EL 'CUL DE SAC' DE CATALUNYA

El comentari que ve a continuació és de l'octubre de 2011. Un any i mig després de la seva publicació - crec - és totalment vigent, vol dir que d'entrada el Govern de la Generalitat ha malbaratat aquest lapse de temps i molt em temo que el continuarà malbaratant mentre espera un diàleg impossible amb la paret de frontó que és l'Estat Espanyol, una 'unidad de destino en lo irracional' inasequible al desaliento que recorre el que sigui que voti el Parlament català, com avui ha decidit fer amb la comissió pel dret a decidir, i al pas que anem amb qualsevol decissió que no vagi en la seva direcció. Estat Espanyol i democràcia és un oximorón, sobre tot amb Mariano Rajoy, els seus acòlits i els palmeros.


"Quedi clar que, com ja he escrit alguna vegada que no sóc independentista en el sentit clàssic de la paraula. Aquest moviment és petit - que ningú s'enganyi - com a molt i sent molt optimista arribaria a un 21 o 22% a l'hora de passar per les urnes en cas d'una hipotètica convocatòria, prescindint de si és legal o no, que la qüestió jurídica és una altra historia. 

No són aquests independentistes els que aconseguirien arribar a una xifra suficient de vots afirmatius per la independència, ni molt menys, ni són ells el qui aconseguiran superar aquest procés. La independència si s'ha d'assolir vindrà de l'emprenyament, el desencís, el cabreig dels nous menestrals, de la classe mitjana i baixa, de gent que no se sent independentista però té clar que no podem seguir més en la situació actual, pendents d'aquest estat fagocitari, sord, mut i insensible. Aquests seran de ben cert els qui decantaran la balança en un futur. I és que estem com a País en un cul de sac. L'Estat Espanyol no vol ni parlar de pacte fiscal. Malgrat les pretensions dels PSc, la paraula federalisme no és al seu diccionari d'aquest estat tri-mil·lenari segons Espe. De fet, a nivell econòmic per Espanya, sia Pacte Fiscal, Concert Económic o Independencia, en els tres supòsits els hi representa deixar d'ingressar molts milions d'euros, més del 16 mil del dit espoli. I òbviament de cap de les tres opcions no en volen sentir ni parlar. I clar, aquí estem encallats. No podem seguir en la situació d'ofec actual, i no hi ha - de moment - cap capacitat de dialogar serenament amb un personal del segle XIX, instal·lat entre la histèria i el pànic, per mirar d'arreglar el que és el principal problema, els calers. La independència tal com la venen alguns no es la panacea, la solució als nostres problemes com a país. Nò lligarem els gossos amb llonganisses, i el camí serà dur, llarg i onerós, i és aquesta una bugada en la que perdrem molts llençols, però la percepció, és que si Madrid no s'avé a dialogar, a parlar seriosament i civilitzada-ment de com resoldre el problema, ens passarà com aquells treballadors que estaven a les Torres Bessones en un finestra mentre el foc se'ls acostava irremeiablement, no tindrem més remei que avocar-nos i llençar-nos al vuit, no hi ha cap possibilitat de prendre una altre decisió i que sigui el que els déus o Europa, vulguin."

*

En cuanto alguien comprende que obedecer leyes injustas es contrario a su dignidad de hombre, ninguna tiranía puede dominarle. Mahatma Gandhi