La frase francesa tan famosa de laissez faire té una història fascinant-s'explica que la va pronunciar per primera vegada un mercader i banquer francès que així va resumir el que un govern havia de fer, el deixar fer a la gent: deixar-la sola, sense ficar-se en els seus assumptes.

La frase es va convertir en alguna cosa repetida i al final ella resumeix sense detalls una visió de l'ésser humà.

Laissez-nous faire; laissez faire et laissez passer; laissez faire et laissez passer, le monde va de lui même.

Totes aquestes maneres d'expressar-tenen un mateix comú denominador: deixi'ns sols, deixar fer i deixar passar, deixar fer i deixar passar que el món es mou per si mateix.

És, el el fons, la idea d'un ésser humà capaç per si mateix i, més encara, d'un conjunt d'éssers humans capaços de fer coses amb mèrits i esforços propis.

L'editor d'aquesta pàgina sol explicar la història que narra Facundo Cabral sobre la seva àvia -ella, davant d'un polític en campanya que li va preguntar "Què puc fer per vostè, senyora?", Va respondre "Per tal que no em foti, ja és suficient ".

Altres paraules, però la idea és la mateixa.

Una de les millors maneres de comprendre la famosa frase és veure el seu oposat-en aquests temps, va significar la senzilla exclamació que reaccionava en contra de la interferència governamental en els assumptes de mercaders i banquers: si ens deixen lliures nosaltres ho podem fer, no necessitem l'ajuda del govern i sense ell  ho farem millor.

El seu oposat és la interferència estatal, la intromissió governamental en assumptes privats.

Em resulta molt congruent aquesta mentalitat amb la idea que conté el principi de subsidiarietat de la Doctrina Social Catòlica-i que és entès com la millor solució que pot tenir és la que realitza la persona més propera a la situació: les millors decisions seran preses per que tenen un interès personal, coneixen millor la situació i estan més a prop d'ella.

L'àvia de Cabral pot atendre millor ella que el polític fer això mateix.

Hi ha un bon to d'optimisme en el laissez faire, ja que parteix del supòsit que cada ésser humà té altes capacitats, que ell pot raonar i decidir, que té coneixements i que no pot ser substituït sense serioses conseqüències. S'assembla, de bona manera, el nen que crida al seu pare, "jo ho puc fer", omplint d'orgull.

Però té una connotació addicional acumulada-si el laissez faire es deixa funcionar en tota una comunitat, els resultats seran admirables: es prendrà el major nombre de decisions benèfiques.

Interferir amb aquest sistema causarà problemes majors ja que les persones ja no prendran les millors decisions, sinó les que sobre elles s'imposin i que per definició no són les pròpies. El polític obliga l'àvia a fer el que ella no hagués fet.

L'àvia ha explicat el mateix que Rothbard i la seva idea sobre sobre els intercanvis: si són lliures aconsegueixen beneficis a totes les parts i no es necessita la intervenció de ningú més, si algú intervé per la força, almenys una de les parts perd.

L'esperit general de la frase atrau els partidaris d'aquesta visió humana-si es creu que la persona té capacitats, limitar-les serà anar amb contra del seu desenvolupament: el millor és deixar-la lliure perquè té competència per ser-ho.

Però, per descomptat, la frase resulta anatema per als que tenen la visió oposada, la de l'ésser humà incapaç, inhàbil i ximple, que necessita que les coses les hi facin.

És com el nen els pares del qual sempre li van fer les seves coses perquè mai ho van veure com a  capaç. No faig una defensa literal de la frase, però sí una apologia de la seva connotació general-aquesta visió optimista i alegre de la persona humana a qui es jutja prou capaç com per atendre els seus problemes de la manera que ella cregui millor, i acceptar les conseqüències de les seves accions.

Hi ha una bona quantitat d'entusiasme i felicitat en aquesta visió.

Contrasta notablement amb la visió oposada-la de l'ésser humà indefens, feble, però sobretot, incapaç i incompetent, que sempre necessita un guardià que l'ajudi i substitueixi.

Hi ha en aquesta visió tristesa i amargor. Condueix al desconsol i al pessimisme.

La frase provoca en alguns un odi instintiu a associar-la amb les seves conseqüències inevitables. Qualsevol que sostingui la visió optimista de l'ésser humà, si és lògic, conclourà coses que resulten odioses a alguns -especialment els proponents del socialisme i l'intervencionisme. Res més temible per a ells que pensar que l'ésser humà és capaç, doncs tots els seus arguments cauen per terra.

Conseqüentment, per motius egoistes, els socialistes i intervencionistes realitzen una pràctica comuna: per tot arreu busquen persones que siguin incapaços, febles i ineptes. Trobant-les, ells també troben l'excusa de les seves accions: el govern ha d'entrar a ajudar els febles que ha trobat i fabricat.

Els socialistes i intervencionistes són, per tant, cercadors incansables d'éssers humans als que amb qualsevol pretext qualifiquen d'ineptes-sense aquesta ineptitud buscada amb lupa, no existiria el socialisme ni l'intervencionisme.

Aquesta mentalitat és la que provoca la creació i exageració de problemes que, ells diuen, només poden ser solucionats amb la intervenció de governants, als quals per descomptat, es jutja com a éssers forts i capaços.

Tot el que he volgut fer és mostrar dues visions de l'ésser humà partint del punt d'aquesta famosa frase, ara és nomès una qüestió perquè el lector decideixi entre tenir una visió optimista o pessimista de si mateix.

Laissez Faire: una visió

Leonardo Girondella Mora