s’agafa cada dia una mica d’aigua per envasar per cert amb botelles de plàstic, quan una administració competent hauria aconseguit produir una aigua d’aixeta lo suficientment bevible com per que no fes falta gastar-se diners comprant aquesta aigua, o potser posant un osmòtic d’aquests que filtra la calç i que anuncien per les ràdios i que es podria dictar una llei perquè anés incorporat a cada nova vivenda. De fet, es podia haver fet el mateix fa ja molts anys amb l’energia solar i tampoc.
Per acabar, ja se que la administració es incompetent, lenta i feixuga per naturalesa, i que l’únic interès que té és el de legislar i recaptar. Que tenim un problema!, fem una disposició, ban o com es digui a nivell local o llei a nivell Estatal i ja hem resolt el problema. Que falten diners a les arques municipals o Estatals, puig hem malbaratat una porrada d’euros, s’apuja l’IBi, l’IAE, l’impost municipal de matriculació, el rebut de les escombraries o el que faci falta i problema resolt.
Aquesta màquina insaciable de escurar butxaques als ciutadans no te remei i hem aprés fins i tot a no emprenyar-nos-hi gaire i pagar religiosament tot quan ens arriba. Ara, lo de l'aigua que és perd clama al cel i a la terra. A algú se li haurien d’exigir responsabilitats i sinó almenys, ja que no se’n farà càrrec ningú perquè en un país d’irresponsables no poden haver-hi responsables, almenys que deixin de donar-nos la tabarra amb que hem d’estalviar aigua i es fotin on els hi càpiga, anuncis com el del començament del comentari.

us personal 22.2.08

Hi ha noticies que semblen una innocentada, com aquesta d'ahir de la República de Xèquia. Vaja, que si es publica el 28 de desembre, no cola.

Sibil·lina Aguirre 12.2.08

La jugada de Esperanza Aguirre y Gil de Biedma és tan o més sibil·lina que ella mateixa. Em sembla molt bé que vulgui fer a la seva Comunitat un institut on oferir l'ensenyament en català, no n'hi ha tants de catalans a Madrid, com espanyols tenim aquí, i és per aixó que ho fa, i malgrat nosaltres li veiem el llautó, de cara al públic demostra una preocupació per l'ensenyament bilingüe que amb aquesta decisió ve a dir que aquí no la tenim. Està en el seu sibil·lí i maquiavelic dret a fer-ho, a voltes que demostra lo perillosa que és, prou que ho sap Gallardón. Però si us plau almenys que tingui la decencia de no posar-li a l'Institut el nom de Josep Tarradellas, perquè aixó seria ja fotre-se'n.

"Tumilet" 12.2.08

Aquesta fotografía en sepia que he recuperat de la caixa de les fotografíes del meu pare, veu la llum, perquè l'altre dia en Ramón Solsona a Rac-1 i parlant de juguets antics, es va referir al "Tumilet" que és l'estri en el que estic assegut en posició d'arrencar. Anava per tracció manual endavant i endarrera i amb els peus es podia girar a voluntat. Recordo encara com hi derrapava a les corbes. Un altre joc de la meva infantesa, era el "Tràfico Magnético" que em sembla era de la casa EXIN, es tractava d'un quadrat on hi havia la reproducció d'una ciutat amb les seves cases, carrers, l'esglesia, etc, i els cotxes es feien anar per una palanca que accionava un imant per sota, de manera que semblava que els cotxes anessin circulant. No cal que siguin tampoc molt sofisticats els juguets de la mainada, la imaginació fa (o feia) la resta. Recordo un any que a Meritxell i Vanessa els reis els hi varen dur un robot de llauna que duia rodes i caminava endavant i endarrera i deia algunes paraules, amb llums que se encenien i tot aixó. Doncs bé, les nenes es varen passar el matí de reis jugant amb la capsa del robot on s'hi varen fer dos forats pels ulls i un per la boca, i el robot va restar abandonat en un racó del menjador.

Divertim-nos fins a morir 13.1.08

"El 1984 va ser l'any Orwell. Va passar per alt que al costat de la seva visió hi havia la de Huxley, Un món feliç. Contràriament al que es pensa, Orwell i Huxley no van profetitzar el mateix. Tal com assenyala Postman, "Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament. Però en la visió de Huxley no cal cap Gran Germà per privar les persones de la seva autonomia, maduresa i història. Tal com ell ho veia, les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats per pensar. El que Orwell temia eren aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. (...) Orwell temia que la veritat se'ns amagaria. Huxley temia que la veritat s'ofegaria en un mar d'irrellevància. (...) Aquest llibre tracta de la possibilitat que fos Huxley qui tingués raó i no Orwell". Postman es pregunta, en definitiva, de què riem i per què hem parat de pensar. Troba una resposta en la televisió, en els condicionaments del mitjà, en el que pot transmetre el seu llenguatge. Als Estats Units, la tirania del model comercial de televisió ha banalitzat la cultura: política, educació, periodisme, ciència i religió. Postman es lamenta de l'agonia de la paraula impresa: descarta que la televisió pugui transmetre continguts d'una certa profunditat i qualitat crítica. Divertim-nos fins a morir és un llibre brillant, que adquireix importància entre nosaltres ara que el model televisiu nord-americà s'implanta al nostre país."

Aquesta reflexió sobre un text de Neil Postman, escriptor que he conegut a través de na Júlia, i del que intentaré trobar el llibre “Divertim-nos fins a morir”, sense llegir-lo, només amb aquesta introducció, deixa més que palesa una qüestió, i és que qui tenia clara, diàfana i certera la visió del futur era Huxley, no Orwell.

“El que Orwell temia eren aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. Orwell temia que la veritat se'ns amagaria. Huxley temia que la veritat s'ofegaria en un mar d'irrellevància”

En aquestes quatre línies hi ha tota la veritat de cap on va o ja hi està instal·lada la nostra societat. El que em pregunto, es si encara hi som a temps de redreçar la situació, o la pèrdua és ja irreparable. Molt em temo que només es pot donar l'última possibilitat. Deia Millan Astray, "mori la intel·ligència", no cal que és mori, simplement, es deixa anar, en una llarga, vulgar i indolent decadència.

Huxley ja ens ho va avisar fa més de seixanta anys.