Anys ençà quan la gent ja no era innocent, als corrals es representaven obres de "teiatru". La gent portava cadascú la seva cadira, i els altres, els que vivien allí mateix contemplaven l'espectacle des del balcó del seu (encara no ho sabien) apartament amb vistes. En el quefer diari aquest mateix corral era com una mena de safareig on tothom s'assabentava del que feina la resta de tothom, i ho dic amb coneixement de causa, atès no fa tants anys (bé uns trenta) a Granada, més aviat a les afores, vaig anar a un bar, i urgit per les necessitats de desembussar el conducte rectal i dipositar el producte interior brut a la tassa, mentre estava enfeinat, i en sentir soroll, en aixecar la vista em vaig adonar més o menys astorat que l’esmenta’t water (que no era precisament un prodigi d’higiene) no tenia teulada i des d'allí talment com hom podia contemplar una part del corral, el corral podia contemplar a hom. Doncs bé, aquesta es una mica la percepció que en tinc del Facebook de la que ja n'he parlat en alguna altra ocasió i de la que no se si en  continuaré parlant, comença a baixar i està sent substituit per una bestiessa pitjor: Twitter. El fenomen malgrat tot, no s'ha de menystenir i mereix ser analitzat en la seva justa mida, amb calma i honestedat, però no crec jo que tingui molta durada. És el gran monument 2.0 a la banalitat.