HAVER DE MENESTER

Fa trenta i pocs anys vàrem anar de vacances a Camprodon, ens ho va recomanar el metge per la mainada, deia que els hi aniria bé el clima a la seva edat, i allò que es deia abans del canvi d'aigües. A més a més l'estiu anterior que havíem estat a Blanes com sempre, la mitjana havia agafat una infecció a la sorra de la platja i entre unes coses i les altres ens en vàrem anar a Camprodon. 

La meva dona que és cent per cent de platja i detesta cordialment qualsevol lloc de muntanya s'hi va avenir a contracor. L'arribada a finals de Juny va ser apoteòsica: el primer que vàrem fer abans de desfer les maletes va ser anar a comprar una estufa del fred que feia, això mentre ens barallàvem amb un gripau que hi havia al jardí només sortir de la porta de la cuina. L'esmentat gripau mesurava uns dos metres d'alçada per tres d'amplada, més o menys. 

Dit això, del que volia parlar és del costum de la veïna que teníem, que era de Camprodon. Quan anava a treballar, deixava la clau de casa seva posada per la banda del replà "per si algú havia de menester alguna cosa", era aquesta un costum habitual als pobles de fer-ho trenta i escaig anys enrere. Costum, que m'imagino actualment no es deu practicar, car potser els amics de l'aliè, hauríem de menester tota la hisenda. I això que en aquells temps representa que acabàvem d'estrenar democràcia i veníem d'una dictadura, però en aquest sentit, érem molt més lliures i teníem més seguretat que no pas ara.