Escoltava aquesta tarda al versió Rac1 a Isabel Martí de la Campana parlant de Victus, de l'Albert Sánchez Piñol. Des fa temps em té fascinat la passió que hi posa la Isabel en la seva feina, l'ull clinic que té i com n'ès d'exigent amb els seus escriptors, que prou ho saben per les vegades que han de refer i refer les seves novel·les.

 Es parla sovint del boca orella i de com gràcies a ell novel·les com la Pell Freda o l'Ombra del vent havien assolit vendes insospitades i un gran éxit fins i tot fora del país. l'Ombra del vent va quedar finalista del Fernando Lara i diuen es va publicar per la mala consciència d'un dels membres del jurat que tenia clar que era aquesta la bona i no la guanyadora que va ser Ángeles Caso. La primera tirada en castellà va ser de 1.500 exemplars i va ser el boca orella dels llibreters que va donar difusió a la mateixa. Boca orella que va correr "de boca en boca" fins arribar on va arribar la Novel·la de vendes. Més d'un milió d'exemplars entre castellà i català, encara que des del meu punt de vista, l'Ombra del vent és una novel·la menor amb trampa, pero que enganxa, es cert.

El cas de la Pell freda és diferent, es va publicar després de reescriure-la Sanchez Piñol set vegades, gràcies a l'insistència d'Isabel Martí  que va apostar fort per aquesta novel·la d'un autor practicament novell, i tot i que tenia dubtes al començament (recordo haver parlat per telèfon amb ella, car la recomanava a tothom a qui podia) va ser un exit de vendes i s'ha traduït a un munt d'idiomes.

La Pell freda ha estat per a mi una novel·la extranya, fascinant, i que no em va agradar, però no me la puc treure del cap, fins i tot el próleg de Siete horas en la Habana comença i acaba amb uns parrafs de la novel·la de Sánchez Piñol. Després va publicar l'autor Pandora al Congo, que va donar lloc a aquest comentari fa poc més de cinc anys:

"Te força mèrit publicar dues novel·les, una bastant interesant i l’altra francament decebedora i tenir èxit de públic i fins i tot de crítica, tot i que aixó també ho varen assolir altres con Dan Brown amb molta menys qualitat. Em vinc a referir a la “Pell Freda”, que és la "interesant" i a “Pandora al Congo” que és la decebedora. La primera té un gran mèrit, tot i que no aporta res de nou, i és que està molt ben escrita i aconsegueix crear una atmosfera obsessiva que et persegueix dia rere dia fins i tot després d'haver-la llegit. La segona no, és una pressa de pel, o una iteració iterativa del mateix argument que demostra la justesa de l’autor de cara al seu futur com a escriptor. 
De fet la Pell freda com a novel·la és estranya en tot, la persona que la va publicar, la va fer corretgir a l'autor fins a set vegades i recordo en una conversa telefónica els seus dubtes. Li vaig dir un cop llegida que em semblava una novel·la del oeste amb indis i americans al fortí, però que era torbadora tot i que no la veia com un gran éxit de vendes, però si que li donava corda per a dues o tres edicions. El resultat de la novel·la diu molt a favor d'Isabel Martí que va tenir tant bon ull, i molt poc de mi com a profeta literari. Ara, vista la decebedora Pandora al Congo, caldrà esperar a una tercera entrega d'en Sanchez Piñol per comprovar la seva capacitat com a creador de històries, el marge de la "Pell freda" li dona aquesta oportunitat...

... I la tercera entrega, Victus, que encara no he llegit i sincerament em fa bastanta mandra pel tema que toca, ha tornat a estar un exit de vendes i traducció a altres idiomes, confirmant una vegada més el bon ull d'Isabel Martí.