- Anava caminant per l'avinguda Copacabana i mirava distreta els edificis, la franja del mar, les persones, sense pensar en res. No m'havia adonat encara que en realitat no estava distreta, que era un moment d'atenció sense esforç, que jo era una cosa molt estranya: era lliure. Veia tot, i per casualitat. Només a poc a poc vaig començar a advertir que estava percebent les coses. Llavors la meva llibertat, sense deixar de ser llibertat, es va intensificar una mica més. No es tractava d'un tour de propriétaire, res d'allò era meu ni jo ho desitjava. Però crec que em sentia satisfeta amb el que veia.

            Llavors vaig tenir una sensació de la qual no n'havia sentit parlar mai. Per pur afecte em vaig sentir mare de Déu, que era la terra, el món. Per pur afecte, així de simple, sense prepotència ni glòria alguna, sense cap sentiment de superioritat o igualtat, jo era per afecte la mare del que existeix. Vaig saber també que si el que jo sentia «hagués estat cert» -i no possiblement una equivocació del sentiment-, Déu s'hauria deixat estimar sense cap orgull, sense cap petitesa i sense cap compromís amb mi. Li hauria semblat acceptable la intimitat amb que jo li donava l'afecte. Per a mi el sentiment era nou, però molt real, i no s'havia presentat abans perquè no havia estat possible. Sé que s'estima el que Déu és. Amb amor greu, amb amor solemne, amb respecte, por, reverència. Però mai m'havien parlat de sentir per Ell un afecte maternal. I així com el meu afecte per un fill no el redueix, fins i tot l'engrandeix, ser mare del món no feia el meu amor menys lliure.

            I va ser llavors quan gairebé vaig trepitjar una enorme rata morta. En menys d'un segon estava eriçada pel terror de viure, en menys d'un segon esclatava sencera de pànic i controlava com podia el meu crit més profund. Corrent gairebé de por, cega entre la gent, vaig acabar a l'altra banda de l¡a vinguda abraçada a un fanal, tancant violentament els ulls, que no volien veure més. Però la imatge es filtrava per les parpelles: una gran rata rossa, d'enorme cua, amb les potes aixafades, i morta, quieta, rossa. Tinc una por desmesurada a les rates.

            Tota estremida, vaig aconseguir seguir vivint. Vaig seguir caminant, perplexa, amb la boca infantilitzada per la sorpresa. Vaig intentar tallar la connexió entre els dos fets: el que havia sentit minuts abans i la rata. Però era inútil. Els vinculava almenys la contigüitat. Il·lògicament, tots dos fets tenien un nexe. M'horroritzava que una rata hagués estat lel meu contrapunt. I de sobte em va envair la rebel·lia: llavors, jo no podia lliurar-me desprevinguda a l'amor? Què volia Déu recordar-me? No sóc d'aquelles persones que necessiten que els recordin que dins de tot hi ha sang. No només no oblido la sang de dins sinó que l'admeto i la vull, sóc massa la sang com per oblidar la sang i per a mi la paraula espiritual no té sentit ni tampoc la paraula terrenal té sentit. No calia llançar-me una rata a la cara nua. No en aquest instant. Bé es podria haver tingut en compte la por que em persegueix des de petita, les rates ja s'havien rigut de mi, en el passat del món, les rates ja m'havien devorat amb impaciència i amb ràbia. Però llavors era així? Jo caminant pel món sense demanar res, sense necessitar res, estimant amb pur amor innocent, i Déu que em mostra la seva rata? La grolleria de Déu em feria i m'insultava. Déu era un brut. Mentre caminava amb el cor tancat, sentia una decepció tan inconsolable com només havia sentit menuda. Vaig seguir caminant, intentava oblidar. Però només se m'acudia venjar-me. Però quina venjança podria agafar-me jo contra un Déu totpoderós, amb un Déu que fins amb una rata aixafada podia aixafar-me? La meva era una vulnerabilitat de criatura sola. En el meu desig de venjança no podia ni enfrontar-me amb Ell, perquè no tenia ni idea ni on era. Quina seria la cosa on Ell estaria i més que jo, mirant-la amb ràbia, fos capaç de veure? En la rata? En aquella finestra? En les pedres del terra? Era a mi on Ell ja no hi era. Era a mi on ja no el veia.

            Llavors es va acudir la venjança dels febles. Ah, sí? Doncs llavors, en lloc de guardar-li el secret, ho explicaré. Sé que entrar a la intimitat d'Algú i després comptar els secrets és innoble, però jo explicaré-no comptes, si més no per afecte no expliquis, guarda't per a tu sola les misèries de Déu-, sí, vaig a explicar, vaig a difondre el que em va passar, aquesta vegada no es va a quedar així, vaig a explicar el que Ell va fer, vaig a arruïnar la seva reputació.
             
Però potser va ser perquè el món mateix és rata, i per la rata havia pensat jo que també estava preparada. Perquè m'imaginava més fort. Perquè feia l'amor un càlcul matemàtic equivocat: pensava que, sumant les comprensions, estimava. No sabia que sumant les incomprensions és com es estima veritablement. Perquè només per haver sentit afecte vaig pensar que estimar era fàcil. I perquè vaig rebutjar l'amor solemne, sense comprendre que la solemnitat ritualitza la incomprensió i la transforma en ofrena. I també perquè sempre he estat molt de plet, la meva manera és barallar-me. I perquè sempre intento arribar a la meva manera. I perquè encara no sé cedir. I perquè en el fons vull estimar el que jo estimaria, no el que és. I perquè encara no sóc jo mateixa, i per tant, el càstig és estimar un món que no és ell mateix. I també perquè m'ofenc sense raó. I perquè potser necessito que em parlin amb brutalitat, ja que sóc molt tossuda. I perquè sóc molt possessiva i llavors vaig començar a preguntar amb una mica d'ironia si no volia també la rata per mi. I perquè només podré ser la mare de les coses quan sigui capaç d'agafar una rata amb la mà. Sé que mai podré agafar una rata sense morir de la meva pitjor mort. Utilitza jo llavors el magnificat que s'entona a cegues sobre allò que no es coneix ni es veu. I usi jo el formalisme que m'aparta. Perquè el formalisme no ha ferit el meu simplicitat sinó el meu orgull, ja que per l'orgull d'haver nascut em sento tan íntima del món, però d'aquest món que ja vaig extreure de mi amb un crit mut. Perquè la rata existeix tant com jo, i potser ni jo ni la rata siguem per ser vistes per nosaltres mateixes, la distància ens iguala. Potser primer de tot jo hagi d'acceptar aquesta naturalesa meva de voler la mort d'una rata. Potser em crea massa delicada només perquè no cometre els meus crims. Només perquè vaig contenir els meus crims crec que el meu amor és innocent. 
Potser no pugui mirar la rata mentre no pugui mirar sense lividesa aquesta ànima meva penes continguda. Potser hagi de trucar «món» a aquesta manera meva de ser una mica de tot. Com puc estimar la grandesa del món si no puc estimar la mida de la meva naturalesa? Mentre imagini que «Déu» és bo pel sol fet que jo sóc dolenta, no estaré estimant res: tan sols serà una forma d'acusar. Jo, que sense si més no haver-me recorregut tot ja vaig triar estimar el meu contrari, al meu contrari vull cridar Déu. Jo, que mai m'acostumaré a mi mateixa, pretenia que el món no em escandalizase. Perquè jo, que de mi només vaig aconseguir no sotmetre a mi mateixa, ja que sóc molt més inexorable que jo, pretenia recompensar de mi mateixa amb una terra menys violenta que jo. Perquè mentre estimi un Déu únicament perquè no em vull a mi, seré un dau marcat i el joc de la meva vida major no podrà realitzar-se. Mentre jo inventi a Déu, Ell no existirà.

en Cuentos reunidos, 2008

del bloc Descontexo.