imatge Landscape - 

-Adaptació lliure del moment en que els obrers, ja convençuts, pugen a l’administració per a reclamar els seus drets.- Ona literaria.


El senyor González va arribar a Lévy-Pants aviat, com sempre. Va encendre simbòlicament la seva petita estufa i una cigarreta amb filtre amb el mateix llumí: dues torxes que senyalaven el començament d’una altra jornada de treball.
El dia anterior el senyor Ignatius Reilly havia afegit un nou detall a la oficina: banderoles de paper, malves, grises i marrons, corrien de bombeta a bombeta creuant el sostre. Tot recordava al cap administratiu el guarniment de Nadal i el feien posar sentimental.
Va mirar feliç el sector del senyor Reilly i va advertir que les mongetes tendres creixien tant que havien començat a enredar-se en les manetes dels calaixos de l’arxiu. El senyor González es va preguntar com podria treballar l’arxiver sense fer malbé aquells tendres brots.
Mentre s’ocupava en aquests pensaments, li va sorprendre veure al propi senyor Reilly entrar com un torpede per la porta.
-Bon dia, senyor-va dir amb brusquedat Ignatius, la immensa bufanda volant horitzontal. De l’espatlla li penjava una càmera de cinema barata i portava sota el braç un embalum que semblava un llençol.
-Arriba molt d’hora, senyor Reilly
-Que vol dir? Jo sempre arribo a aquesta hora
-És clar, és clar-va dir mansament el senyor González.
-És que creu que he arribat abans amb algun objectiu concret?
-No, no, què va...Jo
-Parleu clar, senyor. Què vol dir aquesta suspicàcia tan estranya?.
Els ulls li brillaven paranoics i, sense esperar resposta, es va adreçar pesadament cap a la fàbrica. El senyor González encara intentava entendre aquest diàleg sense sentit, quan va sentir un rumor que arribava de la fàbrica. Semblava un aplaudiment. Potser, va pensar, li ha tocat la rifa a algun dels obrers.
-Que facin; només vull que em deixin tranquil. Per a mi, els obrers són simplement part de l’estructura física de Levy-Pants, sense relació amb el “cervell”. En tot cas, quan aconsegueixi reunir prou valor, preguntaré al senyor Reilly que fa quan baixa a la fàbrica.
A la fàbrica, quatre dels obrers abraçaven Ignatius per les descomunals cuixes i, amb notable esforç, l’estaven pujant a sobre d’una de les taules de tallar roba. Mig assegut sobre les espatlles dels seus portadors, Ignatius cridava instruccions com si supervisés el carregament d’una mercaderia rara i valuosa.
-Cap amunt i cap a la dreta!-cridava als de sota.
-Cap a munt, cap a munt amb compte!. Poc a poc. M’heu agafat bé?
-Si-va respondre un dels portadors
-Doncs molt em sembla que no. Si us plau! M’està agafant una angoixa profunda!
Els obrers observaven amb interès com els portadors trontollaven sota la gran càrrega.
-Ara cap en darrera!-deia nerviós l’Ignatius.
-Cap en darrera fins que la taula quedi just a sota meu!
-No es preocupi, senyor Reilly, El portem de dret cap a la taula!(...)
Però els obrers que miraven no ho tenien tant clar. Algú va cridar:
-Amb compte! El trencareu el cap!
-Si us plau. Que algú més ajudi. Estic a punt de convertir-me en una muntanya d’ossos trencats.
-Té la taula just a sota, senyor Reilly. Intenti posar-hi els peus
-A poc a poc.-Va demanar Ignaius mentre tantejava amb el seu enorme peu amb precaució.
-Bé, molt bé. Quan estigui segur em podeu deixar anar.
Ignatius estava per fi en vertical sobre la llarga taula, agafant el llençol davant la pelvis, per ocultar al públic el fet que, durant el procés de càrrega i descàrrega s’havia sentit bastant estimulat.
-Amics!-Va dir amb grandiloqüència, aixecant el braç que no subjectava el llençol.
-El gran dia ha arribat a la fi! Espero que tots s’hagin recordat de portar els estris de guerra.
El grup que l’envoltava no va dir ni ase ni bestia.
-Em refereixo als pals, cadenes, troncs i la resta.
Aleshores, feliços, els obrers van alçar postes de tanques, pals d’escombres, cadenats de bicicletes i maons.
-Deu meu! No hi ha cap dubte de que teniu un variat i temible armament. La violència del nostre atac potser sobrepassarà les meves previsions. No obstant quan més definitiu sigui el cop, més definitius seran els resultats. Deixarem darrera nostre una fàbrica saquejada i desfeta, hem de respondre al foc amb foc.
-Què diu? Va preguntar un obrer a un altre
-Arrasarem la fàbrica ara mateix, per sorprendre l’enemic quan els seus sentits estan encara enterbolits per les boires de la primera hora del matí.
Mentre els obrers aplaudien sorollosament, Ignatius es va treure el llençol de sobre la pelvis.
-Això ho portarem d’avantguarda.
I va desplegar el llençol. Rebregat i brut, portava escrit en grans lletres vermelles ENDAVANT!. I a sota, escrit en una complicada cal•ligrafia blava, Creuada per la dignitat mora.
Qui sap qui ha dormit en aquest vell llençol! Senyor! Va dir una dona apassionada i aficionada als espirituals, que havia estat nomenada directora del cor. Uns quants més van opinar sobre la brutícia del llençol en termes menys delicats
-Silenci!-Va dir Ignatius colpejant amb els peus a sobre de la taula.
-Si us plau! Dues dones esveltes portaran aquesta pancarta quan avancem en manifestació cap a l’oficina.
-Jo no toco aquesta porqueria, no senyor.-Va dir una de les dones.
-I, a més, perquè hem de portar aquest llençol vell?
-Llençol? Llençol?-Va replicar Ignatius.
-Si voleu irrompre en l’oficina com un ramat, només sereu partícips d’un motí. Aquesta bandera dóna forma i crèdit a la sublevació. Hi ha certa geometria lligada a aquestes coses, un cert ritual que cal observar. Vostès dues, agafin la bandera
Les dues dones que Ignatius havia assenyalat van agafar la bandera fent pinça amb dos dits, com si fos la mortalla d’un leprós.
-Encara és més impressionant del que em pensava-va dir satisfet Ignatius i va engegar la càmera per gravar la pancarta i els treballadors.
-Si us plau, volen aixecar les pedres, els pals i les cadenes?
Els obrers van obeir rient.
-Amb una mica més de violència, si us plau. Ensenyeu-les amb agressivitat. Crideu. Salteu.
Tots seguien les instruccions juganers. Tots menys les dues dones que portaven la bandera, que se la miraven amb expressió de fàstic. Ignatius va filmar durant més d’un minut l’escena que tenia davant ell. Després va entregar la càmera a un obrer perquè el filmés a ell: va aixecar el puny amb convicció per a la posteritat.
-Bé, ja n’hi ha prou-va dir mentre recollia la càmera.
-Hem de controlar els impulsos i planificar.
Va indicar que les dues dames precedirien amb la pancarta. Immediatament darrera aniria el cor, cantant alguna melodia popular o religiosa adient. Després vindrien tots els altres, el batalló dels guerrers.
-Jo seguiré tot el grup amb la meva càmera per enregistrar aquest fet memorable..
Un silenci feliç va regnar a la fàbrica. Els obrers agraïen la ruptura de la rutina diària.
-Recordeu. L’entrada a l’oficina serà pacífica i racional. Entraran les dues dames de la bandera i el cor. El batalló es mantindrà quiet fins que hagi d’intervenir. Quan sigui el moment, jo cridaré: -A l’atac!. Aquest serà el senyal per empunyar les armes i atacar. Està tot clar? Si us plau, les dues dones, que prenguin posicions al costat de la porta. Que es col•loqui darrera el cor i després el batalló.
Els obrers van formar ràpidament, somrients i simulant baralles entre ells amb els pals i les cadenes.
-Magnífic!. El cor ja pot començar a cantar
La directora del cor va començar a tocar una flauta i tots van encetar un espiritual.
-Realment commovedor. Endavant!
La formació va obeir tant ràpidament que, abans de que Ignatius pogués afegir res més, ja havien sortit de la fàbrica i pujaven les escales cap a l’oficina.
-Quiets! Algú m’ha d’ajudar a baixar de la taula! Torneu!
Però la porta es va tancar. Ignatius es va col•locar a quatre potes i, gatejant, va arribar fins el final de la taula. Després, poc a poc i amb molta dificultat, es va girar i va deixar penjant les cames. Va comprovar que els peus estaven només a uns centímetres del terra i es va arriscar a saltar. Durant el salt, la càmera va caure a terra i va colpejar el ciment amb un soroll sord. Feta miques, va deixar anar les seves entranyes fílmiques.
Ignatius va córrer cap a la porta mentre es ficava metres i metres de pel•lícula a la butxaca. Quan va arribar a l’oficina les dues dones desplegaven el brut llençol davant un confós senyor González. Els membres del cor, amb els ulls tancats, cantaven compulsivament, perduts en el seu món melòdic. Ignatius va travessar el batalló, que esperava a la porta de l’oficina i es va adreçar cap a l’escriptori del cap administratiu, apropant-hi les dues dones de la bandera perquè el senyor González pogués veure la inscripció.
-Què significa tot això?-Va preguntar el senyor González llegint la pancarta
-Es nega a ajudar a aquestes persones?,
-Ajudar? No ho entenc.
-Parlo del pecat contra la societat del que vostè és culpable!
-Què?
-Aquest home no sap que és la caritat. A l’atac!
Una de les dones de la pancarta va demanar una oportunitat pel senyor González. Però l’Ignatius no en va fer cap cas.
-A l’atac!
Va repetir Ignatius, amb més fúria. Algú es va apropar als arxius i els va donar un cop amb la cadena, sense convicció. Però les plantes de les mongetes van caure per terra.
què has fet, desgraciat?
-vostè ha dit “a l’atac”
Un altre guerrer va alçar el pal, mirant la garlanda de banderetes.
-No toqui això. Però què s’han cregut vostès?
-Vostè a dit “ a l’atac”
El sistema nerviós de l’Ignatius estava a punt d’esclatar
-Prou. Quina horrible cançó! Que calli el cor.-Va dir Ignaius fora de si. El cor va quedar mut.
-No entenc el que està fent, senyor Reilly-va dir el cap administratiu
-Tanqui la boca, subnormal
-Nosaltres ens tornem cap a la fàbrica. És vostè un home dolent.
va dir furiosa la directora del cor.
-Un moment, un moment. Algú ha d’atacar al senyor González. Vostè, el del maó, vingui.
-Jo no pegaré a ningú.
Les dues dones va deixar caure el llençol a terra amb manifesta repugnància i van seguir al cor, que ja començava a tornar cap a la fàbrica.
-Però, on van?-Cridava Ignatius, la veu ofegada per la saliva i la ràbia. Els guerrers no van contestar mentre marxaven per la porta de l’oficina. Ignatius es va llançar veloç i va agafar un guerrer pel braç, però el guerrer se’l va traure de sobre com si fos un mosquit i li va dir:
-Ja tenim prou problemes sense necessitat de que ens fiquin a la pressó.
-Tornin, això no ha acabat-Cridava Ignatius frenètic al batalló en retirada, però la processó va seguir silenciosament i amb resolució escales avall cap a la fàbrica. I es va tancar la porta darrera l’últim creuat de la dignitat mora.