MORT ACCIDENTAL D'UNA FORNERA

"Una dona de 56 anys que treballava en un forn Bopan, del carrer Muntaner de Barcelona, ha mort com a conseqüència de les ferides d'arma blanca provocades per un atracador que ha estat detingut moments després d'assaltar l'establiment, situat al barri de Sant Gervasi."

La noticia és freda i asèptica com ho solen ser aquest tipus d'informacións. A aquest crim  hem de sumar el del joier fa uns dies i la noia de Sant Carles de la Ràpita que treballava al Banc de Santander de Cambrils.

S'han succeit tres crims en un breu espai de temps, tres crims totalment diferents que no tenen res a veure entre ells, i ja tenim al personal esverat, demanant més polícia, més seguretat, etc etc.

Mira que n'es de gregari, inconsequent i poca-solta l'esser humà, incapaç de racionalitzar les situacions i analitzar-les, només faltava la pre-campanya pel mig i ja tenim tema. Barcelona és molt insegura, la gent es va matant pels carrers i et roben cada cinc segons, aixó és el caos i la policia no fa res, aixó sembla Méxic. etc etc, l'agrupació de Comerciants exigeix reunir-se amb l'Administració davant l'onada de crims, més etc etc, fins gairebé l'avorriment i el tedi.

Evidenment que em sap un greu relatiu (no els conec de res) la mort de la fornera, l'empleada del Santander o el joier, però és que un no es por anar angoixant per tota la gent que mor al seu entorn cada dia en diferents circumstàncies, i la repetició de la mort a la TV cada vegada ens ha deixa't més anestessiats en aquest sentit. El cas de la fornera, per ser el més proper és el més trist perquè la víctima coneixia al botxí, un degraciat cocainoman, però un desgraciat que pot matar com ha estat el cas, i no crec que posar deu, cent o mil vegades més policies pugui evitar una mort com aquesta, perquè és una mort absurda, una mort accidental, que no s'havia d'haver produït..

Aquestes morts són part del paisatge en el que vinim, part del peatge a pagar per viure dins una societat moderna i segura en la que la qualitat de vida i el seu temps és més gran i llarg que mai, una societat que no té enemics exteriors que la setgen constantement, que només té els interiors que té qualsevol altre societat pròxima a la nostra, i no ens enganyem, la mateixa violència que hi ha a Barcelona, més o meys és la de Roma, Paris, Madrid, Berlin o Londres, només que en aquestes altres capitals la gent no té tant d'auto odi destructiu vers la seva ciutat o possiblement és bastant menys gregaria i manipulable i té més sentit comú.

SOMIEN ELS BLOCAIRES AMB OVELLES ELÈCTRIQUES?

"Una vegada em va ocórrer: em vaig fondre i algú acabava d'adquirir un animal. I un altre dia -els seus trets es van enfosquir per un instant; el plaure s'havia dissipat-, vaig sentir una persona l'animal de la qual havia mort. D'altres tenien alegries per compartir... Jo no en tenia cap, com saps; però això va reanimar aquesta persona. Un pot arribar fins un suïcida en potència; el que un té, que un sent, pot...

-Ells rebran la nostra alegria -Va replicar en Rick-, però nosaltres canviarem el que sentim pel que ells senten i la perdrem. [...] -No perdrem realment el que sentim, si ho tenim clarament en l'esperit. Mai no has sentit del tot la fusió, veritat, Rick?".
-

"Jo he vist coses que vosaltres mai creurieu. Atacar naus en flames mes enllà d’ Orió. He vist raigs -C brillar en la foscor, prop de la porta de Tannhauser. Tots aquets moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja."

—Philip K. Dick, Somien els androides amb ovelles elèctriques? -

SÁNCHEZ DRAGÓ I LES AMISTATS PERILLOSES D'ESPE.

A totes les corts, de sempre hi ha hagut algún que altre bufó, però en el cas de la cort madrilenya de la Senyora Esperanza Aguirre i Gil de Biedma, hi ha un cert obervooking, Boadella, Neira (ara en stand by), Tele Madrid en pes, Intereconomia, i Fernando Sánchez Dragó. Sanchez Dragó és un personatge fascinant i repulsiu alhora. És brillant, barroc, hiperbòlic, llest, intel·ligent, va escriure una novel·la francament molt interessant que als qui la varem llegir ens va captivar Gárgoris y Habidis. . . . , però, és també un fantasma i un bocamoll que de tot el que explica de la seva vida, jo, jo, jo, ho has de rebaixar almenys a la meitat de la meitat.

Dic aixó perqué l'afer de les dues jovenetes de 13 anys segurament debia ser una sola noia de divuit i a lo millor nomes varen creuar una mirada pel carrer i ell es va imaginar la resta.

Estariem d'acord en que ha acabat sent una trista parodia d'ell mateix a mida que s'ha anat fent gran i ha estat incapaç d'entendre-ho i menys encara d'acceptar-ho, però no sembla que sigui un pederasta ni un idiota, o almenys un idiota inculte. De fet, la seva novel·la amb les converses amb en Boadella (un altre que tal) fa ja tres mesos que va sortir publicada, i o ve ningú se l'ha llegit o els qui ho han fet, coneixent al personatge no hi han dona't més importància al fet estementat de les menors d'edat japoneses. Per cert, que la seva esposa 38 anys més jove que ell ho és de japonesa.

El que és més patètic un cop el tema ha sortit als mitjans, són les seves maldestres explicacions i la defensa aferrissada que n'ha fet la seva amiga Esperanza Aguirre i Gil de Biedma intentant justificar-lo, més que res perquè perquè fer aixó, justificar-lo, parlant de Jaime Gil de Biedma, Henry Miller i altres i adduint que la literatura tot ho justifica, està reconeixent que de fet ell va cometre aquest acte repugnant d'embolicar-se amb dues nenes de tretze anys.

El nas em diu que no va ser així i que el bocamoll ha estat víctima de la seva tardoral vanitat com quan es vantava davant d'Ana Botella que feia no se quants quilomètres en bicicleta cada dia i no sé quines fantasmades més. I és que envellir és fàcil, de fet depén de la natura i com l'hagis forçat, però saber envellir amb dignitat i decencia ja no és tan fàcl, i ja es veu que el Sr. Sánchez Dragó està envellint molt malament..

EL PAPA, MONTSERRAT I EL RIBEIRO

Tot i ser agnòstic gràcies a Déu, no estic massa d'acord amb aquesta campanya de les samarretes que he penjat a Collonades: Aparteu les cristures  que ve el Papa. S'ha de tenir respecte pels católics que esperen i agraeixen la seva visita que són molts a casa nostra, i també per Benet XVI que s'ha trobat amb el marró de la pederastia i s'en surt com pot.
Dit aixó, si recordo i molt la visita de Juan Pau II a Montserrat l'any 1982, i ho recordo perqué mentre ell era a Montserrat, jo, hom, o sia un servidor va fer la ficada de pota més gran de la seva història. La prova és que a dia d'avui encara me'n recordo i si no prou m'ho retreu la meva dona.
-

El dia de la visita del Papa a Montserrat, la Nuri, el meu gendre, la meva filla mitjana i el menda lerenda que diria l'Arturu, anàvem a Blanes a 'los Tarantos' a veure l'Esteban. Els qui són de Blanes prou saben qui és l'Esteban, que tenia el local amb aquest nom tan català i on actuava i cantaba en directe.

Abans però, ens varem passar a veure uns amics (bé, examics a partir d'aquell dia). Ella a qui direm B, treballava a una botiga de roba de pell al Passeig de Blanes amb la meva dona, estava separada i tenia un nen de quatre o cinc anys. S'havia ajuntat amb un xicot gallec a qui direm G, que l'estimava molt i la tractava molt bé, però que no en volia saber res del nen atès deia no era fill seu.
Gràcies a les bones arts de la meva dona i a alguna altra amiga havien aconseguit que ell acceptés encara que una mica a contracor que el nen visqués amb ells. Tot estava doncs correcte i al seu lloc. Tot?, si! fins aquella infausta tarda de llamps i trons amb visita del Papa de Roma incorporada en que va intervenir la meva palesa inconsciència.
-

Haviem avisat per activa i per passiva a l'Abel (el meu gendre) que no comentés res del nen per si de cas, a la Vane no calia atès ja sabia la història. Tot anava bé en un princiì, B i G ens varen atendre molt bé, mentre el nen jugava per la torre i a la tele es veia el Papa que anava a la seva enmig dels llamps i trons que el seu cap li enviaba a Montserrat.

Ens varen oferir unes galetes, una mica d'embotit i un Ribeiro fresquet que entraba d'allò més bé, i... no se si va ser l'efecte del Ribeiro o que hom es el rei del despiste, però el cas és que quan ja ens acomiadàvem, G tenía el nen en braços (el que no era fill seu), i l'idiota entre els idiotes, o sia un servidor, adreçant-se a G li va dir: "No se puede negar que és hijo tuyo, es igualito a ti"
-

De moment no hi vaig caure, però en sortir l'Abel no entenia res i la meva dona si no em va matar aquella tarda ja no ho farà mai. L'Abel no entenia res i jo en caure en el que havia dit no vaig desapareixer per que no sabia com fer-ho i a més a més havia de conduïr el cotxe.

No els hem anat a veure mai més, ni ells tampoc ens han trucat. Suposo que s'entén. Oi¿

THAT'S ALL JAZZ

A començaments dels 70's el meu cosí Vicens tenia un PUB als baixos del Restaurant Saulons d'en Deu en una urbanització a les afores de Sant Feliu de Codines. En aquest PUB hi actuaven els caps de setmana tota mena d'artistes en directe, però bàsicament gent de la nova cançó o que fes música en català. Allí hi sovintejaven Iceberg, Dharma, Marina Rosell, Sisa, Santi Arisa, la Plateria, un jove Ramón Muntaner, Raimón, na Maria del Mar Bonet i tot aquest entorn. Diria que l’únic que no va passar per allí va ser en Serrat, però tampoc ho podria assegurar.

A banda de tots aquests músics hi actuava també el pianista Jordi Sabatés, i també l'home que va fer que estimes i m'apropés al món del jazz, Tete Montoliu. El Tete hi actuava sovint i escoltar-lo era una meravella, no ja per la seva velocitat d'execució, si més no per la netedat amb que tocava les tecles del piano i com canviava qualsevol peça interpretada per ell, i l'alegria que contagiava, ell que era capaç d'elevar a les cotes més altes una peça com una senzilla bossa nova, acompanyar Serrat, o també com li va suceir en una actuació en directe d'escoltar el partit del Barça pel "pinganillo" de la banda contraria al públic i en marcar els cules deixar anar en mig de la impecable actuació, un sonor "GOOOL" per sorpresa del pùblic, ai!, al Tete se li podia perdonar tot i més. I ja se que hi havia pianistes més ràpids de dits que ell com Oscar Peterson, o més elegants com Bill Evans, però en Tete tenia un no se que difícil de definir però que t'atrapava. Gracies al Tete vaig anar deixant de banda el Rock i vaig afeccionar-me cada vegada més al jazz, i del món del jazz gràcies a Jacques Loussier trio i el seu Bach en ritmo que ens va donar a conèixer Pepe Palau a la 2 de TVE en blanc i negre, vaig conèixer Johann Sebastian Bach.

Un enterramorts em va fer conèixer el jazz de Pat Metheny, però aquesta és ja una altra història.

EL JOC DE LA MORT

Vaig veure ahir a la tarda un documental al Canal +, de factura Francesa que al païs veí el va emetre el canal públic France 2, el documetal amb el títol de "el  joc de la mort" és un fals reality show on els participants obeeixen les consignes de torturar a un altre concursant amb una descàrrega elèctrica que comença a 20 volts i acaba a 400, fins que l'home sembla morir.

El joc consisteix en un actor (el concursant no ho sap) que es tancat en una espècie de cabina, amanillat i lligat en una cadira, el concursant (que no el veu) li fa preguntes i si l'altre erra, li deixa anar la descàrrega que va augmentant de potència a mida que avança el concurs. A 80 volts els concursants sistemàticament emeten un riure nerviós, però a partir d'aqui, l'actor que hi ha dins la cabina comença a cridar en rebre la suposada descàrrega, demanant-li al concursant que s'aturi, que no pot suportar més el dolor. La reacció dels concursants és terrible, segueixen amb les seves descàrregues, atiats per la presentadora (que per cert es podia haver fet el bigoti), que els incita a seguir. Només vuit - em sembla - s'aturen en un moment determinat i abandonen el joc, la resta arriben fins al final.

De fet, el programa recrea una nova versió del famós experiment realitzat pel professor de la universitat nord-americana de Yale Stanley Milgram, amb el qual va investigar en els anys 60 com les persones corrents són capaços d'obeir a l'autoritat -en aquell cas, científica- i complir ordres que van contra la seva moral.

Una experiència gestada arran del judici contra Adolf Eichmann, en què aquest dirigent nazi justificava la seva participació en crims de guerra perquè complia ordres que emanaven dels seus superiors, un argument que ja havien utilitzat altres alts responsables del règim d'Adolf Hitler.En l'experiment de Milgram, el 62% dels ciutadans varen arribar fins al final.

"Le Jeu de la Mort" ("El joc de la mort"), és una crítica al poder de la televisió sobre la societat, cosa que els productors del documental van voler explicar a través d'aquest reality que incitava els participants a torturar-ne a un altre amb la finalitat de quedar-se amb el premi més gran.

És un documental - de moment - tot arribarà, és questió de temps que no es dugui a la pràctica en alguna televisió algún programa en aquesta línia. De fet, hi havia una pel·lícula fa anys que anava una mica per aci, en aquell cas era la caça de l'home pels concursants fins matar-lo, crec la feia Swcharzenegger. 

"La televisió és poder. Ho sabem, però només en teoria. Em preguntava si és tan potent com per transformar als concursants en potencials botxins ", va explicar el productor del documental Christophe Nick. Doncs si! Sr. Nick, ja he vist al seu documental que si, que la tele els transforma en botxins reals,  i no tan sols potencials.

*

UN XINXER DE XINXES A MANHATTAN

La noticia l'he tret de la agència EFE i sembla feta a posta perquè la comenti amb la seva fina i sagnant ironia Quin Monzo: Les xinxes de llit s'han convertit en un veritable problema econòmic per a Nova York, que veu com comencen les cancel·lacions turístiques i es redueixen les visites a cinemes, teatres, botigues i llocs públics per por a l'atac d'aquests insectes.

Segons expliquen els de EFE, des de l'Empire State Building fins a algunes de les botigues més populars de la Cinquena Avinguda, passant pel mateix Lincoln Center, les sales de cinema de Times Square i fins i tot el luxós hotel Waldorf Astoria, estan tenint de lidiar aquests dies amb la mala premsa que suposa reconèixer que han detectat algun focus.

Fins i tot l'alcalde de Nova York, Michael Bloomberg, estudia com fer que aquest problema no afecti la imatge de la ciutat i al seu lucratiu sector turístic, alhora que ha difós fullets en diferents idiomes per ajudar a prevenir, detectar i combatre a les xinxes. "Fins que això no passi, prefereixo no acostar per Manhattan. Tot el que necessito el tinc pel meu barri, així que esperaré, perquè com et toqui, et fiques en un veritable problema", assegurava a Efe Teri Schnieder, una nord-americana que diu que té més por al cost de desinfectar el seu petit apartament del barri novaiorquès de Brooklyn que a les picades o l'estigma.

A més de les picades, que provoquen un malestar especialment intens i durador, i l'estigma que comporta, els afectats tenen por d'infectar casa seva, d'on és particularment difícil treure'ls i en nombroses ocasions es requereixen els serveis de fumigadors professionals.

La noticia té el seu punt d'ironia, la ciutat més moderna, més in, més cool, més civilitzada del món, té xinxes, que em sembla també es diuen en català: paparres, uns animalons que semblaria haurien d'estar reservats  a aquests països del tercer món, o a la decadent Europa, però no! són a Manhattan, al cor del món modern, en hotels, cafeteries, botigues d'allò més sofisticades, alli tenen les xinxes, que venen  a ser com uns vampirs en petitó per dir-ho de manera científica. I per més inri, no saben con eradicar la plaga.

A mi el que em preocupa més d'aquesta noticia és la salut de les xinxes nordamericanes - si és que ho són - ves no sigui un arma secreta de Mahmud Ahmadineyad, el delirant president de l'Iràn, o pitjor encara, de Ossama Bin Laden, que mai se sap.
De no ser així em preocupa més - com deia - la salut de les xinxes nordamericanes perquè no se jo si estàn preparades per xupar una sang farcida  de Cocal Cola, Mc Donalds, ketchup, patates fregides colesterolades i mostassa i pastís de poma amb melmelada de ves tu a saber. Jo si fos el legal representant de les xinxes els hi posaria una querella als habitants de Manhattan, per contaminació alimenticia, al cap i a la fi, estan al paradís de les demandes per qualsevol collonada.

LA INDEPENDÈNCIA EMOCIONAL

Aquest comentari el vaig penjar el 3 de septembre passat, tocava un tema que em sembla no ha comentat ningú, la independència emocional, o sia el vot independentista dels qui no son independentistes. Era un comentari d'aquels que en posar-lo et dius: aquí hi haurà polémica, i resulta que només va deixar un parell de comentaris en Pepe. En revisar-ho m'he adonat que el vaig penjar un divendres que és el pitjor dia de la setmana. Com em sembla que la reflexió d'aquest vot de la independència emocional caldria considerar-la, el torno a posar. Diria que no hi haurà més oportunitats com aquesta per copsar-lo, si algú s'atreveix a demanar un referèndum.

"El suport a la independència de Catalunya s'eleva avui al 37% mentre que el rebuig a la independència cau al 41%, segons una enquesta de l'Institut Noxa per a La Vanguardia de fa uns mesos. Això situa la diferència en només quatre punts, mentre que el novembre de 2008 la diferència era de 14 punts i l'octubre del 2009, d'onze.
L'independentisme creix especialment entre els votants del PSC, que fa dos mesos donaven suport a la independència en un 22% i actualment ja puja al 35%. Els votants de CiU segueixen dividits, amb percentatges a favor i en contra al voltant del 40%, mentre que a ICV-EUiA un 41% està ara a favor i un 51%, en contra. Vuit de cada deu votants d'Esquerra aposta per la independència, mentre que tres de cada quatre del PP la rebutja.... i fins aquí el bonic conte de la lletera.

-

La realitat és que en els últims mesos s'ha produït un augment de l'independentisme emocional, producte del català emprenyat, del català cansat, del català en crisi... Van mal dades, i en la nostra societat ha quallat la idea de separar-nos d'aquest llast feixuc, antiquat i oneròs dit Espanya. Però no per un sentiment de Pàtria, de País, simplement`per esgotament, avorriment, per la constatació que ès un mal company de viatge amb el qui anem enlloc i amb la creença - dubtosa - que sense ella aniriem millor, segons expliquen els números que amb relativa bona fe presenten alguns erudits pro independentistes.

.

La meva postura sobre aquests conceptes de Pàtria, Nació, és clara. Visc al segle XXI, i sóc conscient que aquests conceptes són antiquats i no tenen cap raó de ser a dia d'avui, és més sembla shaurien ja d'haver superat del tot. No es pot construir el futur amb conceptes del segle XIX, que és quan es varen formar les nacions. Sóc dels qui es creu (dels pocs) el concepte d'Europa i el fet de ser i considerar-me Europeu, tot i que el projecte és encara a les beceroles i avança lentament, molt lentament.

-

Es va en el camí d'una Europa unida i forta i aqui anem a la fragmentació que és exactament a l'inrevés, tot perquè n'estem farts d'aquest ens anquilosat que es Espanya, sense adonar-nos-en, que molts del defectes que li critiquem els compartim amb gairebé entusias-me. Compartim la patètica mediocritat de representants polítics (sort que ara torna a la política Catalana Kid Corbacho), amb els que no es pot anar enlloc. No tenen ni full ni ruta, i per protegir-se del sol en comptes de posar el palmell de la mà com els indis en horizontal el posen en vertical, de manera que el més lluny que hi veuen és la seva panxa o les puntes de les sabates.

L'espectavle vodevilesc, de sainet de l'Esquerra Independentista amb els seus fraccionaments fraccionats en faccions és lamentable i ha de donar una sensació de desencís en la gent que creu en la independència. Laporta, Carretero, Esquerra, López Tena, la Cup i algun altre grupuscle que encara pot sortir. Un autèntic desgavell.

I amb aquest panorama anem a unes elecciones que es faràn abans de acabar l'any (deixe-m'ho aixi) en que a la hora de la veritat tindrem el vot polaritzat de sempre entre PSc i CIu amb la tendència a pujar els Convergents, la desfeta d'Esquerra i ICv i la fragmentació dels partidets independentistes que no faràn gran cosa cap d'ells però tocaràn les olletes als altres, i serem on sempre, a la terra del mai més. O sia que després de les eleccions, aquesta independència emocional és quedarà en no res, i hom té la percepció que per aquest viatge no calia patir tant com hem patit amb la redacció fulgor i mort de l'Estatut i tot el que hi ha hagut emmig, TC inclós.

I en tot aquest assumpte, que hi diu Espanya? Res, saben de vell que som inofensius, que com un gos petener bordem pero no mosseguem i que en aquesta qüestió com en altres només ens quedem amb l'elegant e impùdic fet del gest, en un etern coitus interruptus. Hi ha un vell acudit de Woody Allen a Annie Hall que seria l'imaginari de com ens contempla Espanya:

-

 "Doctor, el meu germà és boig, es creu que és una gallina...

I perquè no l'ingresa en un manicomi? - li pregunta aquest -Veurà, diu Allen....és que necessito els ous."

I és que, com Israelians i Palestins, estem condemnats a entendren's."
.

CIUDAD JUÁREZ: UN OASI D'HORROR . . .



foto:Reuters



1.- "Un comando asesina a 12 jóvenes en Ciudad Juárez - sábado 23 de octubre de 2010 CIUDAD JUÁREZ, México (Reuters) - Al menos una decena de jóvenes fueron asesinados en México por hombres armados que entraron a una fiesta en Ciudad Juárez, en la última masacre en una de las urbes más violentas del mundo, dijeron el sábado medios locales.

La masacre ocurrió el viernes cerca de la medianoche cuando unos 10 hombres abrieron fuego dentro de la fiesta que se celebraba en dos domicilios contiguos, dijo Carlos González, funcionario de la fiscalía del norteño estado de Chihuahua, citado por el diario Reforma."

2.- "- ¿Quién es el masajista? – pregunto Fate. - No lo hemos visto, creo que nunca sale al patio, es un tipo ciego, ¿lo entiendes?, un tipo ciego de nacimiento que se pasa todo el día en la cocina, comiendo, o en el cuarto de baño, cagando, o tirado en el suelo de su habitación leyendo libros en el idioma de los ciegos, el lenguaje ese, ¿como se llama? - El alfabeto Braille – dijo el otro periodista.

Fate se imagino al masajista leyendo en una habitación completamente a oscuras Y tuvo un ligero estremecimiento. Debe ser algo parecido a la felicidad, pensó..." Fate va a Santa Teresa (Ciudad Juarez) per cobrir accidentalment un combat de boxa i es trova amb la terrible realitat dels assassinats de dones."

Roberto Bolaño 2666 (la parte de Fate)

3.- La part d'Amalfitano  "No se que he vingut a fer a Santa Teresa, es va dir Amalfitano al cap d'una setmana d'estar vivint en la ciutat. No ho saps? Realment no ho saps?, es preguntà. Veritablement no ho sé, es va dir a si mateix, i no podia ser mes eloqüent. 2666 - Roberto Bolaño."

4.- La parte de los crímenes - 

".....El último caso del año 1997 fue bastante similar al penúltimo, sólo que en lugar de encontrar la bolsa con el cadáver en el extremo oeste de la ciudad, la bolsa fue encontrada en el extremo este, en la carretera de terracería que corre, digamos, paralela a la línea fronteriza y que luego se bifurca y se pierde al llegar a las primeras montañas y a los primeros desfiladeros. La víctima, según los forenses, llevaba mucho tiempo muerta. . . . .

. . . . Villa Ahumada, Ciudad Juarez, El Paso, Sinaloa, Casas Grandes, Chihuahua. Las balaceras (tiroteigs) són a l'ordre del dia i no tan sols ja els assassinats de dones de les "Maquilas", a Ciudad Juarez (que es mereix un comentari a part), és el narcotràfic, la corrupció de la pròpia policÍa, dels Governadors, de l'Estat, de tot, que l'any passat va causar - diuen - més de 2.600 morts violentes només a Ciudad Juarez. I se'n parla, se'n parla i se'n parla, jo mateix ho he fet des d'aquí en més d'una ocasio, però no es posa remei a la gravetat del malalt. I les "balaceras" són el pa de cada dia, com una gota malaia sagnant que no s'atura, amb una crueltat i violéncia màximes.

-

És l'horror del dia a dia, la degradació de la vida d'unes poblacions oblidades, deixades a la seva dissort i de les que no s'en preocupa gairebé ningú. I no passa al tercer món, ni en cap remot país de l'orient, és a Mexic al bell mig d'Amèrica i en ple segle XXI. Potser 2.666 és el número de morts de promig que es dona cada any en aquesta dissortada zona. Un oasi d'horror enmig d'un desert d'avorriment.

-

VOTAR O NO VOTAR? HEUS ACÍ LA QÜESTIÓ

No tinc tan clar que la culpa, o tota la culpa, o gran part de la culpa de que la gent no vagi a votar, sigui dels partits polítics, em sembla una visió molt reduccionista i sense prou fonament basada bàsicament en tòpics i una visió simplista del problema. Potser, perquè molta de la gent que no va a votar, simplement no hi va per mandra o manca d’interès, o desconeixement; i aquests, en la majoria dels casos ni tan sols saben si els politics ho han fet bé o malament, o quin programa tenen o si han complert o no les seves promeses electorals. S'ha de dir que el programa en sembla no se l'ha llegit ningú, ni els propis partits llevant dels qui l'han confeccionat. De fet fa anys ja deia el viejo Profesor Enrique Tierno Galván, que les promeses dels programes electorals estaven fetes per a no ser complides, i tot i que pot semblar una afirmació molt cínica, és la pura realitat.
-
No ajuda tampoc a dur gent a les urnes el trist paper dels mitjans escrits, orals o visuals; aquí hi ha i molta manca de professionalitat. Curiós és que s’estan retroalimentant politics i mitjans durant tot el temps i quan arriben unes eleccions els periodistes de la CCRT – per exemple - es neguen a signar la informació adduint que els partits politics els hi imposen els seus blocs de campanya. I que fan aquests periodistes la resta del temps? El mateix: “fulano” ha dit, “zutano” ha contestat, “mengano” ha replicat, segons fons ben informades. etc.
-
La teoria que els partits fomenten l’abstenció perquè ja els hi va bé, no s’aguanta per enlloc, puig a menys votants més problemes tenen els grans partits, atés se’ls n’hi colen d’altres de formacions petites o agrupacions d’independents per la dreta o per l’esquerra que els hi treuen representació de regidors o diputats, que en cas de alta participació no hi tenen res a fer, i aixó vol dir menys ingressos econòmics per aquests partits majoritaris. És cert però que no anima anar a votar ni les llistes tancades ni les campanyes electorals on en comptes d'explicar el programa, els partits es limiten a desqualificar-se insultar-se i menystenir-se en una barroera cerimònia de la confusió.
-
Hi ha un altre tipus d’abstencionista: El desenganyat, o millor dit, desencisat, que també deu ni do els que hi ha a aquestes alçades de la pel·lícula, per aixó hi ha el vot en blanc, tot i que sempre em diuen que no serveix per a res atès afavoreix als grans partits, però sincerament, no em veig capaç de votar a cap partit amb el cap i no el cor a la mà.

Deien avui que el vot en blanc previst a les properes autonómiques seria gairebé la tercera força política a Catalunya, al nivell dels vots d'Esquerra Republicana. Insistiré doncs en demanar com ja he fet anteriorment que els vots en blanc comptin en forma de seients buits al Parlament. No és cap solució, ni tan sols un toc d'alerta, que el personal polític aixo s'ho passa el folre, pero no veig cap altra opció que votar en blanc, llevat simplement de passar olímpicament i no anar-hi, però, als de la meva generació amb el que ens va costar poder anar a votar, aquesta opció diria que no la contemplem.

LA SOCIETAT DE LA DESINFORMACIÓ

Tenir estat de consciència en els temps que ens han tocat viure, comporta caure en l'angoixa, la crispació, la desesperació o la indiferència. Un ciutadà conscient, és una persona que intenta i pretén estar informat. Per tant, llegeix el, o els diaris que considera oportú, escolta la o les ràdios i veu la o les Televisions que te al seu abast i es connecta a Internet.
Òbviament doncs, aquest ciutadà, d'entrada està saturat d'informació, que és incapaç de païr, analitzar i racionalitzar, bàsicament perquè l'únic que rep en el cas dels tres mitjans informatius esmentats, és saturació i desinformació.

Hi ha molt poc anàlisi al seu abast i a més, sempre amb el dubte de a quins interessos serveix l'analista, per més honest que sobre el paper pugui semblar.
La proliferació de noticies gairebé negatives, els constant anar i venir de sigles, incomprensibles en més d'un o més casos. El degoteig de declaracions i contra declaracions, la quantitat de inexactituds que constantment escolta quan toquen un tema que ell més o menys coneix, etc. etc. Aleshores, el ciutadà vol arribar a tot arreu, pretén ajudar a tothom, no te veu per opinar o replicar - el temps es escàs pels oients a ràdios i diaris - i és va enrocant en si mateix, fins arribar a l'estat d'angoixa que us deia en principi. O bé, i encara és pitjor o més preocupant, pot arribar a caure en un estat de total i absoluta indiferència.
 -

No pretenc criminalitzar els medis, entre d'altres coses per que ja ho fan ells tots sols, però si és cert que una mateixa noticia, te un abast i un tractament molt diferent segons el mitjà que la difon. Aixó si la arriba a difondre. No cal - suposo - que em prengui la molèstia de donar-vos exemples pràctics. Demà mateix, compreu tres o quatre diaris, escolteu les noticies del mateix número de ràdios i veieu els Telenoticies d'unes quantes cadenes, i observareu la magnitud del fenomen. No pots refiar-te tampoc d'Internet, que en algun moment algun il·lús va pensar que era l'ùnic reducte de llibertat, tot i que si és cert que és potser el que més si assembla, però no oblidem que de moment encara estem en l'època del Salvatge Oest, tot i que també estàn començant a intentar controlar-lo els Governs democràtics, dels altres ja no en parlem.

El Ministeri de la veritat funciona cada vegada millor fins al punt que som incapaços de saber amb certessa la veritat sobre qualsevol fet, tan si és proper com llunyà, és la consagració de l'estat de la desinformació quan semblava que amb els mitjans de que disposem, hauriem d'estar més ben inforats que mai en la història de la humanitat. Doncs no es així! continuem sense saber amb certessa res del que passa al nostre voltant.

-

CARNET DE BOLETAIRE?

No es la primera vegada que es demana per part del Sector Forestal, només que ara sembla que la cosa va una mica més seriosa, potser perquè enguany és una tardor amb molts bolets, i molta gent que va a collir-los. Uns boscs, per cert que malgrat el 80% són de propietat privada no cuida ningú i estàn plens de sotabosc, matolls i excés de massa arbrada, amb l'afegit dels arbres caiguts a la primavera que segueixen al mateix lloc sense que ningú els hagi retirat. Va dir el Conseller Baltasar que els boscs es netejarien, però per variar es va quedar només en el gest, en les paraules, molt en la seva línia d'ineficiència congénita. També es possible que sigui una serp d'hivern igual que hi ha les d'estiu, noticies d'aquelles recurrents que apareixen i desapareixen com el riu Guadiana segons apreníem a l'escola on el segle passat ensenyaven una asignatura que es deia Geografia: Bidasoa, Nervión Nalón i Navia,  eren els rius de la cornisa del nord que ens apreniem de carrerilla.

Tornant als bolets, no crec ho reguli la Generalitat, ni posi portes al bosc que com al camp no se n'hi poden posar. La bruticia del bosc no és dels boletaires, caminaires o ciclistes, ni massa tampoc de motos i quads a qui si s¡'estàn acotant camins perquè no puguin passar, lo qual em sembla bé. Els boscs estàn com estàn per la desidia dels seus propietaris i de l'administració, perquè cada vegada hi ha més boscs i menys cultiu, i no hi ha ningú que els netegi per fer carbonet com es feia abans.

Curiós els drames que munten els ecologistes quan es crema un bosc o arrenquen quatre arbres d'algún un lloc. Hi ha dues coses de les que n'anèm sobrats i molt a Catalunya, de boscs i d'aigua, el seixanta per cent del territori és bosc i continúa creixent i d'aigua en tenim de sobres, ja ho he explicat varies vegades en aquest mateix bloc, i com no en fan cap cas no ho penso repetir.

Tornant al carnet de boletaire, fa tres o quatre anys que no en vaig a buscar. Abans amb el meu gendre anavem a El Royo que no se si és provincia de Burgos o de Soria, i allí els agafavem a grapats, fins i tot ens emportavem caixes per guardar-los. Una vegada va venir el meu pare, boletaire de tota la vida i al·lucinava, en una sola florida vàrem contar 53 rovellons. Rovellons que no són ni més bons ni més dolents que els de trenta passes, no en feu cas d'aquestes històries de a la vora del foc, a banda que el rovelló, la gràcia (no se perqué) és agafar-lo, perquè per menjar-lo és bastant soso, i els fredolics, que a Sòria els colliem a cabassos son iguals que els d'aqui. 

També haviem anat a buscar bolets a França a uns 200 quiolómetres de Sabadell. El poblet es diu Santa Eulàlia i viu de la industria de la fusta. És a uns 30 qm. després de Aux les Thermes i allí també es troben molts rovellons, fredolics i si no els han collit abans els francesos "ceps" car ells els rovellons ni se'ls miren.

Com veureu ja he abandonat la pràctica d'anar a buscar bolets, en venen a plaça a bon preu, si fas números del que et costa anar a Sòr¡a o a França, però si exigeixen aquest carnet, m'apressarè a anar-hi, sense carnet, clar, tot sigui per tocar la pera i treure la vena d'anarquista que un duu dins seu. Tot i que s'hi ha d'anar entre setmana, els dissabtes i diumenges hi ha més boletaires que bolets, i fins i tot et pots trobar amb L'Oscar Dalmau..

-

I UN NEIX. . .

"I un neix, i plora només treure el cap de l’úter matern. No plora de por (encara no en té) plora de dolor i patiment per l'esforç de sortir del seu refugi dels últims nou mesos, davant l'estranyesa d'un món nou i desconegut per a ell, que inconscientment sap li serà hostil. La resta un esforç inútil que condueix al no res d'on acabes d'arribar, on esdevé un altre plor de pànic en el moment final davant el silenci infinit que irremeiablement t’atrapa sens remissió. Enmig, poc més que un nàufrag abandonat en un oceà que sap mai veurà a Godot ni arribarà a cap platja, i malgrat tot lluita contra l'adversitat amb la vana il·lusió d'arribar-hi, potser perquè el sol fet d'obrir els ulls i contemplar la vida com es mou al seu voltant, com palpita, l'omple d'esperança, i la percepció de la bellesa de les petites coses li dona els ànims necessaris per continuar a la deriva, surant cap enlloc fins arribar a l'ineludible destí final, on hi ha el no res. Abans però, la cruel venjança de la naturalesa, la vellesa, lenta i tenaç, inexorable.
La mort, no és purament un canvi més, és la fi de tot....", i, abans de la mort, si fos possible hom demanaria la potestad de ser consciet en el moment previ a ella, crec que hem adquirit el dret de acomiadar-nos dels nostres, i fer-ho tambè de nosaltres mateixos, doncs sabem que no ens tornarém a trobar mai més, que en tancar els ulls per última vegada ens sentirem envoltats per la foscor i una sensació d'angoixa infinita. Crec no es demanar molt i revesteix d'una certa dignitat un final que 'per se', és indigne.

*

BONS DE LA GENERALITAT - ADQUIRIR O NO ADQUIRIR

La Senyora Alicia Sánchez Camacho, el Sr. Joan Puigcercós i el Sr. Joan Saura (de moment) han dit que no adquiriràn bons de la Generalitat de Catalunya perquè no tenen diners. La Sra Camacho ha dit que està pagant una hipoteca, i els altres dos simplement que no tenen diners. Els suggeriria que demanessin un credit personal o ampliesin la seva hipoteca, i fessin l'esforç patriòtic d'adquirir uns quants bons, els sortirà més económic donada la rendibilidad dels bons de la Generalitat al 4,75% anual.
-

De fet, ni tan sols caldria que fessin aixó, la seva negativa, l'excusa per justificar la no adquisició dels bons no és més que demagogia barroera i barata, per tant l'excusa que donen els tres  és d'un cinisme insultant que francament, ofén i molesta, perquè hi ha molta gent que si que no pot invertir 1.000 euros en bons de la Generalitat, ni en altres despesses de primera necessitat. O això, o es que cap dels tres te clar de recuperar la seva inversió més el 4.75% menys comissions e impostos d'ací a un any. Ai! ai! ai!, que sinó es veu que els vol comprar tots l'Espe, segons explica en Pere.

NOU MESOS DEL TERRATRÈMOL D'HAITÍ

Més de 50 persones han mort en els últims dies a Haití com a conseqüència d'una epidèmia de diarrea acompanyada de vòmits a causa de la mala qualitat de l'aigua potable, segons les autoritats sanitàries locals.

"Hem registrat unes 51 o 52 morts al llarg del curs de l'Artibonita, que transcorre pel centre i el nord del país. Es tracta d'una epidèmia causada per l'aigua utilitzada a les cases d'aquestes regions", ha explicat Ariel Henry, director del gabinet del ministre haitià de la salut.
-

Han passat nou mesos i Haiti continúa pràcticament igual que després de la catástrofe, les ajudes que es varen prometre han arribat en compta-gotes. De fet tot el que es va prometre es va quedar com comença a ser ja habitual, en meres declaracions a la premsa i TV, declaracions d'intencions per quedar bé i prou, amb l'afegit que els haitians són pobres i no tenen res que rampinyar del seu territori.

No interesen a ningú i ningú o gairebé es preocupa per ells. Haití té un problema molt greu després del terratrèmol que de fet ja venia d'abans, un problema que ningú vol resoldre perquè a ningu l'interessa, i resten abandonats a la seva dissort.

I és que així funciona aquesta societat globalitzada. Quan hi ha una catàstrofe apareix el bonisme demagògic populatxero, i s'omplen els mandataris dels Països rics oferit loro i el moro en ajudes "No us deixarem sols" "estem amb vosaltres" "destinarem xxx milions a la reconstrucció del país" etc etc, tot plegat "paraules, paraules, paraules" i cap o molt pocs fets. Que importa, el que val és el gest, les paraules carregades de falses bones intencions en calent, quan tothom és conscient del drama. Després..., després la gent oblida i els qui han promés ajudes tambè. Aquesta és la trista i lamentable realitat.

CAP A UNA NOVA MANERA DE VIURE

Com passa amb totes les coses del comportament humà, hi ha un moment en que, com a societat hem de plantejar-nos canviar radicalment el nostre estil de vida. De fet el que no podem es continuar mantenint els esquemes actuals, el temps de les vaques grasses, petroli i menjar barat, s'ha acabat i ja no tornarà, per tant una sèrie de comportaments que fins ara havíem adoptat alegrement ja no podran ser.

De fet ja no havien d'haver set, aquí hem volgut jugar als nous rics despreocupats, viatgers compulsius de ón més lluny millor, estiuejants d'allí on sigui, amb dos cotxes per família, o més i quan més grans millor. Ha estat una malbaratament de recursos inútil i i ara no tindrem més remei que retornar a l'origen, allí on érem abans de pensar-nos que érem rics i civilitzats. No vol dir que hàgim de anar a peu arreu, ni menjar només gra i verdures, però si que s’hauran de reconsiderar seriosament una sèrie de comportaments abandonats.

D'alguns d'ells en voldria parlar:

1.- No he entès mai una persona que té el cotxe tota la setmana tancat al garatge o al carrer per agafar-lo el cap de setmana o nomes el diumenge, li surt molt més a compte llogar-ne un cada setmana i s'estalvia, assegurança, manteniment, imposts, garatge, etc, etc.

2.- Segueixo veient a primera hora del matí cotxe i persona, quan ja seria hora de posar-se d'acord i més ara que hi ha tants polígons per anar en un sol cotxe quatre o cinc persones a treballar, al cap i a la fi a altres llocs d'Europa prou ho fan.

3.- Hi ha una activitat per a molts desconeguda que se’n diu caminar, vol dir que si ha d'anar d'una distància a altra de quinze o vint minuts a peu, no cal agafar el cotxe per aparcar-lo malament i destorbant, s'hi pot anar a peu o en bicicleta, que és com em moc per Sabadell, i de passada és fa una mica d'exercici que diuen és bo..

4.- No podem menjar de tot, tot l'any, aixó ens ho hem de treure del cap, no en fa pas gaire d'aquesta historia, fins fa poc la fruita es menjava del temps (així feia l’olor que feia), però aixó de menjar cireres el més de gener no pot ser. En conjunt vol dir que no hem entès res, que no hem sabut adaptar-nos a la avantatges que teníem i en molts aspectes estem ancorats en els esquemes de finals del segle passat.

5.- És un disbarat els tràilers i tràilers que circulen cada dia per carreteres i autopistes quan tenim un mitjà de transport ràpid, no contaminant i més econòmic que es diu tren, i aquest tren tan blasmat gràcies a la ineficiencia del Ministeri de Foment, és el futur, no els tràilers, l’avió o l’automòbil, és el tren, aixó és el futur i encara hi som a temps, però no s'hi val a badar.

El títol del comentari parla de sobrietat, no d'austeritat que és paraula massa severa. Sobrietat vol dir viure amb mesura sense estar-se de res important, però d'una manera senzilla, sòbria com diu el significat de la pròpia paraula. Tenim el problema que hem viscut com nens malcriats per sobre de les nostres possibilitats massa temps i potser ja és arribada l’hora de créixer i ser una mica responsables, i és en moments de crisi quan s'ha de començar a actuar, o aixó o baixarem del núvols de cop i la patacada serà forta. De fet, si els qui llegiu aquest comentari fessiu una llista de les coses de les que us podrieu estar al cap del més, coses que no són realment necessàries per viure, us endurieu una sorpresa.

NO HI HA RES A FER SENYOR!

Aquest acudit de José Ramön Mora de fa tres o quatre dies reflecteix molt bé la situació. Mentre a Grecia va haver-hi seriosos aldarllus i una protesta generalitzada contra les mesures económiques del Govern que congelaba pensions i sous de funcionaris, i a França sembla que el tixtxarel·lo d'en Sarkozy té una rotunda contestació de totes les classes socials més els estudiants per l'aplicació de mesures similars, que ens retorna a l'esperit de revolta i lluita del maig del 68, aquí ho varem despatxar amb una teórica vaga general que de fet ningú volia i que es va quedar només en el gest del no res perquè ni Govern ni sindicats quedessin malament a la foto.

-

Jo no sé qe carall ens passa com a societat, que estem com dirien en espanyol "amuermados" o que dins el caos i el desori priva més els salvis qui pugui i els demés que es fotin, perqué si no fos pel 20% d'economía submergida i remendos varis com reconeixia el Ministre - perdó - l'exministre Corbacho, més la solidartat familiar,  la situació seria realment insostenible.

_

Succeeix que els qui van bé, van bé, i els que no es foten, però ningú planta cara ni posa el que s'hi ha de posar davant l'abús d'un poder que ha perdut el nord, el sud l'est i l'oest. Potser perquè en el fons, sabem, que fem el que fem no servirà de res, que aixó de la economia ja no depén del Govern de l'Estat i menys encara del de la región catalana com diuen els de l'ABC. Que s'han vist reduits l'un i l'altre a meres gestories com afirma Carretero. Cony! unes gestories que ens costen molt cares, que no solucionen res.i no serveixen per a res. I és que una Gestoria principal i disset gestorietes són un cost insostenible, diguem-ho clarament.

-

Tornant al tema de la manca de reacció, de la passivitat del personal davant les retallades que s'estàn fent a funcionaris i pensionistes, suposo que la percepció que no hi ha res a fer, que per més aldarulls que hi hagin hagut a Grecia i hi hagin a França, la maquinaria estatal d'ambdós països no farà marcha enrere, entre altres coses perquè no pot, i al final, las subprime, la bombolla de totxo i les veleïtats dels aprenenents de Bancaris les acabarem pagant els de sempre. I aixó és tan vell que no cal ni recordar-ho. Ja ho deia la iaia de Cioran quan aquest va entrar en un velatori a una casa: No hi ha res a fer senyor, no hi ha res a fer, o com diuen els veïns "agua y ajo", o sia " a aguantarse y a joderse".

-

TXETXÈNIA, LA GUERRA OBLIDADA

Aquest comentari és de desembre de l'any 2008, concretament del dia 24. L'he volgut recuperar a ran de l'assalt al Parlament  Txetxé d'ahir, l'últim succés d'un llarg conflicte i on van morir dos policies, un civil i tres guerrillers. Aquest és de moment,  l'últim dels esdeveniments sagnants del conflicte de Txetxènia, on gràcies a la fèrria censura del Kremlin del Sr. Putin (l'altre no és més que el seu titella) a penes s'en parla. Txetxenia pertany a la llarga i injusta llista de guerres oblidades, el front d'Orient que diria Orwell.

"A Txetxenia oficialment no hi ha guerra, la terminología adequada seria conflicte intern, que és una manera de treure’s les puces de sobre d'Europa i la ONU per a no intervenir en els conflictes en que hi hagi pel mig Rússia que entre altres coses té l'aixeta del gas i el petroli per Europa.

De conflicte intern tracten doncs la guerra brutal, anorreadora i desesperada que hi ha entre Txetxenia i Rússia. No se’n parla (ho va fer Politovskaia i la varen assassinar) És aquesta guerra una de les oblidades, pitjor encara, és la guerra silenciada, simplement no existeix, no se’n parla, però hi és.
Txetxenia és molt important per a Rússia, pel seu territori hi passen els oleoductes provinents dels jaciments del "mar Càspio", una de les reserves de cru més importants del món), que travessen el Caucas cap al mar Negre. Aquesta és una situació geo-estratègica molt important. Si Txetxenia s’independitzés, Rússia perdría el control de la distribució d'aquest petroli, a part que la independència podria causar un efecte dominó en un territori ja per si mateix força conflictiu, Ossetia i Geòrgia fa poc enfrontades, són veïnes de Txetxenia.

Rússia no està disposada a continuar perdent poder i influència a la zona, i més quan Occident està impulsant la construcció d’un nou oleoducte que, provinent del mar Càspi, passaria per l’Azerbaidjan i Geòrgia i desembocaria a la Mediterrània per Turquia.

La primera guerra de Txetxenia va ser impulsada per Boris Ieltsin i va acabar amb un sonor fracàs. Putin, en canvi, n’ha tret uns rèdits polítics molt més elevats en presentar aquesta guerra en clau patriòtica a l’interior, i en clau islamista a l’exterior, fet que li ha permès guanyar un ampli suport internacional, sobre tot perquè fan veure que es creuen la versió oficial d'en Putin i no fan preguntes.

No son caps sants els txetxens, l'atemptat a Moscou o el de l'escola de Beslan (Ossetia) en són un lamentable exemple, però el que és cert és que els estan massacrant i exterminant davant la passivitat d'Europa i els seus aliats. En la seva capital, Grozni, no hi ha ni un sol edifici dret, i no hi ha manera d'aconseguir cap informació de que està passant realment, Politovskaia ho va intentar i la varen assassinar. Fa ara molts mesos que no veig cap noticia als diaris ni als informatius de la TV, tecnicament el conflicte és allí on li interessa a Putin, no existeix, no s'en parla, s'ha oblidat. Txetxenia, la més ignorada de totes les guerres oblidades."

LA BOTA DE SANT FERRIOL

A vegades en un moment, a hom se li ajunten unes quantes paraules que li criden l'atenció i que  poden i de fet donen, lloc a un comentari com aquest. Avui, al programa l'Oracle de Catradio, hi havia la senyora Serrat Camp, de la cooperativa Suara. Aquesta cooperativa com ella mateixa definia és un partner entre l'administració i la ajuda social a ciutadans.

Anem a les paraules, el nom Suara de la cooperativa, em remet a una paraula que vaig aprendre a l'Estany (Moianés). Suara, vol dir: fa una estona. Suara he vist ton pare, diria algú d'abans o potser d'ara en aquelles contrades. Serrat com a nom de dona és molt poc usual, de fet no em sonava.

-

En un moment de l'entrevista m'he perdut quan ha comentat la seva tasca com a cooperativa, dient que no era la bota de Sant Ferriol, i com no tenia ni idea a que es referia, he consultat que era aixó de la bota de Sant Ferriol i ja ho he entés. Aqui en teniu l'explicació:

"La feina de les veremes, o de la collita del raïm, sol repartir-se entre aquest mes i el que ve. Per això, hom diu que les veremes duren una mesada, que comprèn mig setembre i mig octubre. I també hom diu que convé iniciar-les en lluna creixent, ja que resulten més productives i els raïms donen més vi. Antigament -i no tan antigament-, aquesta feina havia estat sempre acompanyada de cançons. Així, per exemple, pel que respecta a les comarques gironines, els veremadors (també anomenats veremaires) entonaven una melodia dedicada a sant Ferriol, típica de Besalú. I, tradicionalment, menjaven, a més de pa i figues, carn de cabra. D’aquí ve que hi hagi un parell de refranys que en facin referència: «Pel veremar,/ la cabra s’ha de matar» i «Verema sense cabra,/ com núvia sense arracada». I és que la cabra recordava el déu Dionís, fill de Zeus i de Sèmele, que fou qui ensenyà als homes a conrear la vinya i a elaborar el vi, segons la mitologia grega, divinitat molt venerada a diversos pobles de la vella cultura mediterrània. Aquest déu Dionís, per tal d’escapar d’alguns perills, s’assenyala que prengué, en moltes ocasions, la forma d’una cabra. Ah!, i no oblidem Bacus, nom donat en llatí pels romans al déu de la vinya, representat com un home-cabra. O sigui, amb un cos meitat d’home i meitat de cabra o de boc; boc (potser, no caldria que ho digués) és la cabra mascle.

En tot moment, el vi ha estat molt relacionat pertot arreu amb sant Ferriol, fins al punt que a Figueres, per exemple, hi ha la Venerable Confraria de la Bóta de Sant Ferriol, confraria que, amb motiu del centenari del naixement de Salvador Dalí, organitzà, durant els primers dies d’octubre de l’any 2004, unes jornades de tast de vins, tot evocant el fet que el genial artista empordanès havia il·lustrat un llibre titulat Los vinos de Gala, on s’esmenten els que eren del gust de la seva esposa i musa. En aquelles jornades, per cert, la confraria investí Carles de Montoliu com a confrare d’honor, atès que, segons una llegenda, és descendent dels barons d’Albi, barons que, segons una altra llegenda, foren els que portaren a les terres catalanes, des de l’Àsia Menor, les despulles de sant Ferriol.
I aquesta relació de sant Ferriol amb el vi té un origen la mar de curiós. Explica la tradició que Ferriol era capità de lladres (per això, els lladregots escolliren aquest sant per patró), i que, malgrat l’esborronador del seu ofici, tenia un bon fons i era creient. Així, cada vegada que cometia un crim, se n’anava a confessar i pretenia, sense penedir-se’n, que el capellà l’absolgués. I com que això no era possible, aleshores matava el pobre sacerdot. Es donà el cas, però, que un dia Ferriol en trobà un que aconseguí fer-li entendre que havia de canviar la seva forma d’obrar. I ell, ja ben penedit dels seus pecats, immediatament féu via cap a una taverna, on l’esperaven els components de la seva banda per anar-ne a fer una de molt grossa, i, en dir-los que calia deixar la mala vida que duien, el titllaren de covard, el mataren i, tot seguit, enterraren el seu cos sota una bóta existent al celler de l’establiment. Al cap d’un temps, el taverner observà que no s’acabava mai el vi d’aquella bóta i arribà a descobrir, després de remenar-ho tot, que un dit de la mà del cadàver d’en Ferriol la tocava, cosa que produïa el miracle.
Això, segons els barcelonins, passà en una taverna situada al carrer de les Carretes de la Ciutat Comtal; però, segons la gent de la Garrotxa, a Besalú, on es veneraven (i avui encara es veneren) unes relíquies del sant. I així, cada 18 de setembre, diada de Sant Ferriol, molt jovent acudia a la històrica població garrotxina, atret per la devoció al sant i pel goig de divertir-se. La nota típica de la festa era un ball esbojarrat, en què intervenien tots els homes, mentre tenien forces per ballar i saltar. Per això, hom deia que «Irem a Sant Ferriol,/ i ballarem, si Déu ho vol». Per altra banda, convé remarcar que la parròquia de Falgons, al Pla de l’Estany, també havia posseït una relíquia de sant Ferriol (ignoro si actualment la continua posseint), que treien en processó quan es patia eixut. I no puc obviar el barri de Sant Ferriol, a la ciutat d’Olot, que honora el sant, ni el poble de Ceret, a la Catalunya Nord, que, en honor seu, celebra la festa major.
Sant Ferriol donà origen a la popularíssima frase «Sembla la bóta de sant Ferriol», que s’utilitza per indicar, tant en català com en castellà, que hi ha abundància d’alguna cosa o que aquesta no s’acaba mai. No fa gaire, per cert, vaig poder llegir, en un article d’opinió publicat en un diari editat en llengua castellana (article que feia referència a un possible augment dels impostos per part dels governants), aquest encertat comentari: «Parece que el contribuyente es como la bota de san Ferreol, que no dejaba nunca de manar».

aquesta explicació que ha resolt els meus dubtes, l'he trobat al bloc del Sr. Emili Casademont,  d'on he tret també el dibuix que encapsala el comentari.

LA VISITA DEL RENCOR AMB REREFONS POLÍTIC

L'expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, ha anunciat la impugnació de l'Assemblea de compromissaris del passat dissabte, però no ha aclarit els casos d'espionatge o les despeses de les vises del club, en una roda de premsa celebrada al Col·legi de Periodistes.

Laporta s'ha limitat a negar les acusacions que se li han fet des de l'actual junta directiva blaugrana i ha afegit que no té prou coneixement de la due dilligence per opinar. "Que m'ensenyin la due dilligence. Tot ha tingut un motiu i una explicació", ha indicat l'actual líder de Solidaritat Catalana per la Independència.

Sobre aquest tema que aviso durarà, només voldria dir que les due dilligence tenen mes d'una lectura i molts serrells fins al punt que en un cas que vaig viure (i la va fer una empresa de les importants a nivell mundial), de demAnar una Empresa per responsabilitats a l'antic gerent 300.000 euros, els va acabar pagant a aquest, entre alres coses perquè la due diligence no havia recollit fidelment una serie de dades. Les auditories deixen molt que desitjar en més d'un cas i qui les hagi passat en pot donar fé.

-

A banda, no entro en que s'hagin malbaraat diners amb espíes i despesses en jets i caterings, aspecte que es podria com a mínim discutir. En contra del que s'està dient Jan Laporta no va parlar mai d'aixecar catifes, va dir que faria una due dillingence per saber com s'habia trobat el club, que és molt diferent, i de la gestió d'en Joan Gaspar com a President del Barça s'en podria parlar i molt.

-

Aquesta lamentable i perversa història que sembla la visita del rencor l'ùnic quefarà és dividir el barcelonisme i donar carnassa a qui ja sabem, que ja s'estàn refregant les mans, i que es deuen fer creus com per tant poca cosa comparat amb el d'ells o altres clubs aqui airegem els nostres draps bruts a tort i a dret.

Segur que hi ha hagut irregularitats i despesses poc justificables, com n'hi  debien haver hagut abans i n'hi haurà (no ens enganyem) de la actual junta que ja vaig avisar ens duria camí del pedregar.

-

Aqui, s'han malbaratat set anys d'un enorme exit esportiu com mai ha tingut el club, per put despit revengista (molt nostrat), i aixó per gent que diu estimar a club, i am més a més Ponci Pilats Rossell cínicament es renta les mans després d'haver atiat el foc.

-

Prescindint de tot aixó, aném al motiu real que ha dut a Jan laporta fins aquest atzucac. Sense comparar personatges, però si la circumstàcia, Mario Cnde i sobret Jesus Gil i Gil, varen començar a tenir seriosos problemes quan es varen posar en política i eren una amenaça pel poder polític establert. Aquest és el motiu de fons de tot aquest lamentable espectable, més em temo que en el cas de Jan Laporta els sortirà el tret per la culata.

DE VIURE AMB SOBRIETAT

Com passa amb totes les coses del comportament humà, hi ha un moment en que, com a societat hem de plantejar-nos canviar radicalment el nostre estil de vida. De fet el que no podem es continuar mantenint els esquemes actuals, el temps de les vaques grasses, petroli i menjar barat, s'ha acabat i ja no tornarà, per tant una sèrie de comportaments que fins ara havíem adoptat alegrement ja no podran ser.

De fet ja no havien d'haver set, aquí hem volgut jugar als nous rics despreocupats, viatgers compulsius de ón més lluny millor, estiuejants d'allí on sigui, amb dos cotxes per família, o més i quan més grans millor. Ha estat una malbaratament de recursos inútil i i ara no tindrem més remei que retornar a l'origen, allí on érem abans de pensar-nos que érem rics i civilitzats. No vol dir que hàgim de anar a peu arreu, ni menjar només gra i verdures, però si que s’hauran de reconsiderar seriosament una sèrie de comportaments abandonats.

D'alguns d'ells en voldria parlar:

1.- No he entès mai una persona que té el cotxe tota la setmana tancat al garatge o al carrer per agafar-lo el cap de setmana o nomes el diumenge, li surt molt més a compte llogar-ne un cada setmana i s'estalvia, assegurança, manteniment, imposts, garatge, etc, etc.

2.- Segueixo veient a primera hora del matí cotxe i persona, quan ja seria hora de posar-se d'acord i més ara que hi ha tants polígons per anar en un sol cotxe quatre o cinc persones a treballar, al cap i a la fi a altres llocs d'Europa prou ho fan.

3.- Hi ha una activitat per a molts desconeguda que se’n diu caminar, vol dir que si ha d'anar d'una distància a altra de quinze o vint minuts a peu, no cal agafar el cotxe per aparcar-lo malament i destorbant, s'hi pot anar a peu i de passada és fa una mica d'exercici que diuen és bo..

4.- No podem menjar de tot, tot l'any, aixó ens ho hem de treure del cap, no en fa pas gaire d'aquesta historia, fins fa poc la fruita es menjava del temps (així feia l’olor que feia), però aixó de menjar cireres el més de gener no pot ser. En conjunt vol dir que no hem entès res, que no hem sabut adaptar-nos a la avantatges que teníem i en molts aspectes estem ancorats en els esquemes de finals del segle passat.

5.- És un disbarat els tràilers i tràilers que circulen cada dia per carreteres i autopistes quan tenim un mitjà de transport ràpid, no contaminant i més econòmic que es diu tren, i aquest tren tan blasmat gràcies a la ineficiencia del Ministeri de Foment, és el futur, no els tràilers, l’avió o l’automòbil, és el tren, aixó és el futur i encara hi som a temps, però no s'hi val a badar.

El títol del comentari parla de sobrietat, no d'austeritat que és paraula massa severa. Sobrietat vol dir viure amb mesura sense estar-se de res important, però d'una manera senzilla, sòbria com diu el significat de la pròpia paraula. Tenim el problema que hem viscut com nens malcriats per sobre de les nostres possibilitats massa temps i potser ja és arribada l’hora de créixer i ser una mica responsables, i és en moments de crisi quan s'ha de començar a actuar.

Ara ja no ho podem suportar lamés mínima incidencia com estar un dia sense llum o aigua, i no dic ja sense ADSL o la Blackberry, simplement perquè les condicions de vida i el nostre sentit de la comoditat s'han acomodat i estem acostumats a tenir-ho tot al moment. Alguna vegada que m'he quedat sense corrent, afortunadament i com a molt algunes hores, és bo, perquè et permet recuperar actes personals que sovint omets, entre ells el de parlar. 

_

CATALUNYA 2010 SEGONS JORDI PUJOL I UN SERVIDOR

De la mateixa manera que l’any 92 va representar un gran avenç per Barcelona amb la organització i èxit de les Olimpíades i per tant per Catalunya i la seva autoestima que ara tenim sota mínims, puig en aquest país tot el que passa, passa a Barcelona i rodalies, l’any 2010 serà l’any de l’èxit total i definitiu del nostre país a nivell mundial.
Segons ens diuen ja no hi haurà crisi i estarem en plena recuperació (ja,ja).Tindrem la millor xarxa de rodalies de trens del món (amb catenàries noves de trinca); Tindrem el millor aeroport d’Europa curull de vols transoceànics que ens permetran anar al Carib o a Barranquilla des de BCN amb qualsevulla companyia; haurem ampliat el port de Barcelona perquè ens hi càpiguen tots els milers de creuers que ens vindran a visitar, aprofitant l'escala els turistes per anar a veure les ruines del que havia estat la Sagrada Família abans de patir el terrible i malaurat accident durant les obres dels túnels de l'AVE al més d'Octubre; la nostra xarxa elèctrica serà la millor d’Europa, i els semàfors de BCN funcionaran encara que caiguin quatre gotes; tindrem l’eix transversal desdoblat, i possiblement ja no pagarem peatges.
_ 

El Tribunal Constitucional gairebé segur haurà dictat ja sentencia sobre l'Estatutet, Joan Clos encara serà ambaixador a Ankara, i Carme Chacon serà la Molt honorable Presidenta de la Generalitat de Catalunya a final d'any, i en Josep Cuní aconseguirà fer una pregunta intel·ligent "Cuni.si - Cuní.no", afortunadament sortirà que "no" hi plegarà, retirant-se a l'Emporda a cultivar clavellines. Millet i Montull esperaràn el seu judici previst pel 2019, havent muntat una empresa d'assesoria financera per a no avorrir-se. El cor de la ciutat arribarà al capitol 2000 i els Stones ompliràn la Monumental en la seva penùltima gira mundial. Mentre, l'ùltim poble, vila, o llogarró de Catalunya Santa Maria de l'Escorpí farà la seva consulta popular per preguntar als ciutadans i ciutadanes si volen la independència, tancant el cercle de consultes a tot el país.
-

Joan Saura s'haurà retirat a Formentera a fer cultius ecològics; Oriol Pujol farà el remake de Curro Jimenez, i l'Artur Más s'haurà fent monjo tibetà com el tontolcul. Mentre Joan Ferràn & brothers s'hauran carregat el Polònia, Laporta estarà ja en fora de joc, Montserrat Nebrera publicarà des de l'exili a la Floresta el seu segon llibre de "memòries d'una política a l'atur", i Carreterro continuarà sent l'eterna promesa de l'independentisme. A tot aixó Josep Lluís Carod-Rovira des del Perú esperarà l'ensopegada de Puigcercós.

Aquestes previsions meves de la Catalunya del 2010 fetes al 2009 no han estat massa encertades, deu ser que tinc poca visió de futur. En canvi l'ExPresident Jordi Pujol i Soley, l'any 1999  va fer unes altres previsions pel 2010 que demostran que encara hi va encertar menys i aixó que és l'ùnic polític que tenim amb visió de futur, però es veu que haurà d'anar urgentment a l'oculista.

Paraules de Jordi Pujol: "L'any 2010 Catalunya ha d'haver situat el seu Pib en el 110% respecte a la mitjana de la Unió uropea. Si ara els repetís, i amplies, la llista d'objectius parcials que hem d'anar assolint d'aquí a aleshores - exportació, atur molt baix, amb més gent treballant, és a dir, la plena ocupació, inversió exterior, més R+D, més formació tecnológica, i més ensenyament de llengües, més externalització de l'Administració, priorització de determinades infraestructures, més control de qualitat i més ISO 9000, política fiscal pro empresa, etc.- tornaria a assenyalar el camí que hem d'anar recorrent durant els propers anys.
Anys que crec que no hem de qualificar de difícils sinó d'exigents. I de prometedors.
Anys aixó si, que requeriran un gran esforç col·lectiu i una considerable mobilització d'energíes."

Aquest és practicament el pàrraf final abans el Sr.Pujol s'embranqués en explicar ja per acabar la vida i miracles de Silvestre II. Discurs que sota el títol "Un país que creix: els reptes de l'economía catalana"  pronunciat a l'Hotel Comtes de Barcelona el dia 12 d'abril de 1999, demostra que la visió del país del Sr. Pujol, és nul·la, no en va encertar ni una,  i aixó que és l'únic que hi entén.

*

EL MISTERIÓS ASSASSINAT DEL CAMPING S'ABANELL

Encara que sembli mentida, no hi a penes res inventat en aquest tast de la novel·la "l'esperit del Vallès", simplement he ajuntat diferents histories reals en un sol capítol. Arsenio Pérez - el protagonista - i en Pepe el seu company, com a policíes municipals del molt il·lustre ajuntament de la Vila de Blanes, fan la seva primera patrulla estiuenca per la zona dels Pins....

.

"Anàvem com ja us he dit caminant pel passeig marítim i, en comptes de girar a la dreta per anar cap l'Avinguda de Madrid, continuarem tot recte cap la zona dels campings però per la banda del darrere. En arribar a l'alçada del Sabanell, observarem un nodrit grup de tafaners que envoltaven a un senyor penjat d'un pi. Compte! Que en dir penjat, em vinc a referir a que ho estava però no pel coll, ans el contrari, la corda després de passar-la per una de les branques del pi, l'havia lligada a una de les parts inferiors del seu cos, o sigui el turmell de la cama dreta. Davant de tal estranya situació, d'acord amb en Pepe, decidirem intervenir.
- Bon dia! Fou l'entrada del meu company, que quan era necessari parlava en català.
- Que està passant aquí? - preguntà -
- Bon dia! Contestaren tots, fins i tot el senyor que estava penjat del peu.
A ell em vaig adreçar.
- Perdoni'm però, que hi fa vostè ací penjat d'un peu, si no es molèstia el preguntar-li.
- Que no ho veu; m'estic suïcidant, com és pertinent quan la vida d'un ja no te cap sentit.
- Ja, ja ho veig, però permeti'm que l'informi que no ho està fent de la manera preceptiva, no és que tingui gaire pràctica en suïcidis, però em sembla que la corda es te de posar al coll i no al peu, doncs de la manera en que vostè s'ha penjat, el màxim que li pot passar és que la sang li pugi al cap i poca cosa més.
- Si home! Contestà visiblement molest el presumpte suïcida, vostè el que vol és que em mori - i afegí - Vaja municipal que està fet que va pel carrer aconsellant als ciutadans que és suïcidin de veritat.
- Perdoni'm senyor, ha estat vostè qui m'ha dit que es volia suïcidar, jo, l'ùnic que m'he limitat a fer, és posar-lo al corrent de les normes elementals de com penjar-se amb eficàcia.
- Doncs miri, ja m'ha fet emprenyar i ara ja no ho vull fer, faci el favor de deslligar-me que m'està pujant la sang al cap.
- Ja li he advertit - fou la meva contesta - i de fet, hi havia molt de veritat en l'afirmació de l'home, doncs cada vegada se li estaven posant la cara i el coll més morats, així que aprofitant la meva alçada vaig tallar la corda mentre en Pepe l'aguantava i dipositarem l'expresumpte suïcida al terra, entre els aplaudiments del grup de tafaners que ens envoltava.
A continuació, un cop assegut i després de deixar-lo que es refés del seu esbufegament, començarem l'interrogatori per tal d'esbrinar els motius que l'havien portat a fer el que havia fet.
- Però home de Déu, a qui se li ocorre intentar suïcidar-se penjant-se pel peu, em sembla que més que deprimit el que està vostè es com una cabra, el millor que podria fer és explicar-nos els motius que l'han impulsat a prendre una determinació tan dràstica.
El presumpte em va mirar.
- Escolti, jo a vostè el conec.
En mirar-me'l detingudament hi vaig caure de cop.
Hi és clar! En Perales, vostè és en Perales, el funcionari de la Model quan ens varen detenir a la mani del 75, i..., perdoni'm, però com és que ha arribat a aquest extrem?
- Ai, senyor.....
- Pérez - li vaig dir en veure que no recordava el meu cognom -
- Doncs bé senyor Pérez - continuà - la meva ruïna començà poc després que vostè i els seus amics passessin per la Model, de cop i volta la meva vida es va començar a torçar, la dona em va abandonar per un testimoni de Jehová, i jo desesperat em vaig donar a la beguda i al bingo, fins que em varen fer fora de la presó i, em vaig trobar sense feina, dona ni diners. Durant tots aquests anys he anat malvivint d'una feina dolenta a una altra de pitjor, encara que almenys aconseguí deixar la beguda i el bingo i, ara que semblava que havia més o menys refet la meva vida, ahir a la tarda tot és va tornar a complicar de nou.
En fer una pausa, intrigat el vaig apressar.
- Continuï si us plau, li farà bé descarregar les seves penes.
- Sí! te raó, veurà...
- Al començament de l'estiu aconseguí un lloc de treball al càmping Sabanell, estava bastant ben pagat i la feina no era molt feixuga, tenia un llit, plat a la taula i diners més que suficients per les necessitats més peremptòries. Me les prometia felices davant un estiu amb la panxa plena i una certa tranquil·litat, quan el malfat que em persegueix aparegué de nou en forma de la meva exdona, a la que aquesta nit he emmetzinat foll de gelosia.
Vaig bufar, ja s'havia embolicat la troca i per variar jo estava al bell mig. Havíem passat d'un tranquil passeig a un presumpte suïcida i assassí passional.
- Però home de déu, que m'està dient, que ha matat la seva exdona?
Sí senyor Pérez, ahir a la nit, aprofitant l'absència del seu...., bé del Celestino, el testimoni de Jehová, li vaig posar pirris al sopar que s'estava preparant, o sigui que a aquestes hores deu estar irremeiablement morta dins la seva tenda de campanya.
- ¿Y que hacia su exmujer en el camping? - preguntà en Pepe sagaçment.
L'altre se'l mirà de reüll.
- Doncs que vol que hi fes, passar uns dies de vacances com tothom que va a un càmping, però li juro - dirigint-se a mi - que quan la vaig veure, el cap se'm va enfosquir i només vaig pensar en venjar-me d'ella i del mal que m'havia fet. Ara tot ha acabat, ella està morta i jo he confessat el meu crim, la seva obligació és detindrem i portar-me cap a comissaria perquè la justícia segueixi el seu curs.
Me'l vaig quedar mirant. Em feia pena aquell pobre homenet, que incapaç com semblava de matar ni tan sols una mosca, s'havia carregat la seva exdona.
- Miri senyor Perales, abans de detenir-lo el primer que farem és acostar-nos al lloc del crim, o sigui la tenda de campanya de la seva exdona, a fi de procedir a identificar el suposat cadàver i, després avisarem al jutge que decidirà si està morta o no, i decretarà si s'escau l'aixecament del presumpte cadàver.
I així ho férem, en Perales ens acompanyà fins la parcel·la on s'havia (presumptament) comès el crim. Ens hi acostàvem en silenci quan la meva orella va captar quelcom que ràpidament vaig consultar al meu company Pepe.
- Pepe! Tu creus que els morts ronquen?
En rascar-se el clatell mentre rumiava la resposta, finalment aquest em va dir:
- ¿Hostia! Yo diria que no, però ¿porqué me lo preguntas?
- Perquè dins la tenda que ens ha indicat en Perales hi ha algú que està roncant, per tant entraré a veure qui és. Tu em cobreixes la retirada. Entesos?
- De acuerdo, pero anda con cuidado Arsenio que ese ruido parece mas bien de un perro grande.
- No siguis cagacalces, que el gos està dormin aquí fora, que no el veus?
Procedí a acostar-m'hi sigil·losament intentant no despertar el gos i en mig obrir la lona de l'entrada...
- Cony! Fou la meva exclamació. I no n'hi havia per menys, doncs espatarrada sobre una màrfega, totalment nua, dormia i roncava alhora una espècie de vaca marina, de considerable volum.
- Perdoni'm senyora, vaig dir zumzumejant, despertis si li plau, som la policia.
Primer va obrir un ull i, a continuació deixà anar un crit que ni la Caballé ens els seus millors moments hauria superat, després, mentre és desesbarriava de la susdita màrfega tot intentant tapar part de les nombroses i disperses vergonyes, em va bordar:
- Es pot saber que hi fa vostè ací en la intimitat del meu dormitori?
- Senyora, perdoni que l'hagi molestat a aquestes hores del matí i torbat la seva intimitat, però una informació que en principi semblava de primera mà i fiable, ens ha portat fins aquí en la creença que vostè estava emmetzinada. Encara que és evident i afortunadament per la seva salut que no ha estat així. De moment.
- Es troba bé?
- I és clar que si, fins que ha arribat vostè a molestar-me.
Perdoni'm, però li agrairia que es vestís i sortís fora un moment, hi ha una persona a la que coneix molt bé i tindria que veure. Diu que l'ha intentat assassinar.
Mig rondinat va fer-me cas. Vaig abandonar la tenda i sortí fora, al cap d'un parell de minuts aparegué la presumpta morta més o menys vestida. Només veure al seu exmarit allí, li va dir, o millor dit cridar:
- Tu! Tu Pedro Luis, que cony hi fots aquí tros d'ase, et vaig dir ja fa molts d'anys que no et volia veure mai més i, ara et presentes aquí amb dos policies i no se quina historia que em volies matar.
L'ensurt i la emoció havien fet que en Perales es desmaiés en braços d'en Pepe, moment en que vaig adonar-me que el gos de la ex no estava adormit, si més no encarcarat com una mòmia, o sigui mort per en Perales.
Un cop esbrinat l'assumpte del pirris i ja un xic més calmada la ex del Perales, que per cert atenia al bonic nom de Presentació, la vaig posar al corrent de tot quan havia passat i, també de la meva aguda observació que l'emmetzinat era el pobre ca, afortunadament per a ella, i que a partir d'ací, a veure que en volia fer del seu exmarit, doncs estava en el seu legal dret de denunciar-lo; o bé, tenint en compte que no havia arribat la cosa a pitjor, oblidar l'assumpte, tenint en compte els antics anys de felicitat compartida amb en Perales i el seu evident estat d'alienació mental transitòria.
- Denunciar-lo jo? Fou la irada contesta de la Presentació. A aquest desgraciat, perquè el tanquin a la presó i encara el tingui de mantenir. Ni pensar-ho, tregui'l de la meva vista abans no és recobri, perquè si no li asseguro que em tindrà de detenir a mi per assassinar aquest desgraciat.
Vist el panorama, ens emportarem al pobre Perales, després d'acomiadar-nos de la seva ex, la Senyora Presentació, i un cop arribats al Passeig de Mar, una unitat mòbil - el Panda - ens portà directament a Comissaria, on ens presentarem tots tres al despatx del Comissari Pradell".