En l'entrevista que ha publicat avui en Lluís Bosch a l'Enric H. March, aquest entre altres coses parla de com hem abandonat la lluita com a societat, diu, i és cert, que s'ha perdut aquell esperit de lluita, de reivindicació de la transició, i diu tambè que tot i que hem avançat, tampoc ho hem fet tant, i és que en el fons seguim tenint els mateixos problemes i mancançes que 50 anys enrere. Aquest escrit que us deixo té quatre anys, però sense tocar ni una coma, a dia d'avui l'escriuria igual, fil per randa. Potser caldria afegir-hi que des del 15M aquesta societat mica en mica i en diferents àmbits ha començat a despertar i a bellugar-se...

"Si fos filòsof suposo que militaria en la branca dels estoics o els pessimistes de mena, més no ho soc i ni tan sols en aquest aspecte em puc definir. Em meravella sovint que alguns components d'aquesta societat nostra reclamin per fer valdre els seus drets en sentir-se menystinguts o ultratjats per l’Administració on qualsevol fòtil del poder públic o privat. Ho dic perquè sembla mentida tal i com estem actualment, amb la crisi galopant que tenim i el que ens espera, l'augment desaforat de l'atur, l'autisme de l’Administració i el bandolerisme de Bancs i Caixes en general, més l’espoli d’elèctriques i gasistiques entre altres, la ciutadania com un ramat de bens (hom el primer) ens hàgim instal·lat en un “dolce far niente” d'una societat adormida instal·lada en un tan se me’n fotisme passiu que és realment preocupant.
Aquesta abdicació formal per la lluita demostra fins a quin punt hem abdicat, ens hem adotzena’t i tan se’ns en dona tot. Aquí anem entomant amb una displicència i una paciència digna de Job que es veu en tenia molta de paciència. Trenta anys enrere per molt menys es muntaven els grans pollastres i la gent es tirava al carrer a protestar, per exigir i normalment aconseguir preservar els seus drets com a ciutadans, i de vegades per nimietats com que simplement s’apugés una misèria un bitllet d’autobús o una pesseta la gasolina. 
Però actualment tot això aparentment ni afecta ni mobilitza i l’autèntic espoli que ens estàn esta perpetrant tots els poders fàctics, passi, passi i passi com aquell qui res, i ells clar, encantats de la vida. No fem servir el dret a protestar, i en no ho fer-ho estem donant patent de cors als qui ens espolien d'una o altra manera. 
Però que es pot esperar d'una societat egoista i nihilista perduda en la buidor mental, i que a sobre té un Govern que per si mateix es incapaç de reclamar i exigir el que li pertoca a ell i de rebot als seus ciutadans. Tal per a qual som, i tots a entomar, que l'estomac és gran i el cul ample."