Nascut d'una pedra, viu sota d'una i en ella es cavarà la tomba.
El visito freqüentment, i cada vegada que aixeco la seva pedra tinc por de trobar-lo i por que ja no hi sigui.
Però hi és.
Amagat en aquell cau sec, net, estret i propi, l'ocupa plenament, inflat com una bossa d'avar.
Si la pluja el fa sortir, ve a trobar-me. Uns quants salts pesats, i després em mira amb ulls enrogits.
Si el món injust el tracta com a un leprós, jo no tinc por d'ajupir-me al costat d'ell i acostar al seu el meu rostre d'home.
Després reprimiré una resta de fàstic i t'acaronaré amb la mà, gripau.
A la vida s'empassen altres gripaus que repugnen més.
Ahir, però, em va faltar tacte. Fermentava i suava, amb totes les seves berrugues rebentades.
-Amic meu-li vaig dir-no vull ofendre't però, Déu sant! Que lleig ets!
Va obrir la seva boca pueril i sense dents, d'alè calent, i em va respondre amb un lleuger accent anglès:
- Doncs mira que tu!
Jules Renard «Li Crapaud», Histoires naturelles, 1894
No está malament ¡¡¡¡
ResponEliminaÉs un conte magnífic, Francesc. Poètic i amb significat.
ResponEliminaMiquel i Lluís, s'ha de tenir en compte que és un conte de 1894, i si, té significat, més del que sembla a simple vista.
ResponEliminaTodos somos muy guapos...
ResponElimina