Sopar a partir de les 10 de la nit. Fer una migdiada. Un prime time a la televisió que s'allarga fins ben entrada la matinada. "Això no és inusual", assenyala el reportatge que avui és portada al New York Times sobre el debat de canvi horari a Espanya. 

Els horaris d'aquest país són realment fora de lloc. Es va a dormir tard, ens llevem d'hora, mengem a deshora, estem moltes hores a la feina i malgrat aixó produïm poc.

 Però del que vull parlar és de la migdiada:

 La migdiada correcte i més generalitzada consisteix en descansar alguns minuts (entre vint i trenta, en general, encara que pot durar un parell d'hores) després de dinar, i aprofitar un lleuger somni amb el propòsit de reunir energies per la resta de la jornada. Altra cosa seria la migdiada preconitzada per Camilo José Cela, de pijama i orinal d'un parell d'hores que fa t'aixequis sovint amb mal de cap i mig enterbolit.

La migdiada no és patrimoni d'Espanya, es practica tambè a Llatinoamèrica, Xina, Taiwan, Filipines, Índia, Grècia, Orient Mitjà i Àfrica del Nord, segons he trobar recabant informació, tot i que en la línia del tòpic està considerada bàsicament Espanyola. A moltes empreses dels EUA recomanen als seus executius la migdiada com a mesura terapeùtica i reparadora per treure's l'estrés de la feina i recuperar així forces i lucidesa de cara a la resta de la jornada, i fins i tot els hi faciliten espais on practicar-la. 

De fet, si és cert que per el tipus d'alimentació copiosa del menjar dels espanyols a diferència d'horaris i ingesta de la resta de països europeus, sembla més lògic es practiqui aquí que dinem en general a tres quarts de quinze i no precisament de manera frugal. Se suposa que seguim la famosa i desconeguda dieta mediterrània que és veu algú practica a casa nostra, però a la pràctica, esmorzem poc, dinem molt i tard i sopem massa, abans d'anar a dormir. 

 A casa som antics, o europeus, depen de com es miri: dinem a quarts d'una, berenem a les sis (pa amb xocolata) i sopem (una mica tard) a quarts de nou, i a les 11 a dormir (llevat de si juga el Barça), que aixó dels horaris del futbol si que és un autèntic desori.

Jo sóc dels partidaris de suprimir l'apat de dinar i dividir el dia en dos apats, un bon esmorzar de cullera i forquilla sobre les deu del matí i un bon sopar sobre les vuit del vespre. Dinar, a banda d'una pèrdua de temps productiu, provoca una nyonya després que gairebé obliga a fer la becaina, sobretot a l'estiu amb la calor.