Semblaria que la lògica i també el sentit comú, dirien que potser a la Comunitat Europea en general no ens podem permetre el luxe de tenir i mantenir els nostres pagesos, que en no ser rendible el seu treball i el producte que conreen més l'aigua que gasten i sovint malgasten, seria més lògic deixar-ho córrer i adquirir aquests productes alimentaris en general als països del tercer món que molt més ho necessiten que nosaltres i ens poden proveir dels mateixos productes a un millor preu.
Entrar ara en si aquest seria un comerç just i si els productors rebrien la recompensa per la seva feina o és quedaria en mans dels intermediaris, és una altra qüestió, però ho comento per que no em sia retret, tot i que aquesta queixa prou i és aquí vers les grans centrals de compres de mercaderies.
Però aleshores deixo el cap a banda, i penso en els dissabtes quan surto a passejar amb la bicicleta. M'agrada baixar per la vora del Ripoll fins a Ripollet i veig els jubilats que tenen els seus horts on hi cultiven de tot, i on cada pagès és un savi entès en la matèria i el del costat no hi entén res, i viceversa, i m'aturo a comprar-les-hi tomàquets, enciams o el que s'escaigui.
Tenir un tros de terra és molt més que una distracció de jubilat, és aquest sentit d'arrelament que tenim en trepitjar aquesta terra, aquesta sensació que és la nostra mare que ens ha alimentat durant segles. I no és aquesta una visió bucòlica, si més no realista de la necessitat de l'home de sentir-se com els arbres i les plantes arrelat a la seva pròpia terra.
Em temo que la comunitat Europea no és conscient de la problemàtica de la gent del camp, i no enfoca les dificultats que hi han per que se’n puguin sortir de la manera correcta. No tot s'arregla amb subvencions aleatòries, que acaben generant una certa acomodació i adaptació momentània, però sense cap visió de futur, i si bé és cert que potser alguns sectors com el de l'avellana són ja insostenibles i s'han de deixar morir per onerosos, la percepció és que s'hauria de cuitar més la gent de la terra, estudiant que convé i és necessari sembrar i on, segons les característiques del terreny. De fet a la gent de l’avellana fa mes de dotze anys ja se’ls hi va dir que no podien seguir i se’ls varen donar solucions alternatives però no varen fer cas de l’administració; i malgrat no confiar hom massa en la administració, en aquest cas crec tenien i tenen tota la raó.
No sóc entès en la matèria, malgrat haver nascut a pagès, sóc home de ciutat, però potser caldria escoltar-los més als pagesos, que segur tenen i molt a dir i solucions a aportar per continuar fent el que han fet tota la vida, cultivar la terra. Perquè en el fons, ells representen l’essència de la vida humana, tan deformada per la vida a ciutat. La terra durant segles ens ho ha donat tot, i no és just ara que li donem l'esquena a ella i als qui la treballen, per comoditat o simplement per interessos purament econòmics de la mundialització.
Entrar ara en si aquest seria un comerç just i si els productors rebrien la recompensa per la seva feina o és quedaria en mans dels intermediaris, és una altra qüestió, però ho comento per que no em sia retret, tot i que aquesta queixa prou i és aquí vers les grans centrals de compres de mercaderies.
Però aleshores deixo el cap a banda, i penso en els dissabtes quan surto a passejar amb la bicicleta. M'agrada baixar per la vora del Ripoll fins a Ripollet i veig els jubilats que tenen els seus horts on hi cultiven de tot, i on cada pagès és un savi entès en la matèria i el del costat no hi entén res, i viceversa, i m'aturo a comprar-les-hi tomàquets, enciams o el que s'escaigui.
Tenir un tros de terra és molt més que una distracció de jubilat, és aquest sentit d'arrelament que tenim en trepitjar aquesta terra, aquesta sensació que és la nostra mare que ens ha alimentat durant segles. I no és aquesta una visió bucòlica, si més no realista de la necessitat de l'home de sentir-se com els arbres i les plantes arrelat a la seva pròpia terra.
Em temo que la comunitat Europea no és conscient de la problemàtica de la gent del camp, i no enfoca les dificultats que hi han per que se’n puguin sortir de la manera correcta. No tot s'arregla amb subvencions aleatòries, que acaben generant una certa acomodació i adaptació momentània, però sense cap visió de futur, i si bé és cert que potser alguns sectors com el de l'avellana són ja insostenibles i s'han de deixar morir per onerosos, la percepció és que s'hauria de cuitar més la gent de la terra, estudiant que convé i és necessari sembrar i on, segons les característiques del terreny. De fet a la gent de l’avellana fa mes de dotze anys ja se’ls hi va dir que no podien seguir i se’ls varen donar solucions alternatives però no varen fer cas de l’administració; i malgrat no confiar hom massa en la administració, en aquest cas crec tenien i tenen tota la raó.
No sóc entès en la matèria, malgrat haver nascut a pagès, sóc home de ciutat, però potser caldria escoltar-los més als pagesos, que segur tenen i molt a dir i solucions a aportar per continuar fent el que han fet tota la vida, cultivar la terra. Perquè en el fons, ells representen l’essència de la vida humana, tan deformada per la vida a ciutat. La terra durant segles ens ho ha donat tot, i no és just ara que li donem l'esquena a ella i als qui la treballen, per comoditat o simplement per interessos purament econòmics de la mundialització.
Completament d´acort
ResponEliminasalut
La politica agraria de la CEE prima los monocultivos, de esta manera en algunos sitios plantamos solo cereales y en otros patatas o remolacha, eso que en principio esta muy bien y tal, tan solo es una trampa, porque para conseguir una alimentación completa de nuestro mercados nos vemos obligados a recurrir a los mercaderes de alimentos, para estos es para los que están enfocando la política agraria. La perdida de riqueza y diversidad en los cultivos es palpable y eso nos hace vulnerables a plagas, pero claro ya esta alguien para vendernos "los productos adecuados" y "las semillas pertinentes". Este, junto a la energía, son los robos del siglo XXI perpetrados a escala mundial. No se trata de bucolismo, se trata de que antes un agricultor podía auto-alimentarse, mejor o peor, de los que cosechaba o plantaba en la huerta, el mismo recogia su simiente y seleccionaba para la siguiente cosecha. Ahora eso en muchos casos es inviable...Bueno... que me lanzo, de este tema me gusta hablar... Un saludo.
ResponEliminade eso se trata Temujin, los agricultores dependen de Bruselas a veces para no plantar nada, y ahí está la trampa que hace que vayan desapareciendo y cada vez queden menos.
ResponElimina