Fa una dècada, un filòsof britànic de la Universitat d'Oxford va publicar un treball en el qual va exposar la teoria que l'univers en què vivim podria no ser més que una simulació informàtica creada per llunyans descendents. Encara que sembli ciència ficció, un grup de físics de la Universitat de Washington ha aconseguit ara dissenyar un test per provar la veracitat d'aquesta afirmació.
Nick Bostrom |
La idea que la humanitat podria estar vivint a l'interior d'un univers artificial va sorgir en un article de Nick Bostrom, professor de Filosofia de la Universitat d'Oxford. El treball es va publicar el 2003 a la revista Philosophical Quarterly i des de llavors no ha deixat ningú indiferent.
Un grup de físics de la Universitat de Washington està desenvolupant un test que podria dur-se a terme en un futur proper i que podria servir per resoldre la pregunta de si efectivament vivim o no dins d'una simulació computada. L'estudi apareix publicat en ArXiv.org.
Per això el professor Martin Savage considera que només cal modelar una petita part del nostre món, és a dir, crear també una simulació prou gran. Partint de les lleis fonamentals de la física que regeixen l'Univers han estat capaços de simular amb relatiu èxit diminutes porcions d'aquest en una escala d'una bilionèsima de metro, una mica més gran que un nucli atòmic.
"Si aconsegueixes fer una simulació prou gran d'ella emergiria una cosa molt semblant al nostre Univers", explica Savage. Per la qual cosa, segons el científic, només és qüestió de buscar en l'univers en què vivim una "signatura" anàloga a la que estan utilitzant en les nostres simulacions a petita escala.
Una cosa que a més, per Savage i els seus companys, és perfectament factible. De fet, suggereixen que la "signatura" que provaria que el nostre és un Univers artificial podria mostrar-se com una limitació en l'energia dels raigs còsmics (la radiació que ens arriba d'estrelles i galàxies llunyanes).
Segons la idea Savage, els raigs còsmics de més energia no podrien viatjar per les vores del reticle artificial que simula l'espai-temps en un hipotètic model informàtic, sinó que hauria de viatjar en diagonal, de manera que les seves interaccions no serien iguals en totes les direccions, com seria d'esperar. Si s'aconsegueix demostrar que aquesta limitació "antinatural" existeix, ja no hi hauria dubte que vivim en l'interior d'una simulació.
¡¡¡¡ ya lo decía yo ¡¡¡
ResponEliminaLa foto amb què il·lustres el post és d'una peli que he vist a la TV, però no en recordo el títol, perquè tampoc no era per desmaiar-se. Planteja la possibilitat de mons simulats per altres móns simulats, com una nina russa. Terrible, però no impossible.
ResponEliminaHay una película que se llama Matrix (Hermanos Wachowski) de finales del siglo pasado. En ella se muestra esta teoría, somos un programa informático en el que nuestros cuerpos hacen de fuentes de energía de un sistema informático que nos permite vivir una realidad virtual. Más allá de los efectos especiales que fueron revolucionarios en su época y que han marcado un antes y un después en el cine, la filosofía de esta película me dejo "mosqueado" algún tiempo...
ResponEliminaFrancesc, si que és veritat que s'han creat moltes versions sobre això. Jo encara no crec que sigui veritat, encara que moltes vegades si que me'n recordo de la famosa novel•la "Un món feliç", escrit el 1932 de Aldous Huxley, que descriu una democràcia que és, a la vegada, una dictadura perfecta, una presó sense murs en la qual els presoners no sonarien amb evadir. Un sistema d'esclavitud on, gràcies al sistema de consum i l'entreteniment, els esclaus estimarien la seva servitud.
ResponEliminaSeria terrible una de les dues, no?
Salutacions.
Y SENSE ASSABENTAR-NOS-EN MIQUEL.
ResponEliminaLa veritat és que no em vaig fixar de quina peli era la foto Lluís, de Matrix no em sona. Pot ser.
ResponEliminaPor ahí andaba Matrix Temujin, por ahí
ResponEliminaJOSEP, si ho penses bé, ja som dins el món feliç d'Huxley
ResponEliminaEsa foto no es de Matrix, eso seguro.
ResponElimina