No hi ha res que pasi perquè si, però tampoc passa per l'atzar, la fatalitat o el destí. Tot plegat són paraules que ens hem anat inventant amb el pas del temps per tractar de donar una explicació a tot alló que no enten, ens sorpren, o simplement no teniem previst. El destí és una manera de donar una explicació a coses que passen que se suposa no havien de passar, però que simplement passen. No està escrit, no hi ha cap lloc enlloc en que algú decideixi que tal dia a tal hora t'ha de passar qualsevol cosa, en positiu o en negatiu. Com a molt podriem parlar de curioses coincidencies que sempre acaben tenit el seu raonament lógic.
Gairebé sempre donem la culpa, la part negativa del que ens passa a nosaltres o als altres, al destí o a la fatalitat, però és la solució fàcil, qua n no saben que dir i simplement és que ha passat, Aquí, el que hi ha es casualitats més que causalitats tot i que en certa manera nosaltres si podem incidir en el nostre destí, de la mateixa manera que deia Picasso que la inspiració t'ha d'agafar treballant, el destí o fins i tot la fatalitat la podem administrar en favor nostre.
Sovint parlem del destí o de la premonició de situacions que tenen una explicació lògica. Si us trenqueu un braç, veureu molta més gent amb el braç enguixat que si no us l'haguessiu trencat, o si teniu la dona embarassada veieu embarassades arreu. Perquè? simplement este més conscienciats en aquest punt i us hi fixeu més. Ja deia Marc Aureli: Que ridícul i estrany resulta qualsevol que es sorprengui de tot el que passa a la vida. De fet, si realment el nostre destí estés escrit, seria millor no fer res, deixar-se anar en un laissez faire, esperar a Godot malgrat saber que mai no vindrà, abandonar-se, i així cauriem dins una estúpida indignitat, postura de la que tampoc n'estem tant allunyats.
Gairebé sempre donem la culpa, la part negativa del que ens passa a nosaltres o als altres, al destí o a la fatalitat, però és la solució fàcil, qua n no saben que dir i simplement és que ha passat, Aquí, el que hi ha es casualitats més que causalitats tot i que en certa manera nosaltres si podem incidir en el nostre destí, de la mateixa manera que deia Picasso que la inspiració t'ha d'agafar treballant, el destí o fins i tot la fatalitat la podem administrar en favor nostre.
Sovint parlem del destí o de la premonició de situacions que tenen una explicació lògica. Si us trenqueu un braç, veureu molta més gent amb el braç enguixat que si no us l'haguessiu trencat, o si teniu la dona embarassada veieu embarassades arreu. Perquè? simplement este més conscienciats en aquest punt i us hi fixeu més. Ja deia Marc Aureli: Que ridícul i estrany resulta qualsevol que es sorprengui de tot el que passa a la vida. De fet, si realment el nostre destí estés escrit, seria millor no fer res, deixar-se anar en un laissez faire, esperar a Godot malgrat saber que mai no vindrà, abandonar-se, i així cauriem dins una estúpida indignitat, postura de la que tampoc n'estem tant allunyats.
.png "English"){kind=small}
8 Comentaris
Que ridícul i estrany resulta qualsevol que es sorprengui de tot el que passa a la vida... Molt bó. Si senyor. Molt. salut
ResponEliminaD'allò dolent en té la culpa la fatalitat o la resta de la gent, allò bo és mèrit nostre. Es palesa molt el tema en el context educatiu, familiar o escolar.
ResponEliminaDe tota manera crec que, més que no pas el destí, l'atzar i el caos hi tenen molt a veure, en un munt de fets individuals i col·lectius.
Aquest fatalisme del que parles és molt típic de la nostra cultura meridional, influïda pel pensament judeocristià i, especialment, per la seva línia mahometana. Portat al límit, pot dur a la inacció i a la passivitat absoluta. Els més pragmàtics, però ja van inventar allò de ‘ a dios rogando y con el mazo dando’
ResponEliminaMarc Aureli era un home gran, molt gran.
ResponEliminai en fa més de dos mil anys d'aquesta cita de Marc Aureli, Miquel.
ResponEliminaCruijff n'èra un mestre Júlia, deia: he ganado, habéis perdido
ResponEliminaAqui es va començar a esquerdar el cristianisme, Ramón
ResponEliminaDoncs si Clídice, i curiós que tota aquesta colla de filòsofs i pensadors de fa més de dos mil anys, continuin tan vigents, quelcom falla en la evolució de la espècie.
ResponElimina