El que acostumava quan s'acabava de divorciar per primera vegada i es trobava per fi sol i estava tan content de ser lliure de nou, era, després d'estar unes quantes hores fent acudits i conyeta amb els seus amics al cafè, o al còctel de l'exposició tal, on tots es morien de riure de les coses que deia, tornar a la nit al seu departament novament de solter i tranquil·lament i amb delectació morosa posar-se a implicar els seus instruments, primer una butaca, que col·locava al mig del tocadiscs i una tauleta, després una ampolla de rom i un got mitjà, blau, de vidre de Carretones, després una gravació de la Tercera Simfonia de Brahms dirigida per Felix Weingartner, després el seu gros exemplar empastat Editorial Nova Espanya SA, Mèxic, 1944 dels germans Karamàzov, i de seguida connectar el tocadiscs, destapar l'ampolla, servir-se un got, seure i obrir el llibre pel capítol III de l'Epíleg per llegir reiteradament aquella part en què es veu mort al nen Ilucha en un fèretre blau, amb les mans plegades sobre el pit i els ulls tancats, i en la qual el nen Kolya, a saber per Aliocha que Mitya seu germà és innocent de la mort del seu pare i no obstant això morirà, exclama emocionat que li agradaria morir per tota la humanitat, sacrificar-se per la veritat encara que fos amb afront, per a seguir amb les discussions sobre el lloc en què havia de ser enterrat Ilucha, i amb les paraules del pare, qui els explica que Ilucha li va demanar que quan l'hagués cobert la terra esmicoles un tros de pa perquè baixessin els pardals a picolejar i que ell els sentiria i s'alegraria sentint-se acompanyat, i més tard ell mateix, ja enterrat Ilucha, mentre se'n va escampa en trossets un pa murmurant: «Veniu, voleu aquí, ocellets, voleu pardals», i perd a cada estona el judici i es desmaia i es queda com esmaperdut i després torna en si i comença de nou a plorar, i es penedeix de no haver donat a la mare d'Ilucha una flor del seu fèretre i vol anar corrent a oferir-li, fins que finalment Aliocha, en un rapte d'inspiració, al costat de la gran pedra on Ilucha volia ser enterrat, es dirigeix ​​als condeixebles d'aquest i pronuncia el discurs en que els diu aquelles esperançades coses relatives a que aviat es separaran, però que de totes maneres, siguin quines siguin les circumstàncies que hagin de enfrontar a la vida, no han d'oblidar aquest moment en què se senten bons, i que si alguna vegada quan siguin grans es riuen d'ells mateixos per haver estat bons i generosos, una veu els dirà en el seu cor: «No, no faig bé en riure, doncs no és això cosa de riure», i que ho diu per si arriben a ser dolents, però no hi ha motiu perquè siguem dolents, veritat nois, i que fins i tot dins de trenta anys recordarà aquests rostres girats cap a ell, i que a tots els vol, i que d'aquí en endavant tots tindran un lloc en el seu cor, amb l'explosió final d'entusiasme en què els nens commoguts criden a cor: visca Karamazov!; lectura que desenvolupava a un ritme tal tan ben calculat que els visques a Karamàzov acabaven exactament amb els últims acords de la simfonia, per tornar novament a començar segons l'efecte del rom ho permetés, sobretot que permetés finalment apagar el tocadiscs, prendre una copa final i anar al llit, per ja en ell enfonsar minuciosament el cap al coixí i sanglotar i plorar amargament un cop més per Mitya, per Ilucha, per Aliocha, per Kolya, per Mitya.

FI

 Homenatge a Masoch
[Conte. Text complet.]
Augusto Monterroso