 |
| el ministre de finances japonès, Taro Aso |
"Déu no ho vulgui si el forcen a un a viure quan vol morir. Em despertaria amb una sensació cada vegada pitjor si aquest tractament estigués pagat pel Govern", va afirmar el ministre de finances japonès, Taro Aso, segons recull The Guardian.
Aquestes declaracions, en què afirma que la gent gran haurien de tenir permís per "donar-se pressa i morir", han causat commoció en milions de japonesos que veuen amb sorpresa com el seu Govern defensa l'innecessari d'esprémer les finances del país en aquest sentit. Japó, amb una població de 128 milions de persones, té aproximadament un 25% de la seva població per sobre de 60 anys, xifra que s'incrementarà probablement al 40% en els propers cinquanta anys. El ministre, de 72 anys, diu que ell rebutjaria les cures per allargar la seva vida: "No necessito aquest tipus de cures", ha dit davant mitjans locals, afegint que ha deixat instruccions per escrit a la seva família que no se li prolongui la vida mitjançant cap tratamiento.Taro defineix als pacients que no són capaços d'alimentar-se per si mateixos com "gent tub" que "suposen un cost de diverses desenes de milions de iens" al mes per tractar a un sol pacient en les últimes etapes de la seva vida.
Pot semblar una 'boutade' de Taro Aso, pero el cert, és que el vells als Governs els molesten, a penes paguen impostos (els jubilats paguem IRPF) i costen diners entre la paga i les despesses mèdiques. No gosen, perè si poguessin, encantats els ajudarien a fer el traspàs quan més aviat millor. Clar, els hi anava més bé quan morien al poc temps de jubilar-se, els hi treien el suc i el bruc, tota una vida cotitzant i poc temps cobrant la pensió i malbaratant medicines. Ja a 'el Món Feliç' Huxley explicava que com la gent mai estaba malalta i en ser fàbricats en serie envellien relativament però sense cap cost, en sobrar personal, en arribar als setanta anys anàven destinats a una espècie d'hotels balnearis d'on anàven desapareixent.
No vull donar idèes, però els trets apunten cap aquí. Encara no se'ls hi ha ocorregut als Governs democràtics que tant es preocupen per nosaltres, de posar un impost pel fet de ser vell, euro per recepta (coitus interruptus) a banda. Temps al temps que tot arribarà.
Pot semblar una 'boutade' de Taro Aso, pero el cert, és que el vells als Governs els molesten, a penes paguen impostos (els jubilats paguem IRPF) i costen diners entre la paga i les despesses mèdiques. No gosen, perè si poguessin, encantats els ajudarien a fer el traspàs quan més aviat millor. Clar, els hi anava més bé quan morien al poc temps de jubilar-se, els hi treien el suc i el bruc, tota una vida cotitzant i poc temps cobrant la pensió i malbaratant medicines. Ja a 'el Món Feliç' Huxley explicava que com la gent mai estaba malalta i en ser fàbricats en serie envellien relativament però sense cap cost, en sobrar personal, en arribar als setanta anys anàven destinats a una espècie d'hotels balnearis d'on anàven desapareixent.
No vull donar idèes, però els trets apunten cap aquí. Encara no se'ls hi ha ocorregut als Governs democràtics que tant es preocupen per nosaltres, de posar un impost pel fet de ser vell, euro per recepta (coitus interruptus) a banda. Temps al temps que tot arribarà.
Hay algo mezquino y ruin en los pueblos que no respetan a sus mayores, mezquino y ruin, Francesc, y si alguien necesita que se lo explique es que es tonto y mi padre me dijo una vez "Nunca discutas con un imbécil, te pueden confundir con él".
ResponEliminaUna cosa es que YO diga hasta aquí hemos llegado, hasta luego, que os vaya bien, se acabo la peseta y quiero dejar de estar aqui...
y otra muy diferente valorar a las personas en dinero ¿Cuanto vale el amor de un abuelo?
¿Cuanto vale una vida de experiencias?
Si algo tiene valor en este país es gracias a las personas que han trabajado muchos años antes que yo, los de las 6:00 de la mañana, los de 60 horas semanales, los que engañaron antes... esos a los que a los que no podemos despreciar ahora, es la linea roja, que no se debe ni plantear, faltaría más...
TEMUJIN lo ha expresado con propiedad, nada que añadir, excepto que a los abuelos no los adopta nadie, y son huérfanos de cariño. No hace mucho me entró la congoja unamoniana cuando en el comedor de Td C, un abuelo se puso a llorar, y por más que la Celine (ahora en Francia), le hizo compañía y le quiso ayudar a comer el abuelo repetía que a donde iría cuando saliera del comedor...Aún estoy fastidiao emocionalmente. Palabra.
ResponEliminaJa vaig sentir-lo per la ràdio, i com es evident em va agafar una mala llet d’espant. Francesc.He vist diverses persones que d'una manera o altra han abandonat el tractament dintre del hospital (en aquest cas de càncer) i de ben segur estaran mortes fa temps, això és una forma voluntària.No hi ha res a dir.
ResponEliminaPerò aquet home si ha llegit "Un món feliç" -com ho hem llegit tots- , que sigui ell el primer, i si té tanta pressa que li construeix una càmera de gas exclusivament per a ell solet o que es faci l'harakiri que en això tenen la mà trencada. Cal ser un malparit per dir aquestes coses encara que tingui 72 anys. A les persones grans s’ha de tindre el més grans del respectes. I prou!
Salutacions
Temujin, Miquel i Josep: Un pais que no respecta a la gent gran no es respecta a si mateix ni es mereix cap respecte. I sorprén del Japó, em semblava o així ho havia entès, que en aquest país es respectaba i veneraba la gent gran.
ResponElimina