"Amb motiu de la mort de Teresa Pàmies els diferents homenatges blogaires o periodístics que s'escampen de tant en tant pel nostre petit mon cultural i/o polític han estat, majoritàriament, el de sempre, un record ben intencionat sobre la persona, unes lloances repetides i unes mostres de simpatia vers, sobretot, coses com ara la seva relació amb els boleros...."
... així comença l'escrit d'avui de Júlia a la Panxa del Bou, on es queixa d'aixó, que no hi ha crítica seriosa ni debat.....
"No hi ha una sana polèmica aprofundida sobre ningú? En general es passa de la lloança a l'oblit molt de pressa. És una època de canvis ràpids, d'immediatesa. No és estrany que ja en sorgir això dels blogs s'insistís en la necessitat de penjar-hi textos breus i que fins i tot aquesta brevetat hagi estat substituïda per coses més breus, com ara les piulades..." ... rebla Julia.

I tém raó, fa mandra complicar-se la vida analitzant o diseccionant algú, i en canvi de fer el paripé, o emprar els quatre deja vu marmotaires de manual és fàcil i a més a més quedes bé i no et compromets. Abans, quan hi havia periodistes es feien entrevistes serioses, a fons, compromeses i documentades, però aixó era abans, hui, la majoria d'entrevistes són una serie de típics tòpics i ha de venir l'Evole a Salvados amb el seu ji ji ja ja made in Buenafuente per fer-ho una mica bé, sense excessos. I la gent que ho podria fer es dedica a altres beneiteries més fàcils i rendibles com el mateix noi de la difunta de la que parla Jùlia o el seu col·lega nerviós que té la seva obssessió amb les estàtues humanes de les Rambles o mindundades per l'estil. Si aquests que podrien o ho haurien de fer no ho fan, perquè ens hem de complicar la vida els blocaires com reclama Júlia, a banda que no ens fan cap cas encara ens tocaría el rebre, i, almenys servidor ja no te "el chocho pa ruidos".
Sabem i ho hem comentat alguna vegada que cap cel·lebritat supera la prova del cotó i la majoria tenen mes ombres que llums en el seu perfil humà. Per aixo ja he comentat alguna vegada de separar la part creativa de l'artista de la personal, que sovint com deia millor ni tocar-la, al cap i a la fi el que ens hauria d'interessar és l'obra de l'artista, la persona, la seva vida privada o pùblica no ens hauria d'importar, allà ell, o ella.
Explicava Woody Allen la gran decepció que va tenir en conèixer personalment Groucho Marx "semblava el clàssic oncle idiota que hi ha a totes les families que explica acudits idiotes - va comentar", Millor doncs per a ell que no l'hagués conegut.
Doncs res, si s'ha de criticar es critica: el Rei Joan Carles de Bourbon es contradictori, bocamoll, beneitó i prou dormilega! ... Dit queda.