Uns anys ençà, quan la gent ja no era innocent, als corrals es representaven obres de "teiatru". La gent portava cadascú la seva cadira, i els altres, els que vivien allí mateix contemplaven l'espectacle des del balcó del seu (encara no ho sabien) apartament amb vistes. En el quefer diari aquest mateix corral era com una mena de safareig on tothom s'assabentava del que feia la resta de veïns, i ho dic amb coneixement de causa, atès no fa tants anys (bé, uns trenta) A Granada, vaig entrar a un bar, apressat per les necessitats de desembussar el conducte rectal i dipositar el producte interior brut al lavabo , només demanar un tallat vaig anar esperitat de cara a la feina (potser seria millor dir de cul). 
Mentre estava enfeinat fent aguas mayores, vaig sentir damunt una remor de veus, i en aixecar la vista em vaig adonar astorat que l’esmenta’t lavabo (que no era precisament un prodigi d’higiene) no tenia teulada i des d'allí talment com hom podia contemplar una part del corral, el corral podia contemplar a hom. 
No se si es varen fixar amb mi, potser les veïnes ja hi estaven acostumades, o possiblement jugaven a tafanejar als visitants del "retrete" o ves a saber. Des d'aquell dia però, dono una ullada general quan vaig al lavabo en llocs en que com aquest de Granada no hi solc anar sovint.