És curiós: els filòsofs de la història, en construir llurs teories dels canvis culturals, passen amb una negligència que caldria anomenar escandalosa aquelles coses menors, subalternes, en les quals s'endevina fàcilment una força simptomàtica considerable. Un estil de vida --i això són les cultures--, s'hi reflecteix tan clar, tan potent, com en les altes creacions de l'esperit: l'arquitectura, la filosofia o l'estratègia. No saben tot el que hi ha en un minuet. Algun capítol de La tardor de l'Edat Mitjana, de Huizinga, ens dóna sobre la cultura medieval tantes o més evidències que un panorama de l'Escolàstica o una antologia de catedrals. O almenys s'haurà de reconèixer que els detalls són imprescindibles per a arrodonir la visió d'aquests fenòmens. Jo no dubte, per exemple, que el fet que la matemàtica apol.línia no aprofite a l'home fàustic, serà un argument prou estupend per a certificar la diferència entre l'antic món mediterrani i el modern món occidental. Però m'agradaria veure'l corroborat, aquest com tots els arguments forts, amb d'altres més modestos i menys propensos a les confusions de l'especulació. Com ho puga ésser la manera de concebre el nombre, la cuina és ingredient de les civilitzacions. Si hi ha hagut una veritable escisió cultural, haurem de trobar-la en ambdues --en totes les-- esferes. El destí de l'all, posem per cas, en fóra ben revelador. L'all ens unia, catalans i grecs, italians i provençals, sicilians i andalusos. I l'all subsisteix encara, a desgrat de les ofensives, de les fastigoses ofensives de l'elegància anglosaxona, que el voldria bandejar com a quelcom de repugnant o d'inhonest; i subsisteix, com subsisteixen més elements apol.linis dels que Spengler creia, encastat en les zones intocades, allà on la cultura és net afer consuetudinari, saba secular i calenta en les venes de l'home, i no lletra morta, i no moda apresa. Aquesta mena de supervivències --les insignificants en aparença--, hauria de fer meditar els filòsofs abans de firmar l'acta de defunció d'una cultura. Potser açò de la cuina us semblarà massa frívol, àdhuc per al to de frivolitat, únic que em puc permetre. Tampoc no tinc la pretensió d'insistir-hi massa. Del que jo volia parlar era del nu i del diàleg, d'aquestes dues creacions formidablement mediterrànies, com a il.lustracions --miniatures-minuets-- del problema de les cultures.

2
'Qui, mirant la mar, no ha pensat en el nu? Alguna ànima de contrabandista només' Així es preguntava i es responia, fa molts anys, un aleshores excel·lent poseur del mediterranisme. He al·ludit Eugeni d'Ors. Però Xènius no va adonar-se que hi ha moltes classes de nu --i moltes classes de contrabandistes --. Hi ha tants nus --tants nus litorals-- com mars hi ha. Cadascun obeeix a una viva equació de substàncies imponderables i precioses. Entre les quals, en la nostra mar, compten: Euclides, i la raça, i Botticelli, i la forma de les veles, i alguna tannka de Carles Riba, i els vents i la vegetació, i el Convit, i... Sí; en aquestes costes, el nu és rítmic, necessari, radiant. Això és: decoratiu. Estètic. Ens trobem, doncs, amb una localització alhora geogràfica i cultural. Com en els altres nus --com en els altres mars--. A la vora de les del Nord, el nu és una utopia i, en conseqüència, una immoralitat. Als tròpics és pura barbàrie: una innocència animal o adamítica, tant se val. A Califòrnia, a les mars cinematogràfiques de la latitud que siguen, ja és pornografia: una invenció capitalista --i heus ací uns contrabandistes que sí que pensen en el nu--. Crec que només aquest terç tipus de nu demana una explicació. Tanmateix, jo la veig tan senzilla que m'estranya no haver-la trobada en cap lectura. I és: que pròpiament no s'ha de considerar com a nu, sinó com a despullament; quelcom que suposa, previ, el vestit; i no un vestit qualsevol, sinó el vestit pudorós i cristià, la vergonya. Té, en suma, una intenció blasfematòria. Un nu pecaminós --escaient a una civilització, com l'occidental, que té medul.la teològica--. I podeu fer-ne les confrontacions, recordant que la Mediterrània és una mar, una civilització, amb mitologia però no amb teologia.

3
L'Edat Mitjana va desconèixer la nuesa, quasi en absolut: per això, potser, era perita en obscenitat. El gòtic, que ha suscitat una espessa retòrica a base d'interpretacions místiques o teologals, abundava en adornaments model·lats en el fang més reprobable. (Són cèlebres les petites escultures d'alguns chors catedralicis, i ací, a València, també en tenim algunes en l'edifici de la Llotja, massa escabroses.) El nu torna amb el Renaixement. En la mesura --migrada-- en què és factible un renaixement, fou una recuperació de velles essències mediterrànies. El nu hi retorna: a la pintura, a la gran pintura. Però un matís --en realitat, més que un matís-- separa el nu renaixentista del nu grec: al capdavall, els renaixentistes no podien repaganitzar-se, no podien desprendre's del tel de pecat amb que el cristianisme havia envoltat el cos humà. (No és que el cristianisme menyspree el cos, ans en té un concepte distint del dels antics mediterranis: per a aquests, el cos és ja gloriós; per al cristianisme, ho serà, certament, després, segons un dogma magnífic, de la resurrecció de la carn.) Del Renaixement ençà assistim a un procés de descristianització, intentadament total: si l'home modern no prescindeix del cristianisme --perquè no pot, malgrat tot--, el combat. Seguint aquesta trajectòria --europea, humanista--, a mida que van vencent-se les resistències cristianes, el nu es purifica, es mediterranitza. Compareu els nus del Corregio, del Giorgione, del Tizià, amb els de Cézanne, de Maillol, de Picasso. Com que no hi ha pecat --com que s'ha arribat a l'extirpació del sentiment del pecat--, no hi ha obscenitat. Però fora, on ja no regna l'humanisme, en un ambient teocèntric, ¿quin sentit, si no satànic, tindrà el nu? Car entre el nu apol.lini i el nu fàustic --i seguesc utilitzant el lèxic de Spengler-- hi ha una barrera irrevocable: la creença, més o menys conscient, en el pecat original. L'home antic no concep la caiguda; el modern en vies de descristianització, s'hi complau; i ací tornem al punt del nu cinematogràfic. Una altra tendència alliberada del pes de la caiguda parteix de Rousseau. Quant al nu, aquesta tendència té nom i doctrina: el nudisme. Però el nudisme tampoc no és nostre. A banda els seus propòsits ètics i reformadors, els rousseaunians creuen que la natura --la Natura-- no és un escenari, sinó un esperit. I, mirant-ho mediterràniament, si la natura és un esperit, molt probable que es tracte d'un esperit maligne.

4
S'esdevé, amb el diàleg, com amb el nu. El diàleg és forma típicament --arquetípicament-- mediterrània de cultura. Intel.ligència en marxa i possibilitat d'ironia. L'àgora tant com Plató en són la prova. I l'Edat Mitjana ataca el diàleg creant la intimitat. Que és d'allò més antimediterrani del món. Les llars i les esglésies. (I no em digueu que hi ha diàlegs íntims, perquè llavors us referiu a las confidències.) Amb el Renaixement hi ha, també, una revifalla del diàleg. En dos aspectes. Del diàleg literari, com pertanyia a una empresa llibresca: Bernat Metge, Erasme, Vives, Valdés. (Estava a punt d'afegir l'Aretino: però put a Edat Mitjana.) I del diàleg com a instrument de comerç intel.lectual: rompiment de la uniformitat medieval, floració de la diversitat. El XVIIIè conserva el diàleg sota espècie de polèmica i d'epistolari. L'esperit francès, en general, s'ha mantigut fidel a aquesta virtut mediterrània. Llevat del parèntesi romàntic. El Romanticisme, a França com pertot, implica el triomf del monòleg. De romàntics n'hi ha haguts en tots els temps: el Dant, i Auziàs, i Proust, i Paul Éluard --els lírics i els delirants--. Lírics: que parlen sempre en primera persona del singular; aquells per als quals llur persona és primera i singular. ¿Quin poeta estrictament mediterrani qualificaríeu de líric --líric d'aquesta faisó suprema--? Ni Horaci, ni cap grec, ni Virgili. Safo? Però Safo era una dona! O Valéry? Però Valéry fou un filòsof camuflat! Potser Maragall? Però Maragall estava fet de rares mixtures germàniques! I no parlem dels transplantats: Goethe, que no tenim per líric --els seus versos no eren bastant inevitables, afirmava Wordsworth-- o Shelley; ni dels enyorívols, com Hölderlin. Llur mediterranisme no passa de la categoria de miratge: una modalitat ben romàntica. A partir del Romanticisme, el monòleg va guanyant camp. Fins en el gènere objectiu per definició, la novel.la: Joyce. I en un altre pla, la civilització moderna ha tret algunes armes, eficaces!, per a destruir les restes de capacitat de diàleg que quedaven. Del cinema a l'Estat totalitari, hi ha tota una gama d'institucions que procuren el silenci. I a llur marge, les gents parlen --allò que feia Babbitt--, es confessen, conten, criden: però no dialoguen. I és que viuen partits en dos àmbits estranys al del diàleg: la cel.la individual, el clos subjectiu, i la riuada massiva, la concentració multitudinària. Han perdut, van perdent la gràcia equilibrada de la llibertat, el gust de la ciutadania, la noblesa de la controvèrsia. I els intel.lectuals? Ah, els intel.lectuals: si no estan mediatitzats per cap engagément, es limiten a jugar el paper de personatges de Huxley.

5
Advertesc al lector que, en les paraules precedents, no he posat desdenys ni lamentació. El plor i el blasme, davant la història, són actituds perillosament insuficients. I encara: allò que ha tingut alguna significació en la vida de l'Esperit, mai no mor del tot. Ni el cristianisme reeixí a esborrar tota la classicitat pagana, ni la modernitat heterodoxa prevaldrà contra tot el cristianisme; com la Revolució francesa no anul.là l'aristocràcia --ara en diem seleccions o minories selectes--, ni la violència actual --feixisme, comunisme-- acabarà amb tot el liberalisme, ni suposant que s'impose definitivament. Totes les cultures passades coexisteixen amb la cultura vigent. Així, el nivell dels temps, en el qual hem de viure, és la summa compacta, heterogènia, d'elements de tan variada procedència. En aquest elenc de materials, l'home tria; i a través de la pròpia època indefugible, pot fer-se partícip d'una altra cultura. Molts, molts, a la vora de la Mediterrània, han repetit amb Rubén: <<¡Qué anciano soy, Dios mío! ¡Qué anciano soy!>> El fet que molts més encara no hagen pogut dir l'admirable jaculatòria, el fet que el diàleg i el nu --i altres coses-- siguen subestimats avui, ens pot omplir de melangia, però no pas de desconhort. Quan els homes arriben a sentir la urgència d'una cura contra la impudícia i l'esterilitat espiritual --i no tardaran massa a sentir-la-- giraran els ulls vers el nu i el diàleg mediterranis. I vers les altres coses --el nombre apol.lini, l'all o vés a saber què--, quan vulguen guarir-se d'altres malalties fàustiques.


JOAN FUSTER - València, juliol 1950