Mentre el tren el duia cap a Blanes, pensava l’Albert que portava una temporada en que tot li estava sortint bé, després de tres anys de borrascoses relacions havia decidit trencar amb l’Alba i la veritat és que estava molt més bé sol que no pas tot el sant dia al costat d’ella, barallant-se sovint per no res, no hi havia cap dona actualment a la seva vida, però es deia que una temporada de relaxació també li aniria bé, als trenta i pocs anys s’és encara massa jove per comprometre’s i conviure amb una dona és molt complicat, almenys per a ell. Pensava en tot aixó, en que tenia quinze dies de vacances per gaudir del sol, la platja i el que caigués i en l’apartament que havia aconseguit llogar a un preu més que raonable tal i com estaven els preus. El Sr. Natas amb qui havia parlat per telèfon, li havia dit que era a les afores de Blanes, més enllà de la Plantera, que quedava un xic apartat però a menys de cinc minuts a peu de la platja dels Pins. Ja li estava bé, a primera línia de mar els preus eren impossibles i per caminar una miqueta no li passaria res, és bo fer exercici és deia.

L’autobús el va deixar a la Plantera, d’allí a l’apartament hi havia uns cinc minuts a peu, era un edifici de tres plantes, un xic allunyat de la resta de vivendes de la zona, gris, sense cap atractiu i bastant deixat. És una mica depriment – es va dir mentre s’hi acostava – però per l’estona que hi estaré, no importa.
En trucar al timbre del primer pis, com li havia dit, aparegué el Sr.Natas, romanès, de mitjana edat, baixet i grassonet i de cabell esbudellat deixant aixó si entreveure una excelsa coroneta, repulsiu tot ell i amb un riure de conill que posava dels nervis. Excessivament amable i servicial com un botiguer d’abans - és va dir l’Albert – més no haig de viure amb ell, aixó i el record del preu de l’apartament feren desaparèixer les seves aprensions.
El Sr. Natas li va ensenyar l’apartament, era el tercer, hi havia tot el que podia necessitar, dues habitacions, menjador, cuina i bany bastant complert. Des del balcó del menjador es veia la mar, potser era a una mica més de cinc minuts, pensà, hauré de llogar una bicicleta, és va dir.
Un cop tret de sobre el Sr. Natas l’Albert se’n va anar a la platja dels pins. Un quart d’hora llarg fou el temps emprat sota un sol que prou escalfava, però l’aigua estava fresqueta i es va refer de la calorada. No hi havia massa gent, potser perquè eren les sis de la tarda, i mira que si estava bé allí a la sorra deixant vagar la ment i rebent la càlida carícia dels raigs de la tarda.
Om tenia temps de sobra, per aixó són les vacances se’n va anar fins al poble tot caminant pel Passeig de mar, va comprar algunes coses que li faltaven i es quedà a sopar al mateix passeig. A les onze de la nit enfilava cap l’apartament.

Es va posar la tele a la seva cambra i veient “Centauros del desierto” es va adormir....

Un soroll estrany el va despertar, com si es mogués tot l’edifici, intentà encendre el llum, però l’interruptor no funcionava, el soroll provenia de la cuina, el del menjador si anava de llum i en encendre’l l’Albert es va esglaiar, la cuina s’havia encongit, la paret del sostre era a penes a un metre del terra i estava esclafant els armaris, la cuina i la nevera. 
Que està passant? Es pregunta esverat, mentre s’adonava que el sostre del menjador començava a abaixar-se. No és va sorprendre en no poder obrir la porta del carrer però si que es va espantar, més encara en adonar-se que la porta del menjador la que donava al balcó, estava tapiada amb totxos i encara es veia el ciment gairebé fresc que regalimava, malgrat donar-li potades no aconseguí pas trencar-los. El sostre del menjador continuava abaixant-se i la distància entre les dues parets s’havia escurçat. 
L’Albert va comprendre que no comprenia res però que li quedava poc temps de vida i moriria sense saber perquè, d’una manera atroç. Resignat, s’estirà en posició fetal al sofà i esclatà desesperadament a plorar, mentre per tot el que quedava d’apartament ressonava sinistre la rialla de conill del Sr. Natas.

conte de Somnis fugissers