Un escriptor francès, en un llibre recent, cita l'emperador i historiador romà Tàcit, que, relatant la trajectòria militar de Pompeu, assenyala que un cap dels ibers va dir: “Quan ho han destruït tot, els romans en diuen pau”. I això l'any 72 abans de Crist! Aquesta era la pau dels morts! Però la pau només és pau quan és la pau dels vius i pels vius. Després de la destrucció no hi ha pau; únicament hi ha un possible acord per deixar de destruir allò que queda. Un pacte per sobreviure i res més!

La pau entre Israel i Palestina és possible, però enfronta obstacles profunds; i el govern de Netanyahu, encara que estable fins ara, podria caure si els seus aliats d'extrema dreta se senten traïts per concessions a Gaza. Hi ha senyals d'obertura, com el pla de 20 punts impulsat per Donald Trump, que proposa un alto el foc, alliberament d'ostatges, desarmament de Hamàs i reconstrucció de Gaza sota supervisió internacional.

Tot i això, la pau duradora exigeix ​​més que acords tècnics: ha d'incloure el reconeixement d'un Estat palestí, la fi de l'ocupació i el respecte als drets humans, com exigeix ​​Amnistia Internacional. El principal escull continua sent Hamàs, la desaparició del mapa polític del qual és vista com a condició per Israel. A més, la desconfiança mútua i la manca de voluntat per cedir compliquen qualsevol negociació. La pau és tècnicament possible, però políticament fràgil. I el govern de Netanyahu, encara que resistent, està en equilibri precari: qualsevol pas cap a la pau que impliqui concessions en podria desencadenar el col·lapse. I Netanyahu prou que ho sap, com sap el que l'espera si perd la immunitat que ara té. Mentrestant, igual al volàtil de Donald Trump, l'assumpte deixa d'interessar-lo si aquest divendres no li concedeixen el Premi Nobel de la Pau.