.jpg)
És la impossibilitat de plorar la qual conserva en nosaltres el gust per les coses i les fa existir encara: impedeix que esgotem el seu sabor i ens apartem d'elles, quan, per tantes carreteres i camins, els nostres ulls refusen ofegar-se en si mateixos, preserven amb la seva sequedat l'objecte que els meravellava.
Les nostres llàgrimes malgasten la natura, com els nostres tràngols a Déu ... Però finalment ens malgasten a nosaltres mateixos. Doncs nosaltres no som més que per la renúncia a donar lliure curs als nostres desitjos suprems: les coses que entren en l'esfera de la nostra admiració o de la nostra tristesa no romanen en ella més que perquè no les hem sacrificat o beneït amb els nostres adéus líquids.
... I és així com després de cada nit, trobant-nos davant un nou dia, la irrealitzable necessitat d'omplir ens omple d'espant, i, exiliats en la llum, com si el món acabés de commoure's, d'inventar el seu astre, fugim de les llàgrimes, amb una sola de les quals n'hi hauria prou per desposseir-nos del temps.
Este trozo me cuesta de entender. No siempre Ciorán es fácil
ResponEliminasalut
El llorar nunca ha arreglado nada, que yo sepa..
ResponElimina