Des fa temps, que he descovert que el que realment m'agrada fer és badar, ja n'he parlat en alguna altra ocasió en aquest mateix bloc. Llàstima que ho faig a la vida en general i això ja no se si és bo. Fins i tot em distrec anant en bicicleta, tant, que de vegades frego la llei de la gravetat en circular amb cadència de dona de quadre victorià mentre ho tafanejo tot, fins al punt que un dia cauré, però per anar poc a poc. I curiós com sóc em puc passar una bona estona intentant convèncer a un caragol perquè no travessi una carretera que seria la seva mort segura, i el caragol que devia ser aragonès "de tossut" va seguir el camí que el cunduía a la seva fi. Més tossut ell que jo no el vaig poder convèncer que tornés enrere i me'n vaig anar per no veure com segurament en una carretera bastant transitada com és la que porta a Matadepera i donada la seva lentitud, era aixafat per algun velocípede de dues o cinc rodes que cal comptar també la de recanvi.

En resum que penso que distreure's és bo i més en una època en què la gent sempre va precipitada corrent cap enlloc; s'aprèn molt encara que no ho sembli a primera vista, potser perquè s'aprenen coses petites, com la història del caragol i la seva tosudessa. Ah! i quan surto a amb la bicicleta, m'emporto l'esmorzar i al bidó: Coca-Cola fresca, amèn de la màquina de retratar per si de cas i una llibreta i un llapis per si se m'acut alguna cosa. Més d'un poema ha sorgit mentre em dedicava a la més noble de totes les arts que es fan i es desfàn, l'art de "badar".

aquest comentari està dedicat a la memòria d'un caragol tossut.