Sigui perquè som a finals d'estiu o perquè el personatge era el que era i tenia el seu passat, ha generat força controvèrsia el fet que l'Ajuntament de Barcelona vulgui dedicar un carrer de la ciutat a Joan Antoni Samaranch. L'Alcalde Trias ha matitzat en declaracions a Rac1 que de fet la proposta fa un any que està en estudi i s'ha pres a petició d'una serie d'entitats esportives de Catalunya; s'ha queixat l'alcalde que el Pp hagi filtrat la notícia i ha manifestat que si de cas s'està estudiant posar el seu nom al Passeig Olímpic, que podria passar a dir-se Passeig Olímpic Joan Antoni Samaranch.
Això de la nomenclatura dels carrers de Barcelona o de qualsevol altre poble o ciutat, té el problema que molts dels noms no passen la prova del cotó; Samaranch, té el passat que té, però té també un passat més proper en què realment va fer molt per les olimpíades de Barcelona. Potser la solució més raonable per acabar d'una vegada amb aquestes discussions bizantines, seria fer com a Nova York i numerar els carrers, passeigs i avingudes, així s'acabaria d'una vegada per totes amb el problema.
Tags:
90
La solució dels números seria indicada, però dedicar un carrer a Samaranch seria impensable en qualsevol país europeu. El falangista i pornògraf va demanar desfilar per la diagonal el gener del 39, i això hauria de ser motiu suficient. I el Trias diu que és nacionalista, i potser anirà al desfile-cadena?
¿Pornografo?, la madre del cordero...
¿Quien pasaría la prueba del algodón del franquismo?
¿Cuantos funcionarios hay ahora mismo colocados a dedo de cuando la transición y cuando Franco?
Contra Franco viviamos mejor...
Sr LLuis, i a saco sense cap mena de inquietut, més estic ara amb el que diu Temujin . No és de rebut "pornografo "..i a més no enten el signigicat, De veritat..
Salut
UN ALTRE MANIOBRA PePeRA,I VAN....SEMBLAR SER QUE AN DECIDIT UNILATERALMENT,EL CARRER I TOT,SON ELS REIS DELS "EMBOLADOS".
Em sorprèn que gent que sacralitza les Olimpíades bescanti el tema del carrer, sense aquesta mena de gent com en Samaranc, eficaços i experts en la supervivència no hi hauria esdeveniments olímpics, és el problema de posar noms de persona als carrers, com molt bé diu en Francesc, no n'hi cap que aguanti una biografia seriosa.
Però com que ara hi ha molt d'interès en reconvertir la història en quelcom més presentable, doncs, no toca samaranquejar, vaja.
I als països europeus, com França i altres també tenen noms i monuments a gent molt impresentable, Napoleó es va carregar mitja Europa, i mira...
Els Comillas van ser els mecenes de Gaudí i Verdaguer, no volem els mecenes però sí els 'mecenats', en fi, que tot és un embolic.
El senyor Samaranch tenia una col·lecció molt important de pornografia a la seva biblioteca, i això no ho invento jo, naturalment, si no que fins i tot ho explicava un documental de quan la TV3 era decent i ho sé a través del periodista Raimon Barnils.
També va estar implicat en l'assassinat d'una prostituta a la postguerra, un crim estrany que va quedar impune.
Altres informacions sobre el repugnant Samaranch, al blog d'un historiador competent:
http://glamboy69.wordpress.com/2010/04/21/el-passat-franquista-de-samaranch/
I sincerament: que el nom d'un falangista es pugui posar en un carrer de Barcelona el 2013 només demostra quin desastre de Transició hem viscut. I en fi, jo crec que no cal debatre gaire. Qui vulgui saber qui era Samaranch pot trobar molta informació a la xarxa.
Les pido mil disculpas, de todo corazón, pero a mis 69 años cumplidos, no sabía nada del tema de la prostitución.
Palabra.
Palabra.
Lluís, com en Miquel no en sabia res de la vena prostitucfió d'en Samaranch, i si ve de la ma de Ramón Barnils m'ho crec.
com diuen Júlia i Temujin, els carrers començant per Sancho d'Avila i la majoria no passarien la prova del cotó, millor números i fora problemes i discussions, a banda de canvis de noms cada dos per tres segons qui mani.
Oliva, els del Pp van a la seva, pensa que és un partitr que encara no ha condemnat el franquisme i per tant a dreta llei hauria de ser il·legalitzat.
LLuís, el problema rau en que encara no hem tancat la transició, fixa't nomès en els cognoms il·lustres de molts digirents del Pp, són els fills o nets de ministres o alts dirigents franquistes.
No entenc el puritanisme sobre el tema de la pornografia, grans feixistes eren uns puritans en aquest tema i gent molt lloada d'esquerra té molts pecats de la carn, pel que fa a crims i tot això també sembla que Companys va fer de més i de menys per tal que estossinessin un ex-amant de la seva amant, en fi. Crec que ho barregem tot, en general jo no posaria el nom de ningú a cap lloc i així fora problemes, carrer del Taronger, carrer de la Pau, coses així.
I sobre la transició i les transicions, malauradament no s'acostuma a fer net, l'altre dia llegia sobre l'emperador Hirohito i com va convenir conservar-lo en el poder després de la guerra, Churchil enviava calerons de sotamà a Franco, el món és com és i qui pensi que mort el gos, morta la ràbia, va malament. Si no es volia en Samaranc s'hauria d'haver protestat en contra de la faramalla olímpica i em sembla que ho vem fer quatre arreplegats.
Fa anys van fer una molt bona peli alemana, 'Nosaltres, els nens prodigi', era la història 'd'un Samaranch' alemany, en el fons els espavilats amb habilitat pels canvis de jaqueta són els qui guanyen de veritat les guerres i no un bàndol o l'altre. González Ledesma també té un llibre sobre això 'Los Napoleones'
El que tots els mitjans catalans van procurat de negar i amagar barroerament es va poder llegir abastament en la premsa internacional: fonamentalment, els serveis prestats a la dictadura de Franco, del que Samaranch era fidel servidor, però també les trames d’enriquiment, negocis i corrupció que va caracteritzar el seu poder absolut en el si del Comitè Olímpic Internacional (coi). Per tota Espanya hi ha carrers i pavellons amb el seu nom, a Sant Feliu també. La classe política oblida que Samaranch es definia “franquista 100%” i mai no se’n va desdir. Molts del PP tampoc, ni ara.
No oblidem al gran periodista Raimon Barnils, ni els articles biogràfics que li va escriure l'estimat Josep Maria Huertas Claveria. Jo dic no a Trias.
Francesc, a mi no m'agrada que els noms dels carrers portin un nombre, és molt fred, el que m'agrada és que sàpiguen posar els noms. Hi ha una immensa quantitat de persones que s'ho mereixen. Mira que hi ha noms que es mereixerien un carrer abans que aquests i que han contribuït a fer-nos millor la vida, o han aportat coses al país, o mil coses.
I si no hi ha més remei que s'hi faci esment de la seva tendència política i es pugui llegir clarament 'FALANGISTA'. A cadascú el que li pertoca. Si li devem les olimpíades, també li devem la presó d'independentistes durant aquell esdeveniment
En el denominado "Grupo de Burgos" había falangistas catalanes que defendían que era un error político de tamaño mayúsculo, hacer del catalán y su cultura un patrimonio de los republicanos. Según parecía , había bastantes catalanes que aun siendo falangistas, hablando catalán y sintiéndose catalanes defendían el Alzamiento como forma política de gobernar y veían a Cataluña como parte de España como Xavier de Salas, Ignacio Agustí,Josep Verges, Juan Ramón Masoliver, Eugenio D’Ors y algunos más.
Ellos veían que el patrimonio catalán, era parte de España. Como paso en la Transición, donde algunos reclamaron que se le quitase el nombre de español al castellano, (desde entonces se le llama castellano o español),pues estos reclamaban que había otras lenguas españolas como el gallego, vascuence y catalán.
Un saludo.
JÚLIA, hoy que mossen cinto es TRAGINAVA a la dona del marqués de Comilles? deien
josep, Carrer del Falangista Samaranch estaria bé, però tampoc seria del tot just, Samaranch va ser bastants més coses, tot s'ha de dir, perque si comencem a regirar passats dels nomenclàtors al final com deia a l'escrit, haurem d'acabar posant-hi números.
Júlia, la pornografia és cosa dels de dretes, els d'esquerres sóm més de l'erotisme sofisticat, o sigui el mateix pero des d'una vessant intel·lectual.
Hay quienes sostienen que ni Cataluña tiene lengua propia, ni tiene costumbres propias, ni tiene historia propia ni tiene nada. Si esto fuera así, naturalmente no habría problema de Cataluña y no tendríamos que molestarnos ni en estudiarlo ni en resolverlo; pero no es eso lo que ocurre, señores, y todos lo sabemos muy bien. Cataluña existe con toda su individualidad, y muchas regiones de España existen con esa individualidad, y si queremos conocer cómo es España y si queremos dar una estructura a España, tenemos que arrancar de lo que España, en realidad, nos ofrece, y precisamente al negarlo, además de la torpeza que antes os decía, envuelve la de plantear el problema en el terreno más desfavorable para quienes pretenden defender la unidad de España, porque si nos obstinamos en negar que Cataluña y otras regiones tienen características propias, es porque tácitamente reconocemos que en esas características se justifica la nacionalidad
(José Antonio Primo de Rivera: Obras 1970; pág. 383).
Y hasta Jordi Puyol le cita:
El Presidente de la
Generalidad de Cataluña, don Jordi Pujol, le contesta al periodista Santiago Belloch, hablando de Cataluña:
Mire, sé que la cita es un riesgo, pero uno de los que entendió mejor [a Cataluña] y en circunstancias muy difíciles, fue José Antonio Primo de Rivera. El 30 de noviembre de 1934, en un debate en el Congreso en el que él pedía nada menos que la anulación del «Estatut de Catalunya», afirmó: «Lo digo porque para muchos este problema es una nueva simulación; para otros, este problema catalán no es más que un pleito de codicia: la una y la otra son actitudes perfectamente injustas y perfectamente torpes. Cataluña es muchas cosas mucho más
profundamente que un pueblo mercantil; Cataluña es un pueblo
profundamente sentimental [...] el problema de Cataluña es un problema
dificilísimo de sentimientos» (citado por José Mª García Muñón: 1999;
pág. 37)
Espero que citar a la Falange aquí, no produzca ampollas, pero es Historia...
Aquí lo dejo sin animo de polemizar...
Un saludo.
Jose Antonio era un personaje controvertido, también con Catalunya, y del que he leído consideraciones bastante negativas, pero murió (le mataron) pronto, y no sabemos que hubiera sido de él de seguir vivo. Conozco la cita de Pujol. Quizás le mataron por eso, porqué en muchos sentidos era muy lúcido, aunque no sé, no sé, lo que te digo, no sabemos que hubiera sido de él de seguir vivo y en política.
Las malas lenguas dicen que en su muerte tuvo mucho que ver los franquistas.
Yo he leído mucho de él, me gusta su pensamiento,(aquí es cuando soy crucificado públicamente), lo que no le aguanto es que viera a la religión como símbolo de unidad de la península, ese cristianismo rancio me hace chirriar las muelas.
Identificar a Franco con José Antonio es otra de las grandes mentiras de este país, que calan hondo sobre todo a quien no ha tenido la curiosidad de leer algo de lo que José Antonio dijo o escribió, la descalificacion fácil es el deporte de moda en toda nuestra política, no se critican, ni escuchan los pensamientos nada más que por su origen, como ya hablamos alguna vez.
Su muerte fue silenciada por el franquismo durante dos años, llamándole "el ausente", cuando se acabo la guerra, Franco en una operación de publicidad se adueño de su figura.
¿Que hubiese hecho de seguir vivo? no lo se, pero era una figura incomoda para los grupos financieros y especuladores, cuyas conductas denuncio en repetidas ocasiones.
A mucha gente le molesta que las personas leamos a Proudhom, Chomsky y a José Antonio, como si no se aprendiese de ellos.
Un saludo.
Una nota y ya me voy, he puesto Proudhom, Chomsky y a José Antonio, no porque sean iguales, sino porque son opuestos...
Temujin: Se decía que habían ofrecido a Franco la posibilidad de no matarlo, y este pasó del asunto, Jose Antonio era demasiado para él, tenia ides y con vicciones firmes y discurso, correcto o no ya es mas complejo, y Franco que carecía de eso si algo supo hacer fué deshacerse de los que podian hacerle sombra, de tal modo que el hombrecito gobernó 40 años para nuestra vergüenza.
Leer a Proudhom según para quien no está bien visto.
No estic d'acord amb això de l'erotisme d'esquerres i la porno de dretes, les coses no són tan senzilles, però deixo el tema que donaria per molt.
Sobre Verdaguer, res d'això, era un reprimit com molts capellans de l'època i potser d'això li venia una mica la guilladura.
Tot i amb això la millor biografia d'ell, la de Juan Arbó, sostè la teoria que tenia una mena d'amor subconscient per la marquesa, molt jove i bonica i també una mica curteta, i del fet de voler controlar-li l'ànima, ja que ni se li hauria acudit altra cosa, van venir molts dels problemes amb el marquès, més que no pas de temes més 'socials', em sembla una teoria interessant i molt raonada en el llibre, una mica com el que fa el capellà de La Regenta, que la vol posseir espiritualment.
No sé com ens n'hem anat per verals tan diversos a partir del senyor Samaranc, la que era un misteri era la senyora, la inefable Bibí. Per cert, recordo aquella cançó amb lletra de Joan Oliver, que feia referència a les eleccions a procuradores en cortes, ella vota en Tarragona i jo voto en Samaranch.
Sobre José Antonio, és encara un misteri per aclarir tot plegat, el falangisme de primera volada és una cosa i el de la guerra i després, tota una altra a la qual es van apuntar un munt d'oportunistes i que va acabar amb els primigenis feixistes-elitistes del principi, estossinats, bandejats, decebuts o amargats.
També hi va haver un falangisme popular de barri que no agrada recordar, d'extracció popular i amb punts de contacte i interferències amb certs sectors anarquistes, un altre tema perillós.
I ja no m'enrotllo més.
Per cert, algú es negaria a dedicar un carrer a Josep Pla o a Llorenç Vilallonga? No, que jo sàpiga. I tenien molts pecats, ells i d'altres. És clar que no van tenir la projecció internacional del senyor que ens ocupa, ni la mateixa influència.
A França Josep Pla no tindria ni places ni carrers, però m'he esperat a dir-ho fins que l'autor del blog ha canviat de tema. Revisionisme i relativisme són perillosos quan seveixen per a amagar assassins, malgrat que la història és complexa. Simón Bolívar és un heroi amb monuments a totes les places majors de l'amèrica central i Espanya el va tractar de terrorista (sic) durant més de cent anys.
EL problema potser rau en què Espanya ha tingut 40 anys de dictadura més 30 de transició, que sumen 70 anys de franquisme sociològic i al final tot es veu "normal". Si l'any 45 els EUA haguéssin invadit Espanya, avui tothom tindria clar que Samaranch fou un escurçó menyspreable.
Júlia, lo de l'erotisme dels d'esquerres era de conya, aqui ningú mira pornografia ni es masturba, faltaria més, que som seriosos.
Quan al tema de Jose Antonio no estic en condicions d'opinar, no conec prou a fons el seu ideari, he llegit coses que m'han agradat i altres que no, però el que li deia al Temu, i sense tenir res a veure (ans al contrari) és com Pallach, no sabem que hauria passat a l'ul i l'altre si haguessin viscut més anys.
Quan a Pla, li podrien dedicar el carrer de 'Les Collonades'
o la Plaça del Cony a Granollers que es diu així per una escultura molt estranya que hi ha, i la gent en veure-la deia: que cony és aixó, i li va quedar la plaça del Cony.
Millor no intentar esbrinar la vida i miracles de Simón Bolivar Lluís. Quan a Samaranch, si ens haguessin envaït els americans, com a malaleonic que era segur que s'hauria apuntat al seu carro i hauria tingut càrrecs de poder importants.