He passat aquest matí de diumenge, de puntetes per l'acampada del 15-M als jardinets de Sabadell. Dic jardinets, però ja no hi són, com tampoc hi és la glorieta que hom encara havia vist de menut al darrere de l'Ajuntament. Dic que hi he passat de puntetes perquè és així com ha estat. Simpatitzo amb el moviment, però ara que he entés que el moviment democràtic passa per les urnes i el Parlament, entenc que és aquí on s'ha de lluitar pels drets dels ciutadans. I, si bé és cert que el que demanen els acampats tot i la seva dispersió va en aquesta direcció, des de demanar llistes obertes, més transparéncia, fora la corrupció, o menys pistoles i més escoles, hi ha una rerefons d'utopía, i se sap que les utopíes d'ahir, assolides avui, són el desencís de demà. Cal doncs refermar la fe en el sistema parlamentari del que ens hem dotat i insistir en la seva honestedad i transparència. És pot conseguir, però sempre dins les regles del joc democràtic, si convé votant a ciutadans en Blanc que és una manera de buidar les cadires dels Parlaments a veure si se n'assabenten de per on van els trets ses senyories, però el camí és aquest. L'acampada es un happening molt bonic, una emotiva folclórica e inùtil performance, però no és el camí. Les regles del joc estàn prou i ben establertes, cal només que es compleixin i aquí és on hem de dedicar tots els esforços. O aixi m'ho sembla a mi.