Dijous al matí. Toca passar el tràngol. Amb esquius “no em consta” no fa: cal sortir viu –o, millor encara, sense una rascada– del Senat, convertit en una mena de niu de fatxenderia política. N’hi ha prou d’escoltar el to i l’agressivitat de les intervencions per entendre-ho. Alguna cosa put a la sala: cas Koldo, dos exsecretaris d’organització del PSOE imputats, un exministre sota sospita, presumpte finançament irregular, sobres amb diners, prostitutes... Uf, uf.

I llavors, les ulleres!

Sánchez explota el seu capital eròtic al màxim des que va trepitjar la Moncloa. Aquesta vegada no són les de sol, tipus Top Gun, les “ulleres de puto amo”, com es va ironitzar a Madrid quan se’l va veure fotografiat al Falcon el juny del 2018. No. Ara, unes Christian Dior Monsieur 2601-30, originals dels anys vuitanta, venudes sense estrenar i fabricades a Alemanya. Molt de l’estil sobri de François Mitterrand. Elegants. A la tarda, els seus assessors filtren el preu: 250 euros (se suposa que sense graduar). Muntura d’acetat vermell jaspiat amb detalls daurats als braços, forma rectangular, ampla. Ningú no pot negar el toc diferenciador que aporten a la imatge de Pedro Sánchez.

Una s’imagina els xiuxiuejadors de Sánchez, com Rob Lowe a L’ala oest , suggerint-li el pla, mil·limetrat. 
– Treu-les del calaix, president. Ara.
– Les que vaig comprar fa cinc anys en aquella botiga vintage del barri dels Àustries? No sé si em van bé encara... És que hi veig malament amb les ulleres i sense.
–Tant se val. Posa-te-les. Funcionarà. Ah! I si pots, president, aixeca de tant en tant la mirada, per sobre de les ulleres... que això sol resultar sexi.
Sí que va funcionar. De manual de primer curs de comunicació política: com potenciar la imatge del teu líder sense grans artificis (que el bòtox i la cirurgia es noten). Com despistar el personal amb una muntura que mola perquè deixin d’atendre el fons del debat i passin a comentar l’accessori fútil. Les ulleres.

Distreu i venceràs. El president no va parar de joguinejar amb les seves Dior. Les pujava i baixava pel pont del nas, les sostenia mentre parlava, se les treia per mirar als ulls el seu interlocutor. Que el gest de posar-se o treure’s les ulleres denoti autoritat potser és massa. Però sí que transmet una certa respectabilitat, just el que el PP li retreu que no té. En un dia delicat per a la seva imatge política, Sánchez no va deixar res a l’atzar.

És el capital eròtic, estúpids. Sánchez explota aquest capital al màxim des que va trepitjar la Moncloa el 2018. Mister Handsome, el va batejar llavors la premsa europea. Ken Sánchez, per als rivals. I encara hi és, amb unes ulleres per a cada una de les seves versions. Susana Quadrado