L'ÙLTIM ESCRIPTOR

"Dilluns que ve es compliran 10 anys de la mort d'un escriptor que s'ha convertit en llegenda: Roberto Bolaño. Dominical s'avança a l'efemèride i li dedica la portada i un reportatge que els interessats en la vida i l'obra de l'autor de 'Los detectives salvajes' no es poden perdre. El firma un altre mestre de la ploma: Juan Villoro. L'escriptor mexicà va compartir amb Bolaño llargues estades a Catalunya i el coneixia molt bé com a home i com literat, així que ningú millor que ell per explicar-nos com i per què l'escriptor tímid que mai va somiar ni va buscar la fama ha acabat sent un mite."

Aixó diu algú al Dominical de El Periódico: Mite literari a pesar seu, nomès algú que no ha entès res pot dir una bestiessa com aquesta, car si alguna cosa va presidir la vida i obra de Roberto Bolaño va ser la seva obssessió gairebè malaltissa de la fama i més que la fama, que en certa manera se n'enfotia, la notorietat posterior, la posteritat literaria. Bolaño escribia per a la posteritat, per a ser el mite que ja és als deu anys de la seva mort. "tímid que mai va somiar ni va buscar la fama ha acabat sent un mite." mal afirma el periódico, tot en ell anava ja des de Mèxic estructurat, planificat, meticulosament planificat per a ser mite, eternitat, i sempre amb el rerefons de deixar una herència no intel·lectual sinó económica a la seva dona i fills, és per aixó que volia partir 2666 en cinc volums, simplement perquè, conscient, sabedor que era la seva última novel·la, l'herència que deixava a la seva familia, amb cinc volums deixaria més diners que un totxo sol.

Juan Villoro ho explica millor al suplement del Dominical, que el titular perpetrat per el becari de torn de El Periódico. La fama és un malentés, deia Bolaño a qui no l'interessava perquè anava del seu bracet. Anava sobrat de vanitat, de la sana vanitat de qui sap que va sobrat de talent i és capaç de transmetre'l.

Acaba Villoro dient: Si estigués entre nosaltres, Roberto Bolaño miraria intrigat el seu peculiar destí, s'arronsaria d'espatlles davant les coses que diem d'ell, encendria una cigarreta i seguiria impertorbable el seu camí. Lo qual vol dir que potser si que Villoro va ser amic de Bolaño, però molt em temo que no va entendre res de la seva personalitat, o no ens ho vol transmetre. Bolaño faria veure que mirava intrigat, aparentment s'arronsaria d'espatlles i encendria una cigarreta somrient murri sabent que havia assolit el seu objectiu, ser el millor i l'ùltim escriptor, per a tota l'eternitat.