EL GRIPAU

Nascut d'una pedra, viu sota d'una i en ella es cavarà la tomba.

El visito freqüentment, i cada vegada que aixeco la seva pedra tinc por de trobar-lo i por que ja no hi sigui.

Però hi és.

Amagat en aquell cau sec, net, estret i propi, l'ocupa plenament, inflat com una bossa d'avar.

Si la pluja el fa sortir, ve a trobar-me. Uns quants salts pesats, i després em mira amb ulls enrogits.

Si el món injust el tracta com a un leprós, jo no tinc por d'ajupir-me al costat d'ell i acostar al seu el meu rostre d'home.

Després reprimiré una resta de fàstic i t'acaronaré amb la mà, gripau.

A la vida s'empassen altres gripaus que repugnen més.

Ahir, però, em va faltar tacte. Fermentava i suava, amb totes les seves berrugues rebentades.

-Amic meu-li vaig dir-no vull ofendre't però, Déu sant! Que lleig ets!

Va obrir la seva boca pueril i sense dents, d'alè calent, i em va respondre amb un lleuger accent anglès:

- Doncs mira que tu!

Jules Renard «Li Crapaud», Histoires naturelles, 1894