A l'antiga Grècia va existir fa molt temps un poeta anomenat Pigmalió que es dedicava a construir estàtues tan perfectes que només els faltava parlar. Un cop acabades, ell els ensenyava moltes de les coses que sabia: literatura en general, poesia en particular, una mica de política, una mica de música i, en fi, una mica de fer bromes i acudits i tirar endavant en qualsevol conversa.

Quan el poeta jutjava que ja estaven preparades, les contemplava satisfet durant uns minuts i com qui no vol la cosa, com si res, les feia parlar. Des d'aquest instant les estàtues es vestien i sortien al carrer, i al carrer o a la casa parlaven sense parar del que hi ha. El poeta es complaïa en la seva obra i les deixava fer, i quan venien visites callava discretament (la qual cosa li servia d'alleujament ) mentre la seva estàtua entretenia aquestes, de vegades a costa del poeta mateix, amb les anècdotes més gracioses.

El millor era que arribava un moment en què les estàtues, com sol passar, es creien millors que el seu creador, i començaven a maleir d'ell. Discorrien que si ja sabien parlar, ara només els faltava volar, i començaven a fer assajos amb tota mena d'ales, inclusivament les de cera, desprestigiades feia poc en una aventura infortunada. De vegades feien un veritable esforç, es posaven vermelles, i aconseguien elevar dos o tres centímetres, altura que, per descomptat, les marejava, ja que no estaven fetes per a ella.

Algunes, penedides, desistien d'això i tornaven a conformar-se amb poder parlar i marejar als altres. Altres, tossudes, persistien en el seu afany, i els grecs que passaven per allà les imaginaven boges al veure-les donar contínuament aquells saltets que elles consideraven volar. Altres més concloïen que el poeta era el causant de tots els seus mals, saltessin o simplement parlessin, i tractaven de treure-li els ulls.

De vegades el poeta es cansava, els donava un cop de peu al cul, i elles queien en forma de petits trossos de marbre .

Pigmalió
[Conte . Text complet.]
ciudadseva.com
Augusto Monterroso