El text que ve a continuaciò, és ficció, de la novel·la "el Darrer home", que fa ja anys vaig escriure. El més de març va fer vuit anys de la invasió dels EEUU i alguns aliats més de l'Iraq i es parla d'un cost de tres bilions de dolars tot i que possiblement sigui molt més elevat.
Penso que val la pena llegir aquest text. No volia en aquells moments, ni vull ser ara catastrofista, però els fets que últimament s'han produït primer al Nord d'Àfrica o al sud d'Europa que ja veurem on acaben, fan que la meva predicció a la ficció no sigui tan agosarada com jo mateix pensava en el seu moment.
"A principis de l'any dos mil quaranta cinc el ja fràgil equilibri de la situació mundial es va esmicolar definitivament. La bombolla inflada de la economia Nord Americana després de més de cinquanta anys de guerres per tot el front asiàtic, no va resistir més.
Aquestes guerres que varen començar a ran dels fets del onze de setembre de 2001, quan l'atac per terroristes islàmics d'Ossama Bin Laden a les torres bessones de Manhattan, varen desencadenar una espiral sense fi d'accions militars per parts del Estats Units i alguns dels seus aliats contra el món àrab.
L'Afganistan primer, la guerra i terrible postguerra a Iraq, a continuació Iran i Síria i enmig, l'etern conflicte entre palestins i israelians, generaren una tensió i despeses de guerra tan oneroses que foren impossibles de mantenir, tot i tractant-se d'una súper potencia econòmica com els Estats Units d'Amèrica, juntament amb alguns dels seus aliats europeus.
No era aquesta una guerra convencional, ni qüestió de més o menys milers de soldats. No es pot lluitar i menys guanyar a un enemic fantasma que està disposat fins i tot a immolar-se en nom de la seva creença i, aquest aspecte tan senzill com fonamental, no el varen saber entendre els caps pensants del seu departament d'intel·ligència i menys encara els seus dirigents que en tenien molt mes de taujà que no pas de cínics. Eren gent de curta volada i nul·la visió de la realitat, entestats en destruir un enemic que ells mateixos el feien més fort i més indestructible cada vegada que l'atacaven.
En el moment de rebentar la economia nord-americana, simplement, tot el sistema capitalista de la mal anomenada societat del benestar, es va ensorrar. Les grans empreses començaren a caure una rere l'altre com un castell de naips i les petites i mitjanes també, arrossegades per les altres. El crac de la borsa fou pitjor encara que el de l'any mil nou-cents vint-i-nou del segle anterior.
Tot el complexe sistema productiu de distribució de productes es va ensorrar i l'atur totalment incontrolat davant el desconcert de empresaris, sindicats i els propis Estats, es disparà fins a més del vuitanta per cent. El govern va perdre el control de la situació, la població desconcertada i necessitada es va revoltar. L'anarquia, el caos i la misèria s'escamparen primer per els Estats Units i a continuació l'efecte papallona es va estendre com taca d'oli per la resta del planeta.
En qüestió de mesos tot l'ordre tradicional fou destruït i la rapinya, el desordre i la barbàrie, s'apoderaren de tots el països del planeta sense excepció. Hi va morir molta gent i no necessàriament d'actes violents, que ni hagueren i molts. Simplement en el moment en que s'ensorrà tota l'estructura, bàsicament el sistema d'avituallament logístic, la fam i la misèria propiciades per la manca de previsió, s'apoderaren del paisatge.
Esgotades les reserves, després d'uns mesos inicials de desconcert, apressats els ciutadans per la necessitat primària de sobreviure, començà la rapinya a magatzems, supermercats i grans àrees comercials. Però aviat foren consumides aquestes reserves i en acabar-se, ja no quedava res.
A continuació, els camps conreats, les finques i les petites viles foren arrasades per les turbes famolenques que vagaven a la recerca de qualsevol aliment i, a partir d'aquí un cop s'esgotaren els seus fruits i buits els graners, només quedà desconcert, desolació i misèria. La policia primer i l’exèrcit després, en veure's impotents per controlar la turba embogida i amb propis problemes de supervivència també, abandonaren els seus quarters i s'uniren a bandes organitzades o simplement, pel seu propi compte arreplegaren quan varen poder. Es tractava de sobreviure a qualsevol preu, totes les normes de conducta civilitzada havien desaparegut, un salvis qui pugui producte de la fam el desconcert i la desesperació.
Davant l'absència de control de poder de l'orde públic, el president dels Estats Units, des de la pròpia Casa Blanca, va convocar una conferència de Premsa per la CNN Internacional a tot el món, en un desesperat intent d'apaivagar els ànims i intentar reconduir la situació. Hi havia mitjans informatius de tot arreu. La expectació era enorme, encara n'hi havia que confiaven en la seva gestió i expectants, esperaven que mitjançant la seva intervenció es produís un miracle.
El President, impecablement vestit, sortí tens però somrient. Atansant-se al faristol s'adreçà als ciutadans americans i als de la resta del el món, però a penes aconseguí encetar el seu parlament. De sobte, la multitud que s'havia aplegat pels voltants de la Casa Blanca, començà a revoltar-se trencant totes les mesures de seguretat. S'havia escampat el rumor que al seu interior hi havia emmagatzemades ingents quantitats de menjar i res els va poder aturar.
La turba, davant la impotència de la guàrdia personal i els agents de seguretat ho va arrasar tot, President i acompanyants inclosos. Era impossible aturar a una massa enfurismada. En uns minuts la plana major del fins ara tot poderós Govern dels Estats Units d'Amèrica, havia desaparegut, literalment trepitjada per la massa famolenca i desesperada.
La situació s'agreujà definitivament, els telespectadors que horroritzats pogueren contemplar en directe el magnicidi, varen comprendre que tot s'havia acabat, que ja no hi havia més esperança que el propi instint de supervivència i les reserves que poguessin tenir emmagatzemades. Era la visualització en directe i per a tot l'orb de la fi de tot un sistema i d'una manera de vida, la terrible constatació que no quedava ja cap esperança, els fets de la Casa Blanca foren determinants. Al cap i a la fi, malgrat les recances que pugues despertar el govern dels Estats Units era la única possibilitat remota que quedava i, amb la seva dramàtica caiguda, aquesta sensació que tot s'havia acabat es feu palesa per extensió a la resta del planeta."
Aquestes guerres que varen començar a ran dels fets del onze de setembre de 2001, quan l'atac per terroristes islàmics d'Ossama Bin Laden a les torres bessones de Manhattan, varen desencadenar una espiral sense fi d'accions militars per parts del Estats Units i alguns dels seus aliats contra el món àrab.
L'Afganistan primer, la guerra i terrible postguerra a Iraq, a continuació Iran i Síria i enmig, l'etern conflicte entre palestins i israelians, generaren una tensió i despeses de guerra tan oneroses que foren impossibles de mantenir, tot i tractant-se d'una súper potencia econòmica com els Estats Units d'Amèrica, juntament amb alguns dels seus aliats europeus.
No era aquesta una guerra convencional, ni qüestió de més o menys milers de soldats. No es pot lluitar i menys guanyar a un enemic fantasma que està disposat fins i tot a immolar-se en nom de la seva creença i, aquest aspecte tan senzill com fonamental, no el varen saber entendre els caps pensants del seu departament d'intel·ligència i menys encara els seus dirigents que en tenien molt mes de taujà que no pas de cínics. Eren gent de curta volada i nul·la visió de la realitat, entestats en destruir un enemic que ells mateixos el feien més fort i més indestructible cada vegada que l'atacaven.
En el moment de rebentar la economia nord-americana, simplement, tot el sistema capitalista de la mal anomenada societat del benestar, es va ensorrar. Les grans empreses començaren a caure una rere l'altre com un castell de naips i les petites i mitjanes també, arrossegades per les altres. El crac de la borsa fou pitjor encara que el de l'any mil nou-cents vint-i-nou del segle anterior.
Tot el complexe sistema productiu de distribució de productes es va ensorrar i l'atur totalment incontrolat davant el desconcert de empresaris, sindicats i els propis Estats, es disparà fins a més del vuitanta per cent. El govern va perdre el control de la situació, la població desconcertada i necessitada es va revoltar. L'anarquia, el caos i la misèria s'escamparen primer per els Estats Units i a continuació l'efecte papallona es va estendre com taca d'oli per la resta del planeta.
En qüestió de mesos tot l'ordre tradicional fou destruït i la rapinya, el desordre i la barbàrie, s'apoderaren de tots el països del planeta sense excepció. Hi va morir molta gent i no necessàriament d'actes violents, que ni hagueren i molts. Simplement en el moment en que s'ensorrà tota l'estructura, bàsicament el sistema d'avituallament logístic, la fam i la misèria propiciades per la manca de previsió, s'apoderaren del paisatge.
Esgotades les reserves, després d'uns mesos inicials de desconcert, apressats els ciutadans per la necessitat primària de sobreviure, començà la rapinya a magatzems, supermercats i grans àrees comercials. Però aviat foren consumides aquestes reserves i en acabar-se, ja no quedava res.
A continuació, els camps conreats, les finques i les petites viles foren arrasades per les turbes famolenques que vagaven a la recerca de qualsevol aliment i, a partir d'aquí un cop s'esgotaren els seus fruits i buits els graners, només quedà desconcert, desolació i misèria. La policia primer i l’exèrcit després, en veure's impotents per controlar la turba embogida i amb propis problemes de supervivència també, abandonaren els seus quarters i s'uniren a bandes organitzades o simplement, pel seu propi compte arreplegaren quan varen poder. Es tractava de sobreviure a qualsevol preu, totes les normes de conducta civilitzada havien desaparegut, un salvis qui pugui producte de la fam el desconcert i la desesperació.
Davant l'absència de control de poder de l'orde públic, el president dels Estats Units, des de la pròpia Casa Blanca, va convocar una conferència de Premsa per la CNN Internacional a tot el món, en un desesperat intent d'apaivagar els ànims i intentar reconduir la situació. Hi havia mitjans informatius de tot arreu. La expectació era enorme, encara n'hi havia que confiaven en la seva gestió i expectants, esperaven que mitjançant la seva intervenció es produís un miracle.
El President, impecablement vestit, sortí tens però somrient. Atansant-se al faristol s'adreçà als ciutadans americans i als de la resta del el món, però a penes aconseguí encetar el seu parlament. De sobte, la multitud que s'havia aplegat pels voltants de la Casa Blanca, començà a revoltar-se trencant totes les mesures de seguretat. S'havia escampat el rumor que al seu interior hi havia emmagatzemades ingents quantitats de menjar i res els va poder aturar.
La turba, davant la impotència de la guàrdia personal i els agents de seguretat ho va arrasar tot, President i acompanyants inclosos. Era impossible aturar a una massa enfurismada. En uns minuts la plana major del fins ara tot poderós Govern dels Estats Units d'Amèrica, havia desaparegut, literalment trepitjada per la massa famolenca i desesperada.
La situació s'agreujà definitivament, els telespectadors que horroritzats pogueren contemplar en directe el magnicidi, varen comprendre que tot s'havia acabat, que ja no hi havia més esperança que el propi instint de supervivència i les reserves que poguessin tenir emmagatzemades. Era la visualització en directe i per a tot l'orb de la fi de tot un sistema i d'una manera de vida, la terrible constatació que no quedava ja cap esperança, els fets de la Casa Blanca foren determinants. Al cap i a la fi, malgrat les recances que pugues despertar el govern dels Estats Units era la única possibilitat remota que quedava i, amb la seva dramàtica caiguda, aquesta sensació que tot s'havia acabat es feu palesa per extensió a la resta del planeta."
Publica un comentari a l'entrada