A meitat dels anys cinquanta hi havia un mag a la Gran Bretanya que es va fer molt popular, el seu joc de màgia més conegut consistia en enviar llibres a traves de les ones als seus receptors. Eren llibres petits, de contes, de receptes culinàries, de poesia o de jardineria. D'un format 15x15. Es va fer molt popular i durant gairebé cinc anys tenia una programa setmanal en una emissora de la City. 
Ningú s'explicava com ho feia, el Mag entrava a l'estudi, i parlava amb la gent de la radio sobre literatura, música i una mica de tot, aleshores, en un moment donat, enviava a un oient, al que a ell li semblava un llibre a través de les ones i aquest el rebia. S'havia comprovat moltes vegades i no hi havia manera de trobar el truc, si és que n'hi havia. Els receptors dels llibres no tenien res a veure amb el Mag, i eren - això sí - oients de la emissora, i el llibre que desapareixia de la emissora i apareixia a casa de l’oient era el mateix, això si s’havia comprovat.

Quan va sortir la televisió li varen demanar al Mag que fes el mateix, tenia el seu que i en directe, veure com un llibre desapareixia i anava a parar a casa d'un televident, era molt més atractiu que no pas quan ho feia per la radio. Ell es mostrava reticent, però davant la pressió i els dubtes que generava la seva negativa a fer l'experiment per la televisió, finalment ho acceptà. 

 Fou un fracàs, no hi ha haver manera d'aconseguir enviar ni un sol llibre, i la capacitat del Mag d'enviar-los a traves de la radio quedà en entredit, fins el punt que li varen rescindir el contracte i el programa, i el Mag decebut es retirà a la seva granja de Sussex. Havia guanyat prou diners per viure de renda la resta de la seva vida i tal i com havien anat les coses, considerà que era el millor que podia fer.

 No va tornar a actuar mai més i res se’n sabia d'ell, fins que uns anys més tard a ran d'una actuació d'un famós Mag nord-americà a Londres, una periodista es va recordar d'ell i el va localitzar.
Es mostrà reticent a parlar però finalment i davant la insistència de la periodista accedí. Parlaren duran més de dues hores del temps passats i una mica de tot, ell insistia que no hi havia truc que els llibres es traslladaven a través de les ones de la radio i no entenia perquè no passava el mateix a la televisió. 

 Però un dia i vaig caure, li va dir a la periodista, i era obvi, tan obvi que ho hauria d'haver comprés des del primer moment: 

 La radio és imaginació, té una màgia espècial que mai tindrà la Televisió, per aixó a través de la ràdio passaven els llibres, i a la Televisió no.