I de sobte, un es troba amb una noticia i uns fets que desconeixia o habia oblidat. Aqui ens ho recorden. Com sempre és dificil escatir la veritat, el que realment va passar, però emmig hi ha hagut un suicidi, i han passat set anys. Avui han ocupat el palau del cinema per presentar el documental Des_muntatge 4F. 

 El que si sé, és que Patricia Heras, no el podrà veure.



Aquest és el relat dels fets, segon ho expliquen a Kaos en la red: 

La matinada del 4 de febrer de 2006, se celebrava una festa a l’edifici de l’antic Palau Alòs, okupat des de l’any 2002. Efectius antidisturbis de la Guàrdia Urbana feien controls als accessos de la finca –de propietat municipal– quan es va produir una baralla entre la policia i la gent que accedia a l’edifici. Des del terrat de la casa, van caure molts objectes, entre ells, un test de grans dimensions. Un agent va caure ferit de gravetat i els seus companys van fer detencions entre la gent que hi havia davant de la casa. La versió oficial, aleshores, va canviar i va assenyalar una pedra llançada a peu de carrer com a causant de les ferides al cap del guàrdia urbà. La majoria de les persones detingudes van denunciar haver patit greus tortures, que mai van ser investigades. Els informes pericials sempre van apuntar la hipòtesi del test com la més compatible amb les lesions a la part superior del crani.
La majoria de preguntes clau que tothom s'ha fet en relació amb el cas 4F quedaran resoltes amb aquest treball audiovisual. Per què dues versions oficials contradictòries? Qui s'amaga darrere l'informe que va rebre Joan Clos en un primer moment i que apuntava que l'origen de les lesions era un test caigut des de la casa? Per què els dos agents que van ser la peça clau testifical ja no treballen a la Guàrdia Urbana? Qui són els torturadors convictes Víctor Bayona i Bakari Samyang? La fiscal del cas és conscient, a dia d'avui, que la van enganyar? Es va llançar un test des de la teulada de l'edifici?

Rodrigo Lanza, el noi xilè que va abandonar definitivament la presó de Quatre Camins durant les festes de Nadal de 2012, ja ha anunciat que, tot i prendre's un any sabàtic, posarà totes les seves energies a destapar la veritat d'uns fets que han marcat la resta de la seva vida i que, si cal, portarà el cas fins als tribunals d'Estrasburg o de la Haia. Les persones més properes a Patricia Heras s'han manifestat en el mateix sentit. El Tribunal Constitucional espanyol té sobre la taula un recurs on s'exigeix la represa de les investigacions. L'antropòleg Manel Delgado, l'escriptor Gregorio Morán, els advocats Francesc Co i Jaume Asens, així com també una representant d'Amnistia Internacional complementen altres angles del reportatge.

“Aunque vengan 1.000 como tú”
Ningú, excepte la jutgessa d'instrucció número 18 de Barcelona, ja no ocupa el mateix càrrec set anys després dels fets. María del Carmen García Martínez encara és al capdavant del jutjat que va rebutjar les proves documentals i testificals de les tortures patides per Rodrigo, Álex i Juan. Amb un to arrogant, va etzibar a Lanza durant l'interrogatori: “*Aunque vengan 1.000 como tú, yo ya tengo la versión de los agentes”. Al vídeo, el jove xilè detalla molts aspectes esfereïdors dels maltractes que va rebre a les cel·les de la comissaria de les Rambles i de la Travessera de les Corts, i també de la passivitat de la magistrada García Martínez, que tenia coneixement de tot el que havia passat. Més recentment, ella mateixa va ordenar empresonar tres manifestants de la vaga general del 29 de març durant 35 dies, tot i la manca de proves que avalessin la reclusió.

Clos i Hereu fora de l'alcaldia

El que aleshores era alcalde de Barcelona, Joan Clos, avui ostenta el càrrec de director executiu d'ONU-Habitat, màxim responsable espanyol dins l'organigrama de les Nacions Unides. Jordi Hereu, el cap polític de la Guàrdia Urbana de llavors, ara és regidor de l'oposició municipal sense cap poder dins el cartipàs executiu. Casualment, la fiscal que va demanar les penes elevades que van portar Rodrigo, Álex, Juan i Patricia a la presó, va ser designada com a fiscal del cas de Yuri Jardine, un noi de Trinidad i Tobago que va ser torturat pels mateixos policies municipals que van ser la clau testifical del cas 4F. Ha estat ascendida dins la cadena jeràrquica de la Fiscalia Provincial de Barcelona. Rodrigo Lanza viu a Saragossa, on intenta distanciar-se de la ciutat on va patir el muntatge. Juan Pintos i Álex Cisternas han tornat a l'Argentina i Xile respectivament –el primer amb la bona nova d'un fill–, on els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la seves paraules i on han estat reconeguts com a víctimes, a diferència del silenci imposat a Catalunya.


Els vuit capítols, el 8 de juny a la seu de RAI

La cita serà el 8 de juny a les set del vespre a la seu de l'entitat Recursos d'Animació Intercultural (RAI), ubicada al carrer Carders número 12 del barri de la Ribera de Barcelona. Per primera vegada, es podrà visionar el resultat d'un any llarg d'investigacions i entrevistes. L'aforament limitat de la sala ha fet que les promotores del passi demanin inscripció prèvia –a través del correu electrònic estrena@documental4f.cc– a tothom que hi vulgui assistir. L'anterior i primera producció de Metromuster, el documental *NO-RES, va ser guardonada com a millor documental de l'any 2012 a l'Estat espanyol al certamen DocumentaMadrid. El col·lectiu 15mbcntv també ha rebut el segon premi d'enguany del Festival Protesta pel vídeo d'Ester QuintanaPerdre un ull.

El Palau dels Marquesos d'Alòs

Segles i segles d'història s'amaguen sota les pedres de l'indret on van passar els fets. Les referències històriques parlen de finals del segle **xiii, data aproximada de la construcció d'unes sitges a l'actual soterrani de l'edifici. Les primeres fonts documentals de l'aixecament de l'edifici del palau daten de finals del segle **xvi i principis del **xvii. L'any 1738, Josep Francesc d'Alòs, marquès de Puertonuevo i germà del primer marquès d'Alòs, Antoni d'Alòs i de Rius, va adquirir cinc finques del carrer de Sant Pere Més Baix, incloent-hi la finca que després es convertiria en el palau de la família. La família Alòs va viure a l'edifici fins a les primeres dècades del segle **xx. Durant la Segona República, el palau va ser col·lectivitzat i va passar a acollir el Centre Obrer Aragonès, que va convertir el pati interior en teatre. Posteriorment, durant el franquisme, s'hi va establir la Penya Cultural Barcelonesa, que va usar l'espai per fer activitats d'esbarjo i per representar-hi comèdies i sarsueles. Les activitats de la Penya Cultural Barcelonesa es van allargar del 1939 al 1994, moment en què es va abandonar el palau.

Heliodoro Lozano, l'expropiador corrupte

La història recent de la finca va estar marcada per la seva okupació, poc abans de la celebració de la contracimera alternativa a la reunió de caps d'Estat de la Unió Europea que va tenir lloc el 15 i el 16 de març de l'any 2002 al Palau de Congressos de l'avinguda Diagonal. L'immoble va esdevenir seu d'alguns actes alternatius a la cita i, posteriorment, una assemblea el va habilitar com a espai cultural autogestionat, fins que, l'any 2004, un parell d'individus aliens a les seves okupants originàries van convertir l'edifici en el seu negoci particular. Van expulsar els membres de l'assemblea que el gestionaven fins llavors i van forçar un enfrontament molt dur amb el moviment okupa i veïnal, que reivindicaven els usos socials per a l'edifici i pels terrenys del veí Forat de la Vergonya. L'Ajuntament de Barcelona, durant aquelles dates, mantenia una batalla quasi diària contra les activistes i, per contra, va establir unes relacions més plàcides amb els gestors de l'edifici del Palau d'Alòs. Algunes testimonis parlen de trobades entre aquests dos individus i homes molt ben vestits que aparcaven el seu vehicle de gamma alta davant de l'immoble. Es dóna la circumstància que, precisament, aquells dies de l'any 2005, l'obscur cap de Serveis Tècnics del Districte de Ciutat Vella, Heliodoro Lozano, va autoritzar que una empresa promotora i dues ordres religioses –que eren les titulars de la finca després de complexos processos hereditaris– hi construïssin pisos. Pocs mesos després, però, va canviar d'opinió i va iniciar els tràmits d'expropiació de la finca. La matinada del 4 de febrer, l'immoble ja era municipal, malgrat l'existència d'un litigi judicial sobre els diners que havien de rebre els propietaris que no es va resoldre fins l'any 2010. Lozano va ser detingut i empresonat el desembre de 2009 per ordre del jutjat d'instrucció número 33 de Barcelona, acusat de suborn i cobraments il·legals en relació a les llicències dels apartaments turístics de Ciutat Vella. Les irregularitats també estaven relacionades amb llicències d'obra. Avui dia, el consistori ha invertit 9,5 milions d'euros en la rehabilitació de la finca i la seva adequació com a centre cívic, més del doble del que s'havia pressupostat en un primer moment.