A Dacca, Bangladesh, en l'esfondrament d'un edifici on hi treballaven tres mil persones, la majoria dones joves, han mort uns 400 treballadors i un miler més han estat declarats desapareguts. 
Tots aquests morts són llunyans, morts de tercera i en realitat ens són aliens, passat el primer impacte de la noticia. De fet - reconeguem-ho - demà o passat demà, ja els haurem oblidat. 
Un dels propietaris és un tal David Mayor, de Reus, que, a més, es dedica professionalment a la deslocalització d'indústries cap al Tercer Món a través d'una empresa anomenada Textile Audit Company, radicada a l'Eixample de Barcelona. Segons algunes ONG's, els clients principals d'aquesta indústria a Bangladesh són marques de primer nivell com Mango, C&A, KIK o Wal-Mart. La premsa internacional també ha citat contractes amb distribuïdors com El Corte Inglés i al lloc de la tragèdia s'hi han trobat etiquetes de Tex, de Carrefour.

No ho recordarem quan anem a comprar-nos una samarreta tirada de preu de qualsevol d'aquestes marques, o farem veure que no en sabem res de l'explotació d'aquesta gent, com també ignorem o fem veure que ignorem els vaixells que en aigües internacionals i només a canvi de menjar i amb prou feines, dins la seva panxa són enormes naus de fabricació de roba, sabatilles o el que faci falta. Una esclavitud en ple segle XXI pitjor que la d'abans, aquí no hi ha cap possibilitat de llibertat. Si es té sort, com a Dacca, s'ensorra l'edifici i per a 400 persones s'ha acabat el malviure. Que importen, n'hi hauran més que treballin perquè per quatre quartos podem lluir les nostres samarretes estampades fins i tot a vegades amb llegendes sacarsticament reivindicatives de llibertats utòpiques o perdudes.