Al Senyor Jeroni no li havien agradat mai les flors i menys encara els geranis, no era res personal, simplement les detestava cordialment. Però la Maria la seva dona n’estava enamorada i en tenia per tot el pis, fins i tot a llocs on és suposava que no podien créixer en condicions favorables, ella aconseguia que florissin gemosos. Eren l’enveja i l’admiració de tots els veïns i, fins i tot un dia hi varen anar els de la Televisió per fer-ne un reportatge. La Senyora Maria els hi explicava amb veu pausada i tranquil·la les característiques de totes i cadascuna de les plantes, davant la mirada atempta del Sr. Jeroni que no deia res, només somreia.
Eren un matrimoni d'aquells que ningú en pot dir cap mal. Tenien una filla casada, eren educats i agradables amb els seus veïns, i mai havien donat cap motiu de crítica per part d'aquests, ans al contrari, la gran majoria de les dones del barri, posaven al Senyor Jeroni com a exemple als seus marits.
Quan ell és va jubilar, després de tota una vida dedicada al Banc d'Anoarra, li varen donar un rellotge d'or (banyat) i una placa commemorativa que guardava com un tresor a casa seva, i amb la Maria donaven llargues passejades agafats de bracet. La gent en veurel's els saludava cofoia, feien tan bona parella, deien.
-
El temps anava passant i la Maria continuava amb la seva afició als geranis. Ell no deia rés, ja se n'havia fet a la idea, i cada vegada ni havien més de geranis, a més llocs i cada vegada més bonics, i la Maria estava que no hi cabia de goig en veurel’s. Però un dia, ella va anar a comprar a la plaça i ja no va tornar. El Senyor Jeroni, estranyat per la seva tardança va anar a cercar-la, però a la plaça ningú l'havia vist, ni en sabien res d'ella. Aleshores es va posar en contacte amb la seva filla, que tampoc en sabia res. Deu haver anat a casa d'alguna amiga seva i xerrant, xerrant se li ha fet tard - li va dir - per tal de tranquil·litzar-lo; però a la una del migdia quan ja feia cinc hores que havia marxat, el Senyor Jeroni va tornar a trucar a la seva filla molt preocupat, i finalment decidiren avisar a les autoritats.
-
Durant més de tres mesos ho varen regirar tot. Policia, mossos d’esquadra, familiars i amics, participaren en la recerca, però va ser una tasca inútil, no la varen trobar per enlloc, fins que varen considerar que estava desapareguda i aturaren la recerca. El Senyor Jeroni estava molt trist i sol, però la vida continuava i malgrat la seva falta d’amor per les plantes i sobre tot pels geranis, els continuà cuitant en homenatge a la seva companya desapareguda.Si algun dia torna, que vegi que li he cuitat les plantes - deia a tothom - perquè tornarà, se que un dia tornarà, repetia incansable.I el temps continuava passant.
-
El Senyor Jeroni continuava vivint sol i cuitant els geranis amb molt d’amor. La seva filla volia que anés amb ells de vacances o a passar-hi uns dies, li preocupava la seva solitud, però ell no volia. A la Maria no li agradaria que deixés abandonats els geranis, li deia. Mica en mica i en veure que ell estava bé, el deixaren fer la seva, fins que un dia, desprès de les vacances de setmana santa, a la seva filla se li va ocórrer de trucar-lo per tal de veure com estava, però en no contestar-li al telèfon, estranyada, i desprès de provar-ho deu o dotze vegades, va anar a casa seva. Malgrat trucar tres o quatre cops, i en veure que no l'obria, provà amb la seva clau, però la porta estava tancada amb el baldó. Insistí en trucar el timbre, però no responia ningú.
Va preguntar a la seva veïna, però aquesta tampoc en sabia res d’ell.
Em pensava que estava amb vostès, - li va dir - ja fa dies que no el veig.
Doncs, no! amb mi no era. – li contesa – ara ja molt preocupada.

Finalment, i tement-se ja el pitjor, decidiren avisar a la Policia que va tenir de rebentar la porta per tal de poder entrar a la casa. En fer-ho, una forta olor a descomposició els va confirmar el que ja es temien i, tal com s’esperaven, al bell mig del menjador i rodejat de geranis, hi havia, estirat al terra, el cadàver del senyor Jeroni. Per l’estat en que estava, era evident que ja feia dies de la seva mort. Atac de cor, va dictaminar el forense posteriorment, va ser instantani, ni tant sols se’n va adonar.
Pobre home, deien els veïns, tant bo com era, no va poder superar l’absència de la Maria, el va matar l’amor que sentia per ella.
-
Després de l’enterrament, i un cop passats uns dies, la seva filla va fer inventari de les pertinences del seu pare, de fet, poca cosa. Els quatre mobles i quatre coses més que tenia les va donar als Drapaires D’Emaüs, però li va saber greu donar els geranis i, després de convèncer al seu marit, un diumenge al mati els anaren a buscar amb la seva furgoneta. Començaren a baixar-los, amb tanta mala sort que un dels testos va caure per l’escala. Aleshores i, en trencar-se i escampar-se pel terra aparegueren les restes dels ossos d’una mà humana.
-
No va ver falta regirar molts testos per esbrinar com, quan, on i perquè havia desaparegut la senyora Maria.

 un conte de Francesc Puigcarbó