Em varen deixar l'altre dia un comentari a ran d'un aforisme on es diu que la compassió i la tolerància no son més que injustícia i falta de respecte, i és cert, jo tampoc estic gens d'acord amb la paraula tolerar, i per tant la conseqüència de la seva aplicació, hom tolera només per educació alló que detesta, menysté o no entén, que vindria a ser com una caritat mal entesa i pitjor aplicada, molt en la línia populista i falsament pietosa de molts cristians vells. Per tant aparco en un racó de la memòria la paraula tolerància i trec a la platea, coneixement mutu, comprensió, respecte i complicitat, sense ni pensar en el bonisme que és un altre mal a eradicar.

I dic jo què, aquesta societat, instal·lada en un cofoisme nihilista permanent, obsessionada només em consumir i malbaratar i ignorar tot alló que pugui alterar la seva suposada estabilitat, no està per aquesta labor de convivència, i veu passar la vida a través del sofà i el televisor o la tarja de crèdit, immune a tot, interessada per no res i preocupada pel que no hauria. I són aquests els símptomes de la decadència real d'una societat, quan instal·lada entre aquest cofoisme, tant se m'enfotisme i l'avorriment ple d'oci, s'entesta a molestar-se per les petites absurditats quotidianes, perdre's en mil i una bajanades, i fer veure que no veu els problemes reals del seu entorn; o dit d'una altra manera, els ignora i menysté, siguin els veïns del costat, la corrupció política, la situació del pais, o els morts de cada dia a l'Iràn , les revoltes al Nord d'Àfrica o allí on sigui del tercer món, que sempre se li fa molt llunyà.

I voldria reafirmar-me en el sentit que la nostra societat, fa ja una temporada que ha començat a habitar permanentment en aquest estat previ a la decadència moral i ètica total.