I sí, sembla que és així, que te n'has anat dient no sé quina cosa, que anaves a tirar-te al Sena, o alguna cosa per l'estil, una d'aquelles frases de plena nit, barrejades de llençol i boca pastosa, gairebé sempre en la foscor o amb una mica de mà o de peu fregant el cos de qui a penes t'escolta, perquè fa tant que amb prou feines t'escolto quan dius coses així, això ve de l'altre costat dels meus ulls tancats, del somni que una altra vegada em tira cap avall. Llavors està bé, què m'importa si té n'has anat, si t'has ofegat o encara camines pels molls mirant l'aigua, i a més no és cert perquè ets aquí adormida i respirant entretalladament, però llavors no t'has anat quan te'n vares anar en algun moment de la nit abans que jo em perdés en el somni, perquè té n'havies anat dient alguna cosa, que anaves a ofegar-te al Sena, o sigui que has tingut por, has renunciat i de cop ets gairebé tocant-me, i et mous ondulant com si alguna cosa treballés suaument en el teu somni, com si de veritat somiés que has sortit i que després de tot vas arribar als molls i et vas tirar a l'aigua. Així una vegada més, per dormir després amb la cara amarada d'un plor estúpid, fins a les onze del matí, l'hora en què porten el diari amb les notícies dels que s'han ofegat de debò.
Em fas riure, pobre. Les teves determinacions tràgiques, aquesta manera de caminar colpejant les portes com una actriu de tournées de província, un es pregunta si realment creus en les teues amenaces, els teus xantatges repugnants, les teves inesgotables escenes patètiques untades de llàgrimes i adjectius i recomptes. Mereixeries a algú més dotat que jo perquè et donés la rèplica, llavors es veuria alça-se la parella perfecta, amb la pudor exquisida de l'home i la dona que es destrossen mirant-se als ulls per assegurar l'ajornament més precari, per sobreviure encara i tornar a començar i perseguir inesgotablement la seva veritat de terreny erm i fons de cassola. 
Però ja veus, escullo el silenci, encenc una cigarreta i t'escolto parlar, t'escolto queixar-te (amb raó, però què puc fer), o el que és encara millor em vaig quedant adormit, amanyagat gairebé per les teves imprecacions previsibles, amb els ulls entretancats barrejo encara per una estona les primeres ràfegues dels somnis amb els teus gestos de camisa de dormir rídiculs sota la llum de l'aranya que ens van regalar quan ens vam casar, i crec que al final m'adormo i m'emporto, t'ho confesso gairebé amb amor, la part més aprofitable dels teus moviments i les teves denúncies, el so esclatant que et deforma els llavis lívids de còlera. Per enriquir els meus propis somnis on mai a ningú se li ocorre ofegar-se, t'ho pots creure.
Però si és així em pregunto què estàs fent en aquest llit que havies decidit abandonar per l'altra més vast i més fugisser. Ara resulta que dorms, que de tant en tant mous una cama que va canviant el dibuix del llençol, sembles enutjada per alguna cosa, no massa enutjada, és com un cansament amarg, els teus llavis esbossen una ganyota de menyspreu, deixen escapar l'aire entretalladament, el recullen a glopades breus, i crec que si no estés tan exasperat per les teves falses amenaces admetria que ets una altra vegada bonica, com si el somni et tornés una mica del meu costat on el desig és possible i fins la reconciliació o nou termini, una mica menys tèrbol que aquesta albada on comencen a rodar els primers carros i els galls abominablement despullen la seva horrenda servitud. 
No sé, ja si ni tan sols té sentit preguntar altra vegada si en algun moment té n'havies anat, si eres tu la que va colpejar la porta al sortir en l'instant mateix en què jo relliscava a l'oblit, i potser és per això que prefereixo tocar-te, no perquè dubti que estiguis aquí, probablement en cap moment t'en vas anar de la cambra, potser un cop de vent va tancar la porta, i vaig somiar que te n'havies anat mentre tu, creient-me despert, em cridaves la teva amenaça des dels peus del llit. 
No és per això que et toco, en la penombra verda l'alba és gairebé dolç passar una mà per aquest espatlla que s'estremeix i em rebutja. El llençol et cobreix a mitges, les meves mans comencen a baixar pel ters dibuix de la teva gola, inclinant-me respiro el teu alè que fa olor de nit i a xarop, no sé com els meus braços t'han enllaçat, sento una queixa mentre arquejes la cintura negant-hi, però els dos coneixem massa aquest joc per creure en ell, cal que m'abandonis la boca que panteixa paraules soltes, de res serveix que el teu cos ensopit i vençut lluiti per evadir-se, som fins a tal punt punt una mateixa cosa en aquest embolic de cabdell on la llana blanca i la llana negra lluiten com aranyes en un bocal. Del llençol que amb prou feines et cobria arribo a entreveure la ràfega instantània que solca l'aire per perdre a l'ombra i ara estem despullats, l'alba ens envolta i reconcilia en una sola matèria tremolosa, però t'entestes a lluitar, encongint-te, llançan els braços per sobre el meu cap, obrint com en un llampec les cuixes per tornar a tancar les tenalles monstruoses com si volguessin separar-me de mi mateix. He de dominar-me lentament (i això, ho saps, ho he fet sempre amb una gràcia cerimonial), sense fer-te mal vaig doblant els joncs dels teus braços, em cenyeixo al teu plaer de mans crispades, d'ulls enormement oberts, el teu ritme al fi s'aprofundeix en moviments lents de moaré, de profundes bombolles ascendint fins a la meva cara, vagament acarono el teu cabell vessat al coixí, en la penombra verda miro amb sorpresa la meva mà que regalima, i abans de relliscar al teu costat sé que acaben de treure't l'aigua, massa tard, naturalment, i que jeus sobre les pedres del moll envoltada de sabates i de veus, nua cap per amunt amb el teu cabell xop i els ulls oberts.


 El riu - (Final del joc, 1956) JULIO CORTAZAR