A voltes amb el comentari d'ahir sobre Tàpies, he recuperat aquest comentari del 2 de març de 2010 en que ja tocava el tema.


"Reconec que ahir vaig ser excessivament radical en el meu curt comentari sobre Antonio Tàpies, devia ser en veure la noticia de la tornada del seu mitjó, dit això, voldria raonar sobre el perquè d'aquesta afirmació que no es fútil ni producte d'una gelosia o enveja malt digerida, sinó producte d'una anal·lisi de l'obra d'alguns d'aquests artistes. Vagi per endavant que des fa temps el meu posicionament sobre l'art - sobretot el pictòric - és d'observar atentament l'obra i deixar-me portar per la impressió que em produeix sense analitzar res més. En el cas del Guernica que vaig veure fa anys al "Casón del buen retiro" a la vora del Museu del Prado que és on estava ubicat en aquella època, la impressió va ser d'una fredor total, el quadre no em deia absolutament res, no em transmetia l'horror del bombardeig de Gernika que volia representar, la sensació era que estava veient un gran fanzine o còmic de l'època de 1984 (la revista) i el mateix em succeeix amb l'obra pictòrica d'aquests artistes contemporanis.
Talment els impressionistes a banda del valor que té el gir que varen donar a la pintura tenen moltes mancances, les sobrevalorades pomes de Cezanne, crec han estat superades en moltíssimes ocasions per altres pintors, sense anar més lluny Antonio Castelló Avilleira. Però aquests (els impressionistes) no enganyaven ni intentaven enganyar ningú, creien que s'havia de pintar d'una altra manera i ho duien a la pràctica amb més o menys encert. Varen treure els cavallets a la natura, al carrer i la varen intentar reflectir com més bé varen ser capaços. S'ha de dir per cert que els va precedir en el temps un pintor britànic John Constable, prou desconegut.

Tota aquesta elucubració que em faig és des de la objectivitat relativa de la persona del carrer que veu els quadres d’en Picasso, Miró, Tharrats, Dalí o Tapies i senzillament se'n fot moltes vegades, per la simplicitat o absurditat que hi veu en la majoria de les obres de la suposada obra mestre pictòrica. Bé, aquesta seria la visió genèrica de l’home del carrer, però, si un hom es para a pensar-hi una mica i intenta abstreure’s d’allò tan terrible en art que se’n diu lògica, i analitza o intenta esbrinar el perquè del canvi radical en aquests pintors esmentats, els quals tots en saben o en sabien i molt de fer-ho a la manera convencional, comença a dubtar, que tot s'ha de dir i reconèixer -.
Picasso, perquè decideix abraçar el cubisme?, de que li ve aquest enamorament?, o l’època blava, o perquè en Miró pintava el que pintava? o els quadres eternament iguals d’en Tapies. Potser si son farsants, i no és errònia ni ofensiva la desqualificació, dins la farsa sorgeix l’art, espontani, brutal a vegades. L’art com els sentiments es pot insinuar, i no deixa de ser per se una farsa, però no es pot explicar, s’ha de percebre.
Si, possiblement Picasso fos un farsant, als ulls d’un ignorant com jo i molts altres, però alguna cosa hi ha en veure el Guernica, que jo vaig ser incapaç de percebre com ja he escrit més amunt, però o molts van equivocats, o i deu ser. Em varen ensenyar gent sabia, que l’art és percepció i que les maneres d’explicar-lo són infinites, com la percepció o fins i tot l’estat d’ànim dels ulls que el contemplen.
De la mateixa manera doncs que jo podria pensar que en Picasso era un farsant, algú o molts, creuen que era un geni i possiblement no fos ni una cosa ni l’altre, nomes un artista, un home que pintava com i el que creia o li semblava que havia de pintar. I aquest mateix analisi es pot aplicar als altres, llevat de Dalí, que pintava simplement per diners, de fet el que en realitat era, i això és comprovable, un gran dibuixant i un gran venedor de si mateix.
Més que res he volgut matissar, costa, però hauria, i segurament hauriem, d'intentar no ser tan radicals, tot i que de vegades - almenys a mi - em costa."