"Les últimes pluges van caure amb suavitat sobre els camps vermells i part dels camps grisos d'Oklahoma, i no fengueren la terra plena de cicatrius. Les arades van creuar una i altra vegada per sobre de les empremtes deixades pels rierols. Les últimes pluges van fer créixer ràpidament el blat de moro i esquitxar les vora de les carreteres d'herbes i mala herba, fins que el gris i el vermell fosc deels camps van començar a desaparèixer sota una manta de color verd. A la fi de maig el cel va empal·lidir i les ratxes de núvols alts que havien estat penjant tant de temps durant la primavera es van dissipar. El sol va cremar un dia després d'un altre sobre el blat de moro que creixia fins que una línia marró va tenyir la vora de les baionetes verdes. Els núvols van aparèixer, després es van traslladar i després d'un temps ja no van tornar a sortir. La mala herba va intentar protegir-se enfosquint el seu color verd i va cessar d'estendre's. Una crosta va cobrir la superfície de la terra, una crosta prima i dura, i a mesura que el cel empal·lidia, la terra empalidí també, rosa en el camp vermell i blanca al camp gris.
En els barrancs oberts per les aigües, la terra es va desfer en secs rierols de pols. Els esquirols de terra i les formigues lleó van iniciar petites allaus. I mentre el fer sol atacava dia rere dia, les fulles del blat de moro jove anaven perdent rigidesa, al principi es van inclinar dibuixant una corba, i després, quan l'armadura central es va afeblir, cada fulla es va ajupir cap al sòl. Llavors va arribar juny i el sol va brillar encara més cruelment. les vores marrons de les fulles del blat de moro es van eixamplar i van aconseguir l'armadura central. La mala herba es va agostejar i es va encongir, tornant cap a les seves arrels. L'aire era tènue i el cel més pàl·lid, i la terra es tornava groga dia a dia."


Així comença 'Las uvas de la ira' de John Steinbeck. No se exactamengt com s'hauria de traduïr al català, o potser tinc en el meu subconscient gravat el títol en castellà. Pels més joves que no coneguin l'obra d'Steinbeck, llegir aquesta novel·la de la gran depressió nord-americana penso seria molt recomanable i enriquidor, sobretot en els temps que ens està tocant viure, i pels qui el coneixem, rellegir-la tambè ens aniría bé, encara que no sé si ens acabarà de deprimir o serà una bona auto-ajuda per sortir de l'atzucac en el que restem. L'any 1940 John Ford amb Henry Fonda de protagonista en va dirigir una més que notable película.