Com no va dir George Orwell, totes les víctimes són iguals, però algunes són més iguals que d’altres. Per què certes injustícies generen grans protestes i d’altres no? A què es deu que un triï invertir l’energia a favor de determinades causes mentre d’altres, igual de justes, passen desapercebudes? - John Carlin.

Parlem de protestes als països democràtics, com Espanya o França, on són més comunes que en aquells on rebutgen els valors democràtics, com Rússia o la Xina. Parlem de causes com la palestina, que no incideixen directament en les vides dels que surten a protestar. I parlem també, molt específicament, de l’esquerra, del tipus de gent que dins dels seus propis països defensa la igualtat de gènere o els immigrants.

La gent de dretes no entra en aquesta conversa perquè no sol expressar gaire repudi cap a les violacions dels drets humans en terres llunyanes. Si votes­ per Vox o pel PP, difí­cilment sortiràs al carrer­ ­a denunciar Israel, per exemple. L’altruisme –aquella idea de l’amor per l’altre, que ningú no és una illa, que el dolor d’un és el dolor de tothom– ressona més a l’esquerra que a la dreta. Curiós, ja que si ets de dretes, és més probable que practiquis la religió. Però és així. Ho deixo com una petita reflexió perquè en feu el que vulgueu, i torno al meu argument.

Ja he esmentat Palestina i Israel, i no per casua­litat. Els palestins són les supervíctimes de l’esquerra internacional; els israelians són els superdolents. Les altres víctimes i els altres dolents amb prou feines mereixen una menció. No ho interpreteu com un rebuig cap als que s’interessen pel patiment dels palestins. Al contrari. És admirable. Però que uns juguin a Primera i els altres a Segona no deixa de ser una expressió més de com n’arribem a ser de contradictoris els éssers humans.

Comencem amb tres exemples de casos que, com el palestí, han provocat acusacions de genocidi, però que l’esquerra passa per alt.

Primer, el conflicte al Sudan, on han mort 400.000 persones, 12 milions han hagut de fugir de casa seva i uns 25 mi­lions conviuen amb la fam. És una guerra civil on les pitjors atrocitats les comet un bàndol anomenat les Forces de Suport Ràpid ( FAR), que rep el suport dels Emirats Àrabs Units. Llegeixo molt sobre el tema. Vaig llegir que l’any passat una milícia àrab de les FAR va atacar un poble, va massacrar tots els homes i els nois de més de deu anys i després va violar les dones i les nenes. Segons testimonis, un líder milicià va declarar: “No volem veure cap persona negra aquí”.

Per què el patiment dels sudanesos, els rohingyes i els ucraïnesos causa tan poques protestes?
L’horror continua cada dia. Continua avui mateix. Successius governs dels Estats Units, incloent-hi el de Trump, han denunciat la situació al Sudan com, sí, “un genocidi”. Anthony Lake, que va ser conseller nacional de Seguretat de Bill Clinton i després va dirigir Unicef, va dir: “És com Gaza, que ja és prou horrible, però pitjor”.

Segon exemple: Birmània, on les víctimes són l’ètnia rohingya, musulmana. Conec el tema. Vaig estar a Bangladesh fa uns anys fent un reportatge sobre els refugiats rohingyes (avui un milió) que han fugit de la repressió del Govern militar del seu país. Parlen de matances, violència sexual, fam com a instrument de guerra. L’ONU ha acusat els militars, una vegada més, de “genocidi”. Tot i això­, durant la recent Assemblea General de l’ONU una delegació rohingya va pregar al món que posés pressió al règim militar del seu país, però se li va fer ben poc cas.

Tercer exemple: Ucraïna. Ja. Se li ha fet molt cas. Hi ha molt suport polític i militar a Ucraïna des de la invasió russa a gran escala de febrer del 2022. Van uns 1,5 milions de víctimes en els dos bàndols entre morts i ferits, tots com a resultat del deliri imperial de Vladímir Putin. La intervenció russa ha estat descrita per diversos països i organismes de drets humans com a “genocidi”. Però l’esquerra guarda silenci. O, si diu alguna cosa de tant en tant, res a veure amb la fúria que li desperta la invasió israeliana a Gaza. Protestes davant les ambaixades russes? Manifestacions multitudinàries a Barcelona, París o Londres? Si n’hi ha hagut, pocs se n’han assabentat.

Llavors, per què Israel-Palestina concentra pràcticament tota l’atenció internacional dels ben intencionats camarades? Per què el patiment dels palestins provoca la seva compassió i el dels sudanesos, els rohingyes i els ucraïnesos poca o gens?

L’esquerra segueix el vell reflex que si l’imperialisme ianqui hi està a favor, nosaltres, en contra
Un motiu pel qual l’esquerra protesta contra Israel i no contra Rússia, he sentit dir, és que Ucraïna ja té prou aliats i Palestina no tants. Una mica és la idea que són la veu dels sense veu. Bé, fins a cert punt. Encara que prou veu sí que en tenen, di­ríem. Però, si aquest és l’argument, molt més motiu (no?) per sortir en defensa també de les víctimes de la guerra civil del Sudan o del règim de Birmània, que no tenen gens de veu, que no reben ni l’u per cent de l’atenció mediàtica que rep el conflicte a Terra Santa.

És més difícil definir qui són els bons i els dolents al Sudan, és veritat, amb la qual cosa és més difícil saber contra qui s’ha de protestar o on s’ha de col·locar la indignació moral. Però què us semblaria denunciar els emirs d’Abu Dhabi o Dubai i muntar una campanya davant els governs de la Unió Euro­pea i dels Estats Units perquè intervinguin a l’estil “Stop Genocidi” i a favor d’un pla de pau? I demanar que facin el mateix a Birmània? Sembla que a ningú no se li ha acudit.

La conclusió a què tendeix tot plegat és que l’esquerra no tria les campanyes internacionals segons el grau de les violacions dels drets humans sinó en funció d’altres factors. Un dels quals seria el vell reflex que si l’imperialisme ianqui hi està a favor, nosaltres hi hem d’estar en contra. Un altre, que durant més de mig segle Israel-Palestina ha acaparat l’atenció mundial com cap altre conflicte, a compte de moltíssims més. S’entén en bona part com una qüestió d’hàbits, de tradició, d’inèrcia. Cosa que no nega la veritat, crec, d’una cosa semblant al que he dit al principi d’aquesta columna, que totes les víctimes del que es diu “genocidi” haurien de ser iguals, però algunes són més iguals que d’altres.