BLOCS MEUS

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

NEW YORK TIMES I 'LA SIESTA'


Sopar a partir de les 10 de la nit. Fer una migdiada. Un prime time a la televisió que s'allarga fins ben entrada la matinada. "Això no és inusual", assenyala el reportatge que avui és portada al New York Times sobre el debat de canvi horari a Espanya. 

Els horaris d'aquest país són realment fora de lloc. Es va a dormir tard, ens llevem d'hora, mengem a deshora, estem moltes hores a la feina i malgrat aixó produïm poc.

Però del que vull parlar és de la migdiada:

La migdiada correcte i més generalitzada consisteix en descansar alguns minuts (entre vint i trenta, en general, encara que pot durar un parell d'hores) després de dinar, i aprofitar un lleuger somni amb el propòsit de reunir energies per la resta de la jornada. Altra cosa seria la migdiada preconitzada per Camilo José Cela, de pijama i orinal d'un parell d'hores que fa t'aixequis sovint amb mal de cap i mig enterbolit.

La migdiada no és patrimoni d'Espanya, es practica tambè a Llatinoamèrica, Xina, Taiwan, Filipines, Índia, Grècia, Orient Mitjà i Àfrica del Nord, segons he trobar recabant informació, tot i que en la línia del tòpic està considerada bàsicament Espanyola. A moltes empreses dels EUA recomanen als seus executius la migdiada com a mesura terapeùtica i reparadora per treure's l'estrés de la feina i recuperar així forces i lucidesa de cara a la resta de la jornada, i fins i tot els hi faciliten espais on practicar-la. 



De fet, si és cert que per el tipus d'alimentació copiosa del menjar dels espanyols a diferència d'horaris i ingesta de la resta de països europeus, sembla més lògic es practiqui aquí que dinem en general a tres quarts de quinze i no precisament de manera frugal. Se suposa que seguim la famosa i desconeguda dieta mediterrània que és veu algú practica a casa nostra, però a la pràctica, esmorzem poc, dinem molt i tard i sopem massa, abans d'anar a dormir. 

A casa som antics, o europeus, depen de com es miri: dinem a quarts d'una, berenem a les sis (pa amb xocolata) i sopem (una mica tard) a quarts de nou, i a les 11 a dormir (llevat de si juga el Barça), que aixó dels horaris del futbol si que és un autèntic desori.

Jo sóc dels partidaris de suprimir l'apat de dinar i dividir el dia en dos apats, un bon esmorzar de cullera i forquilla sobre les deu del matí i un bon sopar sobre les vuit del vespre. Dinar, a banda d'una pèrdua de temps productiu, provoca una nyonya després que gairebé obliga a fer la becaina, sobretot a l'estiu amb la calor.

6 comentaris :

  1. No he fet mai " la siesta". Curiós pero cert.
    salut

    ResponElimina
  2. Llibertat d'horaris!
    Llibertat d'àpats!
    Llibertat d'altres llibertats sense especificar!

    ResponElimina
  3. Yo soy partidario del horario europeo, que por cierto se practicaba en España hasta comienzos del siglo XX. Desayunar fuerte, almorzar fuerte sobre las 12 y luego a las cinco merendar un poco y por la noche cena temprana y frugal. Hace ya tiempo que casi no ceno y me sienta bien, la verdad.
    No sigo la dieta mediterranea, me gustan las verduras transformadas en chuleton y la leche en corderos lechales, hay que seguir el cursos de la Naturaleza...y nuestra boca es de depredador, no de herbivoro...

    ResponElimina
  4. doncs jo Miquwl, la faig dissabtes, diumenges i festes de guardar, i també algun dia entre setmana, tres quarts d'hora o una hora, al sofà que tinc a la meva cambra on tinc l'ordinador, ta tele, l'equip de música i el sofà.

    ResponElimina
  5. Miquel, això em sona a anarquia, o a llibertat total.

    ResponElimina
  6. Temujin: la gente no se acuerda, pero antes se almorzaba a las 12 y cenaba sobre las 5, 5 y algo.

    ResponElimina

Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed by OddThemes & VineThemes